Comptant els dies per vacances

L'Eduard és una d'aquelles persones que compta els dies que manquen fins les vacances. Agafa el calendari i es dedica a sumar tots els seus dies de feina. A la tassa de cervesa que es va dur de Frankfurt i ara li serveix per deixar-hi bolígrafs i altres estris d'oficina, hi té un puntafina vermell només per fer creus al calendari. Va tatxant els dies conforme van passant i compta, primer les setmanes i després els dies. Un parell de cops al dia, repassa la resta, no sigui cas que s'hagi descomptat. Aquesta tasca es converteix en obsessiva a primers d'any. Bé, de l'any laboral. Del seu any laboral, que comença la primera setmana d'octubre, just quan finalitza les seves vacances. Fa un parell d'anys que va descobrir l'estalvi econòmic que podia suposar ajornar les vacances fins la segona quinzena de setembre. On es notava més era en els hotels, les seves tarifes baixaven, i força. Si a aquest avantatja li sumava que en aquelles dates no hi havia massificacions ni en aeroports, ni en museus, restaurants, ni en gairebé cap de les destinacions o locals turístics, ja tenia motius suficients per dedicar la segona meitat del mes de setembre a viatjar i mandrejar.
A l'octubre estava deprimit. Envoltava tot el seu entorn d'una aureola pessimista. Alguns companys de l'oficina, fins i tot, l'evitaven. Estaven farts de sentir les seves lamentacions i patir el seu mal humor. No entenien el dur que arribava a ser tenir consciència dels dies que restaven per gaudir dels pròxims festius. El cert, és que la convivència es feia difícil en aquell període de l'any. Val a dir que, de vegades, s'havia arribat a nivells extrems de crispació. Silencis carregats d'ira, mirades desintegradores, ... Però arribava un moment, que de cop i volta, tot canviava. Ni ell, ni els seus companys sabien quin era el mecanisme que invertia l'efecte; la depressió passava a ser il·lusió, el pessimisme es convertia en esperança, el mal humor en cordialitat, les males cares amb rialles per tot. Seria bo descobrir quin era el punt d'inflexió que provocava aquest canvi tan radical. La frase de l'Eduard que caracteritzava aquesta etapa era "només falten x dies per tal festa!". I la deia amb una satisfacció que només podia sortir del fons de la seva ànima. Semblava tocat per una gràcia divina. Alguns companys d'oficina, fins i tot, li tenien enveja. Sentien ràbia de no poder compartir un sentiment de satisfacció tant profund.