Conte vienès

Un relat de: Jere Soler G

Fuma amb la finestra oberta.
-Déu, com plou, no s'acaba mai la pluja d'aquest país.
L'aigua amara constant les façanes fosques de la Viena imperial. Sempre li ha agradat la pluja, i el cel que sembla a punt de caure, i la gent caminant pels carrers, amb gavardines humides dessota paraigües negres. Sempre ha tingut la sensació que la pluja dignifica la ciutat escampant sentors essencials, reviscoladors d'infanteses enyorades. Pensa també en la solitud que li regalen els qui té a prop, en el futur incert d'aquesta Viena grisa que ja no és el que era. Si més no, això diuen els més grans. Ella només la pot comparar amb la Viena que recorda de la seva infantesa al Prater: les dolces de sucre, els vestits de color de rosa, els pares divins, sants, adorables, sense defectes, que ara esdevenen carcellers de necessitats inconfessables.

"Després de tot, no hi haurà guerra" -estrafà una veu berlinesa, artificiosa i magnificent - "Àustria és ara una part més d'Alemanya. Hitler ho ha aconseguit sense ni tan sols engegar un tret, tal com havia promès. Aquest temps, aquesta pau que ningú no esperava, finalment és aquí. Hitler és un mestre de la política, un home d'estat més gran que Napoleon, perquè està conquerint el món sense que la guerra
sigui necessària..."

Apaga la ràdio. S'ajeu damunt del llit.
La porta de l'habitació grinyola.
-Nena, puc passar?
Entra sense esperar resposta. S'acosta al llit. La noia s'incorpora i s'asseu amb indiferència. La dona titubeja, no sap com començar.
-Ja has pensat què faràs amb la teva vida?
La noia calla durant uns segons.
-Si ja ho has pensat tu, per què ho haig de fer jo? -deixa anar de cop.
La dona fa silenci. Les pupil·les li tremolen.
-Mai no m'hauria afigurat que em sortiries així. -es posa la mà al front, com si tingués mal de cap, amb expressió de profunda tristor.
-Quin disgust, oi? que jo no hagi sortit com la teva princesa... -la veu de la noia destil·la ironia.
-No tens raó.
-I tant, que la tinc; i tu ho saps.
-La teva germana s'ha guanyat ben sola tot el que té. I ha sabut treballar per aquest país -s'atura, panteixa tota sufocada -. I també ha estat capaç de perdre-ho tot per Àustria i per la llibertat. I pensa que per a mi tampoc no és gens fàcil tenir una filla a dotze mil quilòmetres.
-No pateixis, que segur que l'Ilsa està gaudint com una reina a Califòrnia. Potser fins i tot acaba sent una estrella del cinema.
-Com pots tractar aquesta qüestió amb tanta frivolitat? Ni que no fos la teva germana, hauries de tenir més respecte per algú que ha sabut escriure el que calia escriure; i que ho ha perdut tot per dir-les ben clares.
-Que no, mare, que la teva nena no em fa pena; som nosaltres els qui la passarem magra aquí.
La dona ensuma l'aire de la cambra; arrufa el nas.
-Fas pudor.
-He estat en un cafè, amb uns amics. L'ambient estava carregat.
-Et veig com una desferra! -exclama amb la veu trencada i fent que no amb el cap -; vint anys i no fas res. I amb aquests cabells vermells com flames! Per què no tornes a estudiar?
-Canto, mama.
-I quantes n'hi ha, que canten? Torna a la universitat!
-Ai... -la noia fa una ganyota d'esgotament -. No en vull tornar a parlar. Els temps que corren no estan per estudis. I els cabells els portaré del color que em vingui de gust.
-No ho veus que et prendran per boja? Quantes noies hi ha que portin els cabells vermells?
-Quantes noies hi ha que siguin jo?
-Doncs sigues tu, però estudia.
-Ja t'he dit que els temps que vivim no són els millors per a posar-se a estudiar.
-Que no has escoltat la ràdio? No hi haurà guerra.
-Sí, ja ho sé. Ara tots som alemanys.
-Si tothom hagués fet front als fanàtics, com va fer la teva germana, no hauríem arribat a això!
-Tens obsessió amb la meva germaneta, eh? Si la gent s'hagués revoltat, hauríem tingut guerra.
-Potser no. I potser a l'Ilsa no li haurien pres la catedra. Però n'estic orgullosa, saps? Tant de bo en prenguessis exemple.
-No sóc l'Ilsa; sóc una mitja merda, jo.
-No diguis això, i no parlis així.
-No sé pas què més et dol: que digui això o que parli així. Sempre t'han importat més les formes que els fons.
La dona plora. Surt de l'habitació sense dir res.
La noia es masturba.


