Confessions paganes

Un relat de: cabrera

A les afores del meu poble hi ha una ermita molt antiga i bella perquè sí. Està molt ben conservada i el seu nom és: Ntra. Sra. de la Salut, que segons diuen les llegendes era una deessa heretge, muntanyenca i pagana. Alguns dies festius i assenyalats, permeten l'entrada a feligresos i curiosos i fins i tot celebren alguna missa seriosa (cristiana).
Quan era més jove i un somiador de cabells llargs també tocava la guitarra, l'harmònica i cantava en un grup de rock, era un músic, aprenent i entusiasta dels grups més anomenats, tot i que alguns estaven ja desfets o desapareguts ( "jubilats").
Un dia que estava buscant bolets per allà a la vora del santuari, em vaig trobar casualment que l'ermita era oberta al públic. Aleshores, sense pensar-m'ho massa, vaig intentar trobar resposta a una pregunta que em feia sovint: quines coses podria arribar a sentir una persona quan es confessava. Sóc un curiós de mena i en aquells moments tenia l'oportunitat de comprovar-ho i també volia saber, per curiositat, si era un acte tan hipòcrita, ja que sempre ha permès a l'individu que es confessa tornar a cometre altra vegada el mateix pecat o acte violentde "sang i fetge". Així fou com empès per la meva tafaneria aquell matí em vaig decidir, vaig entrar iem vaig dirigir cap al confessionari, vaig veure com entrara i confós vaig començar:
-Bon dia pare (que així m'havien dit que era la forma que t'havies d'adreçar a un capellà- vaig dir educadament assegut en la cadira per les confessions.
-Bon dia fill, tu diràs.
-Com que mai m'havia confessat a ningú al que no conegués de res ni que noli veiés pas la cara estava nerviós, enrojolit -malgrat el fred- ni tampoc no sabia ben bé que dir-li, però vaig
Començar:
- Veureu senyor, estic prou preocupat- no sabia com dir-li que n'estava fins als collons perquè per aquella època alguns em qüestionaven sovint , darrerament estava coneixent a molta gent ja que havia començat a estudiar a la universitat- i jo amb orgull de joventut i per a lligar amb mosses m'autodefinia "poeta". Els demés no s'ho acabaven de creure perquè em veien una arracada a l'orella, la melena i la roba que vesteixo - els de casa diuen que semblo un drapaire ...,- però vaig decidir abocar-li les meves inquietuds:
-No sé pas com fer-ho per poder-los-hi demostrar que és una cosa certa, com ho faríeu vos?-vaig preguntar-li.

-Bé noi començaré a investigar sobre els teus coneixements, explica'm la part teòrica fill. Has llegit molt als poetes clàssics de l'antiguitat?
- No
- Doncs anem més cap a aquí. Has gaudit de les lectures dels poetes de la generació del 98?
-Tampoc
-Home..., coneixeràs les obres dels de la generació del 27?
- Ho sento -li vaig contestar una mica descol·locat
-No passa res, si parlem de poetes més locals, suposo que hauràs llegit al Salvat Papasseit, Mn, Cinto Verdaguer, a l' Espriu o ...
Veient ell les meves negatives amb el cap i la desesperació que emanaven els meus ulls, digué que l'informés sobre els autors que sentia jo plaer al llegir-los.
-Als que més conec, més em fan disfrutar i reflexionar, no estan considerats com a tals. Veureu pare vaig començar amb el Serrat, el Sabina i posteriorment l'Springsteen, però ràpidament vaig conèixer al Bob Dylan, al Leonard Cohen ,etc.,etc.,- sap del què li parlo senyor?- vaig dir-li perquè havia passat la pilota al meu terreny i em tocava interrogar a mi. Van passar uns quants àngels ( com s'acostuma adir) fruit de la breu i silenciosa demora per la seva esperada resposta, havia estat rumiant la contesta amb conclusió afegida i aleshores suaument i amb un to de veu calmat i greu, sentencià:

