Por, Incertesa, Optimisme, Esperança

Són ja les 16:00 de la vesprada. Fa cinc hores he rebut la trucada de telèfon de la meua metgessa: “...ingressaràs avui per la vesprada...comencem demà amb la quimio...ànims...”. Ja he avisat a la família i al meu millor amic. M’he preparat la motxilla: molts llibres, moltes pel•lícules i alguns pijames bonics per no posar-me els típics de l’hospital que sempre me venen molt grans. Ingressaré per a sotmetre’m a un trasplantament de medul•la òssia. Sé que será molt dur: una setmana de quimioteràpia abrasiva amb tots els efectes secundaris que això comporta, les brutals infeccions que poden vindre degut a que el meu cos se quedarà sense cap tipus de defensa, em caurà el pel encara que això nom m’importa en absolut i una infinitat de “complicacionetes” més que és com les solem anomenar els pacients d’hematologia...Sé que ingresse en dues hores però no sé, ni sap ningú, quan sortiré de l’hospital. Sotmetre’s a un trasplantament de medul•la òssia crec que serà la cosa més dura que afrontaré mai més, hauré de “viure” a una habitació d’aïllament de menys de 20 metres quadrats uns 20-30-40-50 o qui sap quants dies seran. Estic més que preparat mentalment. Ja porte 1 any i mig molt malalt, he estat ingressat durant aquest temps moltes vegades i durant molt de temps. La malaltia m’ha fet molt fort. L’inici va ser molt dur. He tingut moments on m’he enfonsat psicològicament però després de cada caiguda m’he aixecat amb moltes més ganes de viure. És normal enfonsar-se de tant en tant...
Entre amb molta il•lusió a aquest ingrés perquè si tot va bé em curaré per sempre i podré tornar a gaudir de la vida. La malaltia m’ha fet madurar a la velocitat de la llum, estic passant moments molt durs però al mateix temps també de molt dolços. Aquesta malaltia m'ha fet veure lo preciosa i excitant que és la vida, una vida que he aprés a estimar-me-la i apreciar-la com al millor regal que se'ns pot donar des que naixem, i gràcies a una donació d’un cordó umbilical, van a fer-me eixe regal per segon vegada, quin privilegi!
Les ganes de lluitar i de viure són infinites, però, al mateix temps, ara que arriba el moment decisiu he de confessar que tinc por. Tinc por de no poder complir tots els meus somnis, tant els petits com el més gran que tinc que és estudiar medicina per convertir-me en hematòleg i curar a persones que estiguen com jo, por de no poder tornar a gaudir d’una paella amb els amics, por de no poder tornar a ser el xic esportista, viatger i aventurer que era abans de la malaltia, por de no poder explorar tots els petits racons i totes les senzilles i petites coses que s’amaguen al llarg de la vida, unes coses que he aprés a valorar-les des que estic malalt i, per molt petites i senzilles que siguen, fan que la vida siga tan gran i tan extraordinària: passejar, viatjar, somiar, somriure, enamorar-se... Entraré en unes hores a l’hospital en la total convicció de que me curaré i podré fer totes eixes coses, però el risc que còrrec és alt i eixa por a morir-me no la puc esborrar, tinc molta por a morir-me tan jove i deixar a ma mare i a mon pare sense el seu únic fill...
Deixaré aquesta noteta a casa, i quan em donen l’alta la guardaré per sempre com a testimoni de les hores previes de l’ingrés que em retornarà a la vida. Però si em pasara alguna cosa espere que quan els meues pares la llegeixin voldria que sabessen que he viscut molt feliç sempre, inclús l’any i mig que porte tan malalt.
Ja he de parar d’escriure, és quasi l’hora per marxar cap a l’hospital, porte dues maletes, una carregada de molts llibres, moltes pel•lícules i alguns pijames bonics per no posar-me els típics de l’hospital que sempre me venen molt grans i l’altra és enorme, no cabrá a l’habitació d’aïllament perquè està carregada d’optimisme, energia positiva i una immensitat de ganes de VIURE!