*



Caminem pel bosc malgrat la pluja. Pugem fins al cim del nostre turó i contemplem les llenques de la boira baixa escolant-se entre els caps dels arbres; el llac petit d'aigües de vidre on van aprendre a nedar els nostres fills, la cabana de fusta, la casa gran de pedra amb la xemeneia fumejant, els contraforts que s'enlairen enllà de les boires cap a les neus perpètues del color dels teus cabells i de la teva consciència lliure, estimat, que mai ningú no aconseguirà esclafar. Ens endurem tot això, amor meu; allà on siguem, ens ho endurem amb nosaltres.
-Potser ja hauríem d'haver marxat -dius -. Només faltaria que avui mateix, o demà, sortís una llei que ens posés les coses més difícils. Jo...
-Calla... -et dic -. Hem fet el que calia. Hem aguantat fins al final. No podíem abandonar tot això així com així...
-Però al capdavall, ara ho haurem de deixar... No vull ni pensar que el retard pugui destruir-nos.
-Jo sé el que et passa: tens al cap les imatges de Viena, del tretze de març.
-Com no les haig de tenir al cap, Hanna; tota aquella gent obligada a netejar els carrers de genolls, com si fossin esclaus. No vull que ens passi res. No vull que et passi res a tu. Hem de marxar al més aviat possible.
Fem un silenci llarg. Escoltem el vent entre els brancatges. Plorem per dins.
-Algun dia tornarem... -faig.
-Vols dir?
-Els monstres no duren tota la vida. I fixa't en tots els que han fugit: Kurt Herbert, Krips, Tauber, Leins Dorf... Tota aquesta gent lluitarà per recuperar el que és seu el dia que tornin.
Em mires amb una pena que et desfà.
-Ens ho prendran tot, Hanna. -i vas fent que no amb el cap, i plores.
-Tot no -faig, i miro el llac. -. Ningú no ens prendrà els records, ni l'amor que ens tenim, ni la dignitat...
Calles. Em tornes a mirar.
-Ets un dona especial -em dius -. D'on t'he tret, amor meu?
T'agafo pels muscles. T'abraço.
-Abans de marxar vull tornar a Viena. -et dic.
-A Viena?
-Sí. A l'Opera. Vull escoltar el Nabucco a Viena per última vegada.
-És massa arriscat. I potser ja l'han prohibit. La Filarmònica representa Fidelio especialment per a en Goëring demà a la nit. Si anem a Viena, ens posarem a la boca del llop.
-La Filarmònica interpretarà Fidelio, però sé d'un altre teatre on encara hi fan Nabucco. Només una vegada, amor meu. Després, si vols, anem a Bèlgica; i d'allà a on tu vulguis. Però deixa'm escoltar Nabucco una vegada més.

