El Setè Emissari (6)

- Senyor! Hi ha un polissó a bord! —digué l'Índic atabalat i esbufegant més pels nervis que per l'esforç de ressorgir a corre-cuita de les entranyes del Drac Vermell.
- On és?
El petit dels Menéndez girà la mirada i seguidament el cap. Darrera seu van aparèixer els seus germans. Es plantaren davant el capità agafant, un de cada braç, el jove que s'havia colat al vaixell, un brivall molt ben vestit. Jan Marc el repassà; sabates de sivella, mitges blanques, pantalons marrons amb motius florals daurats i camisa de seda blanca. Tanta finor l’irrità, molt més que el seu embarcament clandestí. El menyspreu de la mirada que li dedicà deixava ben clar el tracte que rebria.
- Es pot saber qui dimoni ets tu? Què hi fas, al Drac Vermell? Qui t'has cregut que ets per entrar al nostre vaixell sense permís? Contesta! No tens llengua? O és que només dediques el cervell a pensar com vestir-te i encara no has tingut temps ni d'aprendre a parlar? Va, respon! Parla, que no tenim tot el dia!
- Disculpeu, senyor —començà dient mentre intentava refer-se de la bateria de preguntes—. El meu nom és Conrad Smith, fill del governador de Belize, John Smith —respongué finalment amb prou altivesa per demostrar caràcter i maneres pròpies d’una bona instrucció.
Tenia uns quinze o setze anys, les galtes farcides de pigues, el cabell rinxolat d’un color indefinit entre castany i pel roig. Sort que no duia perruca, pensà Caterina, hauria estat decisiu per llançar-lo per la borda. Semblava fort i era decidit, molt decidit, com el jove llop que, malgrat conèixer els riscos que suposa, abandona l’escalfor i la protecció de la manada per espavilar-se i fer camí tot sol.
- Què hi fa l’il·lustre fill del governador Smith en un humil i llardós vaixell pirata? —li demanà en Guillem.
- Amb tots els respectes, senyor, tothom sap que el Drac Vermell no és un vaixell qualsevol i que en té poc, de pirata. A més, el mateix governador aprova el meu actuar i donà el consentiment per poder entrar a formar part de la vostra tripulació. ­—La tripulació no se’n podia avenir del que estava sentint, qui era el senyor Smith per governar el que s’havia de fer en el seu vaixell? L’esforç que feia el capità per controlar la seva indignació era titànic, tot i que els seus esforços resultaven del tot insuficients per dissimular la còlera que l’envaïa—. Mireu...—el nerviosisme provocà moviments poc destres a l'hora de fer-se amb la bossa de pell que duia penjada al coll—, us he dut aquestes peces d'or.
Totes les mirades se centraren en aquella bosseta de cuir, segurament massa nova per tenir un tacte agradable, que costava d'obrir i les monedes que deixà anar el jove sobre les mans del capità.
La transformació de la còlera en satisfacció es produí de forma gairebé miraculosa. El petit botí caigut del cel aixecà una brisa d’amnèsia prou intensa per canviar pensaments i sentiments que, fins llavors, semblaven inamovibles. El Panxut, poc afectat pel sobtat cavi d’aires, trencà l'encís.
- Voleu dir que no ens està enredant? Voleu dir que és veritat tot això que ens està dient?
- L'única veritat és la realitat —deixà anar Epicur des del seu darrere.
El cuiner girà el seu gran cos per guaitar el setciències que li havia respost no entenia què.
- I quina és la realitat, si es pot saber?
- Just la que hi ha —respongué rialler com qui recorda una evidència sense més importància.
El rostre de Panxut deixà molt clar que ni li agradava ni entenia la resposta del torracollons d'Epicur. L’enuig però encara es magnificà en evidenciar que la seva primera envestida no havia aconseguit ni un sol adepte, calia tornar a la càrrega.
- Aquest noi serà la nostra perdició, segur! —sentencià el cuiner assenyalant-lo.
