Convivència amb una cruel malaltia (3)

Vaig ingressar a les 21:00 per urgències, però gràcies a que el meu oncle coneixia al cap del servei d'urgències vaig passar directament a un despatx on ja estava esperant un dels hematòlegs de l'hospital. Allí m'explicà en que consistia la meua malaltia i quin era el tractament per a ella. Com ja vaig dir a l'anterior capítol la meua malaltia està dins del grup de les malalties hemtològiques i s'anomena "Aplàsia Medul·lar o Anèmia Aplàsica", i en el meu cas és idiopàtica, és a dir que es desconeix la causa per la qual l'he adquirit. Simplement i parlant un poc en termes vulgars un dels tipus de defenses que tenim tots a l'organisme, els linfòcits de tipus T s'han tornat "bojos" i han atacat i matat les cèl·lules mare de la medul·la òssia productores de les cèl·lules sanguínies, que son: els glòbuls rojos o hematies , els glòbuls blancs o leucòcits i les plaquetes.
El tractament per a intentar acabar amb la malaltia m'explicaren que consistia en una primera tanda de 5 dies d'immunosupressors i després esperar 90-100 dies per veure l'efecte del tractament, si eixe tractament fallara es repetiria una altra vegada i a esperar 90-100 dies més, i, si fallara aquest últim me digueren que quedava el recurs d'un trasplant de medul·la òssia.
Durant eixos 90-100 dies el tractament continuaria però ja seria a base pastilles i punxades subcutànies, visites setmanals a La Fe i transfusions de glòbuls rojos i plaquetes si eren necessaris.
Una vegada m'explicaren tot això, sols els vaig dir que jo estava dispost a tot, que tenia plena confiança en els metges i en la medicina i que costara el que costara anava a recuperar-me.
Eixa mateixa nit em feren més anàlisis i me digueren que el corredor d'hematologia situat a la planta 5ª 3ª estava ple, així que m'ingressarien en la 5ª 2ª fins que hi haguera un llit lliure.
Vaig arribar ja ben entrada la matinada a la meua habitació on ja estaven esperant els meus pares. Vaig dormir molt poc eixa nit, tant pel nerviosisme de la situació com per la febre que ja arrossegava d'eixe dia (una de les conseqüències de la meua malaltia és que al quedar-te sense defenses estàs sempre amb febre o agafes alguna infecció que la gent normal podria combatre però gent com jo o amb leucèmia necessita estar ingressat molts dies per a poder tractar-la).
L'endemà de matí em posaren la meua primera via per a poder posar-me tots els goters necessaris, que eixe dia anaven a consistir solament en antibiòtics per a tractar la febre. El cas és que vaig reaccionar al·lèrgicament al antibiòtic que em posaren. El pararen ràpidament ja que m'estava costant respirar i el canviaren per un altre, també d'ampli espectre.
Eixe mateix matí entrà a l'habitació l'hematòleg que havia parlat amb mi i amb el meu oncle la nit anterior per a introduir-me a l'hematòloga que anava a ocupar-se'n de mi mentre estiguera ingressat. Me la presentà com a Doctora Puig. Ella es presentà, amb una veu dolça i un poc nerviosa com a Noemí. Recorde vagament poques coses dels primer dies, al ser una situació molt nova per a mi i al estar amb una febre prou alta però mai oblidaré el dia que vaig a conèixer a Noemí, una persona que segur que anirà tornant apareixent als posterior capítols ja que s'ha convertit en la meua millor amiga. Entre moltes de les coses que ha fet per mi, una d'elles ha segut que m'ha fet canviar la percepció que tenia sobre els metges(la percepció del meu oncle no conta perquè és el meu oncle!) . Jo abans de conèixer-la pensava que eren persones que vivien en el seu propi món, amb el seu codi propi incomprensible per a la gent normal, pensant sols amb xifres i veient al malalt com a un malalt i no com a una persona. De segur que alguns són així, però gràcies a Noemí sé que queden metges humanistes, que es preocupen molt per tu, que t'animen, que t'expliquen els dubtes que tens i que fins i tot , en el meu cas, es converteixen en vertaders amics, amics ja per a tota la vida.