*


L'onanisme li deixa una sensació estranya de relaxament malsà. S'aixeca del llit. Es prepara la banyera amb tota la parafernàlia de sals i escumes revifadores. S'hi introdueix amb un vas de vodka amb suc de taronja a les mans. Xarrupa a poc a poc. Ha deixat la finestra oberta per a poder contemplar la pluja des de l'aigua càlida de la màrfega; encara que de tant en tant tanca els ulls i en té prou amb la brisa lleugera que li arriba del carrer. Somia amb l'òpera. Imagina que algun dia es convertirà en la figura principal d'un gran teatre; en una Àustria més lliure i en un temps més benigne.
La destorba un repic. Torna a ser la seva mare. S'amaga el vas amb vodka entre la paret i la màrfega just en el moment en què la dona creua la porta.
-Agafaràs una galipàndria. Quins acudits! Banyar-te amb la finestra oberta!
-Què vols?
-M'he quedat molt malament, abans. Volia que sabessis que t'estimo, que tot el que et dic és per l'amor que et tinc.
La noia tanca els ulls, respira fons.
-Ja ho sé -força un somriure -. Tot anirà bé, mare. De mica en mica les coses s'arreglaran.
-Però t'hi esforçaràs?
-Sí, mama.
La dona la mira amb els ulls suplicants.
-Avui cantes, filla?
-Sí.
-Et vindrem a veure, saps?
-Avui?
-Sí. Ho hem parlat amb el pare. Ens sembla bé que cantis, de debò; però si us plau, pensa a tornar a estudiar. No cal que sigui ara; després de l'estiu, si vols.
Es fa un silenci.
-Ho pensaré. -respon a l'últim en veu molt baixa.
La dona li acarona els cabells xops i surt del bany.
La noia llença el vodka a la banyera, s'estirà i torna a tancar els ulls. Es masturba de nou.

*


El vellut dels cortinatges s'alça tal vegada per últim cop per a mi.
Columnes de marbre ancestral, i al mig les escales per on el meu poble inicia el seu exili. Adéu Viena, adéu prades gemades, cobertes de llàgrimes d'argent que centellegen dessota d'aquest cel estimat curull de núvols plumbis; no pas tan negres com els cors dels monstres que avui ocupen la meva Àustria estimada.
Comença el "Va pensiero". Sento la teva mà, que prem amb força la meva. I és en aquest moment quan resto segura que tot ha d'acabar bé per força. No sé explicar per què. És com si la profunda harmonia de la melodia de Verdi pincés alguna corda estranya dins meu i encetés, en un pla més elevat que el físic, alguna obra mestra que no sóc capaç d'explicar amb idees, però que em tranquil·litza del tot; un oracle, una premonició, una intuïció no tant del fet que els esdeveniments hagin de seguir un camí planer, sense dolor ni entrebancs, sinó més aviat de la realitat essencial que em diu que el dolor no ens pot destruir, que la persecució no ens pot llevar el que ja tenim i sempre tindrem, que la dignitat va més enllà del viure, més enllà del triomf i de la derrota, tal com són entesos el triomf i la derrota en aquest món estrany i violent que ens ha tocat de trepitjar. Ningú no ens manllevarà el guspireig de l'herba, ni la pluja, ni els anhels de cantar, ni la bellesa, ni el goig de pensar en llibertat.
I de cop, i com un malson, irrompen sobtadament i aturen la melodia, bruels de botes cegues, crits com lladrucs, uniformes implacables que pugen a l'escenari i fan callar els artistes; la boa salvatge s'enrosca a la vida i la constreny per ofegar-la.
Les dames d
e Baviera, amb vestits de lluentons de plata a primera fila, s'esgarrifen del mal gust dels militars que no tenen un bri de sensibilitat musical.
-S'ha acabat Verdi! S'han acabat els gossos jueus! -bramen els soldats com si es dirigissin a bèsties de càrrega -. Wagner! Escolteu? D'ara endavant, Wagner i prou!
El silenci glaçat del públic emplena les butaques, les làmpades d'aranya, les balconades de farbalans daurats...
Escapcen els violins. Llencen els clarinets per terra.
Es fixen en una de les cantants del cor, una noia molt bonica amb els cabells tenyits d'un vermell cridaner; la sacsegen pels muscles, la bufetegen, se'n riuen, li estripen la túnica...
-Escup! -li ordenen, posant-li davant del rostre la partitura del Nabucco. -. Escup! -repeteixen, fent-li sentir l'acer d'una pistola a la templa.
La noia tremola, panteixa, plora... i, com un àngel que desafia la por, alça la veu damunt el drama real que s'escenifica aquesta nit.
-Va, pensiero, sull'ali dorate, va, ti posa sui clivi, sui colli, -la sanefa del vellut de la seva veu s'enlaire enllà de l'espai. Una musa rebel, com un terbolí, arriba del fons d'un bosc màgic i posa dempeus els cors agenollats dels qui ens havíem resignat a la derrota. Alguns, en silenci encara, tornem a creure que l'art i les paraules poden canviar la història, ni que sigui una mica, ni que només poguem aconseguir-ho durant uns instants. Qui ha estat capaç de picar l'ullet a la mort per dignificar la vida, esdevé del tot lliure. Qui esdevé lliure, ni que només sigui per un moment, té més forces per a viure.
El soldats treuen foc pels ulls. Em temo el pitjor. M'esgarrifo. Una parella de mitjana edat que està davant nostre arrenquen a plorar amb desconsol.
-Filla! -sento que brama la dona, amb els braços estesos cap a l'escenari.
La noia continua cantant; se li afegeix la resta del cor.
-Calla, puta! -criden els soldats.
Porugament, al pati de butaques, comença a reverberar una remor harmònica. Amb molta por, cantem el "Va pensiero", que tantes vegades hem escoltat profundament contorbats. Ara el fem nostre. I quan arriba el moment de cridar "Oh mia Pàtria" l'opera sencera retrona. Centenars de veus escullen la victòria a qualsevol preu, per damunt o pel costat de la por i de la incertesa.