Els conec a tots aquests noi i sé ben bé qui són -respongué el mossèn, però em deixà sorprès quan continuà- abans de ser capellà vaig assistir al concert de Woodstock- a l'any 69-, en plena efervescència hippy- i finalitzava dient-me:
-No crec però, que et puguis pas considerar un poeta o un estudiós de la poesia, encara que reconec que hi ha estrofes de cançons que poden semblar més poètiques, però t'estàs confonent nano, et podries considerar un lector i practicant de la filosofia moderna dins d'això, series més especialista de les arts dels carrers que és la doctrina que ensenyen aquests mestres.
Acomiadant-me cordialment de les explicacions rebudes, vaig acomiadar-me, capficat i convençut que tenia part de raó aquell punt de vista i jo, tan poc de missa com era i encara sóc, més aficionat a les ciències i no creien en déus de cap mena, vaig reflexionar quan tornava cap a casa,amb els pocs bolets que havia trobat aquell matí i ordenant una mica l'embolic que s'havia creat entre les meves neurones, vaig arribar al següent desenllaç:
No seré un poeta, ni tant sols un filòsof del carrer com m'ha dit el capellà de l'ermita, però cada nit, jo seguiré intentant aconseguir l'escala que porta cap al cel.




Comentaris

  • Confidències musicals[Ofensiu]
    Unaquimera | 31-01-2009 | Valoració: 10

    Aquest és un relat que resulta ben lleuger de llegir.

    Des de bon començament, m'ha encuriosit com a lectora i en cap moment ha decaigut la tensió narrativa suau i distreta que m'ha conduit fins al final amb un somriure ballant als llavis.

    L'acabament m'ha semblat molt bo!
    "...cada nit, jo seguiré intentant aconseguir l'escala que porta cap al cel" al·ludeix clarament als referents musicals de què es parla en el relat, però deixa entre oberta la porta de la imaginació el suficient com per considerar altres possibilitats...

    T'envio una abraçada acompasada,
    Unaquimera

  • ANEROL | 07-11-2008 | Valoració: 10

    saludo pagà. Esglaó darrere esglaó nem construint i pujant la nostra escala cap el cel

  • Discrepo en una cosa:[Ofensiu]
    lluisba | 07-11-2008

    No existeixen les deesses heretges. Existeixen les deesses paganes, que són tan sols una. La Mare, la mare terra. Que després, per obra i gràcia de la maquinària perversa cristiana, va esdevenir aquesta lànguida i trista "Verge Maria", la finalitat de la qual és ficar-nos dintre el cap la imatge d'una dona submisa, servidora. La dona-ventre que només té la finalitat d'engendrar mascles heroics, al servei d'un home-déu colèric i capriciós.
    La vida ens hauria anat millor amb les deesses-mares i sense aquesta humiliant-humiliada Maria.
    Sort que a poc a poc anem comprenent que abans de crist vivíem millor, i que les filosofies i les religions paganes superaven en ètica elemental qualsevol conclusió cristiana.

    El sol nom de Verge de la Salut ja ens indica la veritat profunda de les religions paganes.

    Però en fi, imagino que encara queda un temps de suportar les aberracions catòliques, que per fortuna van esdevenint residuals. A veure si fins i tot l'arribada del president negre i la desparició del president cristià integrista ens hi van acompanyant.
    Això: salut!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de cabrera

cabrera

26 Relats

46 Comentaris

21074 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
En veritat em dic Manel i sóc fill dels peus de la muntanya de Montserrat.
Abans creia que els rodamons haviem nascut per correr.
Ara crec que no calen ni braços ni cames per poder volar.
Acaba de sortir públicada la meva
novel·la:CERCLE DE TRAÏCIONS- Abadia editors, la podreu comprar a la llibreria Ona de la Gran Via i a qualsevol d'Igualada, Manresa, Martorell, Abrera, Collbató, El Bruc, Rsparreguera i Olesa. Gràcies.
Vull agrair tots els comentaris dels meus relats i també dir-vos que el meu correu és: manelarques@yahoo.es