Un Gest Bonic

La sala d'espera d'hematologia estava plena. Tots esperaven impacients a què el seu corresponent metge els cridara. Les hores passaven i pareixia que no arribaria mai el meu torn. Els malalts anaven entrant als despatxos dels hematòlegs però no donava la impressió de que es buidara la sala d'espera. Jo intentava matar el temps llegint una novel·la però no hi havia forma de concentrar-se amb tanta gent parlant alhora. Vaig començar a observar als demés malalts i em vaig fixar en un home d'avançada edat. Tindria uns setanta anys i estava esperant junt a la porta. No l'acompanyava ningú. Semblava estar trist i cansat. Al cap de pocs minuts cridaren el seu nom i l'home entrà a la consulta del seu metge.

El temps passava i no cridaven el meu nom. Després d'uns vint minuts d'haver entrat aquell home eixí acompanyat de la seua metgessa. Era una xica jove, baixeta, morena i exageradament guapa. Portava un somriure a la cara que pareixia que li l'havia transmés a l'home. L'aspecte d'aquell home vell havia canviat radicalment. Ara estava content i no pareixia cansat, és més semblava fins i tot més jove. Vaig pensar que s'acomiadarien allí, a la porta del despatx, i que la metgessa continuaria rebent als seus altres pacients, però continuaren caminant i allunyant-se de la sala d'espera. De normal el tracte amb el teu metge acaba al despatx fins la següent consulta, així que eixa situació se'm feia estranya. Vaig decidir seguir-los. Aquella metgessa acompanyà l'home fins fora de l'hospital on l'esperava un cotxe. A la porta del cotxe s'acomiadaren.

Vaig tornar a la sala d'espera i vaig reflexionar sobre el que havia vist. Aquella xica no sols havia fet la seua feina, és a dir, atendre al malalt al seu despatx, sinó que no li va importar prolongar la visita acompanyant-lo i tenint amb ell un tracte més humà. De segur que aquell home estaria molt agraït per aquell gest, almenys jo ho estaria. Els malalts no sols volem que ens curen, també necessitem que ens cuiden, i això és el que havia fet aquella metgessa. Aquell gest no va recaure personalment sobre mi però va servir per adonar-me de la qualitat humana d'eixa metgessa. Em va fer sentir tan bé que malgrat que el meu anàlisi de sang d'eixe dia no va resultar molt esperançador, estava content i vaig portar un somriure a la cara tot el dia, igual que el portava aquell home quan s'acomiadà de la seua metgessa a la porta del cotxe. No fa falta guanyar cap premi Nobel de Medicina per guanyar-se el respecte, la confiança i l'afecte d'un malalt i això és el que vaig sentir per aquella metgessa des d'aquell dia.