Conduint l'esperit en temps de guerra

Conduïa per la carretera i escoltava els butlletins informatius a catalunya informació. Eren butlletins en temps de guerra. Vaig parar a esmorzar seques i botifarra i per la televisió espanyola internacional tot eren timbales i cornetes a marxes forçades. La frivolitat del periodista era un descuit. Doncs se n'havia descuidat de parlar a les persones; feia cas a l'índex d'audiència i els índex d'audiència mai han fet cas a les persones. De debò, mai.
Vaig tornar a la carretera amb la cinta vella dels Doors, la d'L. A. Woman. Ells sí que fan la guerra, però no ens ensabonen els sentits amb cròniques irreverents que al·ludeixen a la insensibilitat humana.
-«Don't you love her madly… Uhuuu!… All your love is done to sing a lonely song.»
La veu greu d'en Jim és com un viatge lisèrgic de força i d'esperit agressiu: d'agressió als qui no viatgen al centre magmàtic de l'única condició humana i es queden a les portes de la vacuïtat humana i estèril: existència fútil. Els pianos i orgues d'en Manzarek parlen tres quarts del mateix i fan el trapezi a les mentides o a la indiferència desde les atmosferes més increïbles tot metrallant l'atorrollament de les veus: les que mastegant xiclet insípidament fan cròniques de guerra. Morrison cridant i ensenyant les seves vísceres a la impassivitat del conformisme més arrogant: rythm'n'blues en temps de guerra.

Rere un revolt va venir Tivissa i al fons, difuminada per l'airecel, la vall de l'Ebre a l'horitzó després d'una gran recta que l'apuntava. Res no sembla el mateix, en temps de guerra. L'automòbil no en va tenir cap culpa quan, de sobte, va fer presència el brunzit de L. A. Woman (així comença de debò la bona música). A la dona de Los Ángeles d'en Morrison tampoc li agradava la mort dels seus fills ni la mort dels fills de les dones -com ella-, així que va arribar l'interludi musical al compàs de swing. De nou arrencava la cançó amb força i jo m'avançava per davant d'un altre cotxe. Era de debò, un altre cotxe; era un audi amb seients de pell, ordinador a bord i un conductor enfeinat en engominar-se la perruca delds-dinés. Vaig pensar en fer-lo estimbar en temps de guerra. Aleshores va començar a advertir-se'n l'última estrofa de la cançó: en rebentaven les formes i el poder dels compassos conjugaven l'explosió de la ràbia incontinguda. La indecència humana feta diners i la inclemència humana feta un cop de volant.
El meu patrol es creixia davant de l'insult de qui permet la gana i va despedir-lo a l'altre barri. Adéu. Adéu gentleman del negoci, adéu. Adéu gentleman de la distracció ocupada, adéu gentleman de la formalitat reglamentada i gentleman de l'inexistencialisme fervorós. Adéu.

La cinta va gastar el rodet i en aturar-se va donar pas als butlletins de la freqüència modulada: eren temps de guerra. Vaig abaixar la finestra i vaig demostrar-me que allò no era veritat. Em quedava una esperança i volia creure que tot havia acabat i que res d'allò era veritat. Volia creure com el soldat que, il·lús, s'ha volgut convèncer que l'enemic s'ha retirat en desbandada creient-se, així, la fi de la batalla: deliri de brot psicòtic en temps de guerra. Però les dues ambulàncies ja pujaven contrasentit i jo els n'hauria de tallar el pas. A l'audi també hi havia viatjat una dona, però la força del meu patrol s'emportaria tres ciclistes que les ambulàncies haurien de socórrer tot deixant de banda l'audi. «Havien estat danys col·laterals» van comunicar per la ràdio les cròniques des de Bagdad. En aquell moment vaig enyorar el piano elèctric d'en Manzarek i vaig dar-li la volta a la cinta. Vaig necessitar Raiders On The Storm i la pau enmig de tota una tormenta humana de desfici que havia perturbat el meu esperit. Així que vaig deixar passar la ventada per la finestra amb cavil·lacions rere la música...

«Viatge de pau i de tranquil·litat. Serenitat a ritme de xarles amb línia de baix continent de les emocions. Un piano elèctric fent escales cap a un centre magmàtic, allà on hi ha el regne de l'enteniment d'una raça humana. Tot just allà, una mica abans del cor, enmig del núvol de la pau i de la tranquil·litat que ens parla a cau d'orella a través de les congues que repiquen apuntant cap als tambors apocalíptics de la guerra.»