Convivència amb una cruel malaltia (5)

Vaig rebre l'alta després d'estar 19 dies ingressat. Fou un divendres. Quan vaig eixir de l'hospital me recorregué una sensació molt estranya per el cos, supose que seria pel fet de no haver estat en contacte amb el món exterior durant tants dies.
Quan arribàrem a casa ja era pràcticament de nit així que no em donà temps a fer res eixe dia, vaig anar directe al llit. L'endemà dissabte vaig rebre una o dues visites dels familiars més propers, ja que al estar tant baix de defenses era convenient que no me visitara molta gent. El dia passà molt de pressa i la veritat és que ara mateix no recorde molt bé el que vaig fer perquè estava molt fluix i un poc marejat. Em vaig gitar prou prompte i cap a les dues de la matinada em vaig despertar perquè em trobava malament. Me vaig posar el termòmetre i tenia 39 de temperatura, el que significava que havia d'ingressar una altra vegada. En eixe moment se'm va caure el món damunt. No havia pogut assaborir el poder estar fora de l'hospital. Així que després d'unes escasses 30 hores a casa vaig haver de tornar a ingressar per culpa de la meua "amiga" la bactèria que encara la tenia per tot el cos.
Aquest nou ingrés durà més que el primer, 21 dies, així que sense comptar eixes insignificants 30 hores a casa , es pot dir que el meu primer període a l'hospital durà 40 dies.
El primer dia, el diumenge, va ser el pitjor dels 40 dies a l'hospital. Em trobava molt malament degut a l'alta temperatura i a més vaig sofrir un dolor extremament fort als genolls. Era tant fort que em pensava que em moria, mai en la meua vida havia sentit res paregut. La infermera de la planta on estava em donà un calmant, però el dolor era tant intens que no me calmà gens ni mica, així que després de plorar i cridar durant més de tres hores cridaren a l'hematòleg de guarda i em posà un calmant molt potent. En cinc minuts ja estava sense dolor i dormint.
L'endemà dilluns passà el metge, Noemí, a veure'm i li vaig comentar que per favor em traslladaren quan més prompte millor al corredor d'hematologia. Va ser dit i fet, vint minuts després de la visita de Noemí ja m'anunciaren que anava a vindre un zelador a traslladar-me.
Em dugueren a l'habitació 543 on vaig estar durant els següents 20 dies. Allí estava el que seria el meu company durant tots eixos dies. Es deia Leandro i guarde molts bons records d'ell. Era un xic d'uns quaranta anys que havia patit leucèmia i estava trasplantat de medul·la. Havia ingressat per una pneumònia. Al tindre més experiència que jo m'ensenyà moltes coses vaig aprendre molt d'ell. Em contà tot el procés del seu trasplant i em digué lo fàcil que és avui en dia el trasplantament de medul·la per al donant ja que en quasi un 100% dels casos no és necessària una punció de medul·la. Avui en dia es realitza el trasplant amb un procés anomenat trasplant de sang perifèrica, el que fan és agafar de la sang del donant les cèl·lules necessàries i li les posen al malalt. La resta de la sang que no utilitzen li la tornen a posar al donant.


...............................................................................................................................