* * *


Comentaris

  • Si aquest relat...[Ofensiu]

    Si aquest relat és un dels teus preferits, em va molt bé per desitjar-te... Bones Festes

  • Enganxat de cap a cua[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 21-11-2009 | Valoració: 10

    De normal, em costa seguir l'atenció de textos que són una miqueta llargs, però aquest m'ha deixat enganxat i he tingut el gust de llegir-lo sencer. No sé si m'ha encisat més:
    1. L'estil descriptiu en un temps que tot pareix pintar gris.
    2. El realisme, que voreja de vegades la cruesa, dels diàlegs.
    3. El moment elegíac de l'òpera.
    4. L'esperança que l'art i el poder col·lectiu pot reptar qualsevol imposició oficial.
    Molt agraït,
    Llorenç

  • Vola pensament amb ales daurades...[Ofensiu]
    Xantalam | 04-06-2009

    Arribes a la fibra de qui ho llegeix amb una història tremenda pel context històric i per l'escena final, a la que et vas apropant d'una forma natural, gens forçada. La música i l'argument estan tan ben travats que no saps què ha estat primer, si la música que porta a la trama o la història que busca una música adient; penso que van de la mà. De fet, el cor cantant "Va, pensiero" és tot un símbol, el cant del poble contra l'opressió estrangera.

    Potser és un atreviment, però com l'he tornat a sentir després de llegir el teu relat, et deixo el vídeo en els comentaris per si a algú li ve de gust gaudir-ho. No ho he pogut evitar. És una música que ens eleva espiritualment, que ens fa millors, com l'escena final del teu relat.

    Enhorabona, una abraçada.


  • L'estil[Ofensiu]
    qwark | 21-05-2009

    La història m'ha recordat una mica a una altra que vaig llegir fa un temps, "Cafe du Solei" em penso que es deia. Emociona aquesta perseverança del bé en la lluita contra el mal. Aquests personatges que passen la barrera de la prudència per conquerir la llibertat dels qui no tenen res a perdre. Insereixes la teva visió personal, la teva esperança en un estil que ja et caracteritza. Un estil amb el qual dibuixes mons i personatges que són una mica més com haurien de ser.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

177 Relats

781 Comentaris

216809 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant; i estic una mica més diversificat.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

I un altre de curts:

... CURTS

També tinc un blog que està a punt de fer deu anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA


I pel que fa als relats escrits per aquí, et puc recomanar:

... : Conte vienès

... : Mort del Sol

... : Ben endins de tots dos

... : La noia de la residència de les muntanyes