- Vols deixar d'atabalar-nos amb les teves cabòries! —esclatà l'Atlàntic, que mai no li havia recriminat res fins aquell moment.
Gerom tampoc se'n pogué estar de recriminar al Panxut.
- Aquest noi? Més mal ens poden fer els teus potatges que no pas ell. De moment, ens ha dut unes peces d’or.
Tota la tripulació va esclatar a riure, a excepció de l'afectat i l'oficial. Les rialles no van ser provocades tant pel comentari com per qui l'havia fet. El Gerom, un home molt poc donat a parlar i, la veritat sigui dita, amb poca traça quan ho feia. A més a més, era el millor amic del cuiner, com a mínim, fins aquell moment.
- I com hem de tractar el fill del governador? —demanà Caterina amb un to marcadament irònic—. Senyor Smith? Sa excel·lència?...
- No! Vull ser com un de vosaltres.
- Això no pot ser! —deixà clar el capità—. Tu no ets un de nosaltres, però... de moment t'haurem d'aguantar uns dies i per compensar-ho ens quedarem l'or.
- Per què no puc ser un de vosaltres? —demanà el nouvingut estranyament sorprès i visiblement molest. Les facilitats i l'opulència amb què havia transcorregut la seva infantesa el feien un noi poc preparat per les frustracions. La seva mare només es preocupava per les aparences. Si tot era net i al seu lloc era feliç. I, és clar, vestia el seu fill amb el bo i millor. El seu pare, un egocèntric prepotent comprava la seva estima amb obsequis i li exigia que s'apliqués en els estudis de música, matemàtiques i esgrima per així poder presumir de fill instruït davant les amistats.
- He dit que no! Dimoni, que no hi sents? —cridà Jan Marc.
- El capità vol dir —començà sermonejant el Lletrat passant per davant del seu capità i amic— que entre les teves aptituds no hi ha les d'un bon pirata, ni segurament les d'un bon mariner.
- Com ho sabeu? Si no em coneixeu!
- Mira, noi —seguí el Lletrat en un deix paternalista—, aquí s'ha de treballar de valent. Sí que de vegades vivim moments plaents, però la vida al vaixell acostuma a ser dura. Cal saber gaudir dels moments que s'ho valen, per poca justificació que hi hagi. I saps per què? Doncs perquè mai no se sap quan es podran tornar a repetir. Aquí s'ha d'actuar amb responsabilitat, sovint amb gran capacitat d'esforç i gairebé sempre amb molta solidaritat. Tothom s'ha d'esforçar pel bé de la tripulació. I tot això, tu no ho saps fer.
- Potser us equivoqueu.
- Qui sempre ha tingut de tot mai no valora res com cal —li deixà anar Guillem—. Aquí no tindràs qui s'ocupi contínuament de tu, qui tingui cura de la teva roba, de netejar el que embrutes, de pagar-te el que necessites... El millor per tots és que tornis a casa. Segur que et troben a faltar.
- No penso tornar a casa! Per la meva família no heu de patir, a casa ningú em trobarà a faltar. El meu pare us ha escrit aquestes referències perquè les tingueu en consideració —digué el noi traient de l'interior de la camisa un full doblegat i lacrat que entregà a Guillem.
El Lletrat va trencar el segell de lacre vermell i desplegà la credencial. La llegí en silenci mentre tota la tripulació esperava. Sobre la coberta, silenci.
En acabar la lectura, amb la mirada baixa i absent, el Lletrat va tornar a plegar el full amb estranya lentitud. Amb un moviment tan curt com brusc aixecà la mirada, volia dir alguna cosa. Es va aclarir la gola abans de parlar.
- Aquesta rúbrica és molt semblant a la del governador, però no és la veritable firma del senyor John Smith —digué en Guillem.
- Com ho sabeu?
- Una de les meves feines és validar l'autenticitat de visats i tot tipus de documents. Conec l'estil, els segells i les rúbriques de gairebé totes les autoritats de les illes.
- Bé... però podeu estar tranquils —el noi canvià d'estratègia—. El pare no se n’ha preocupat mai, de mi; suposo que ara tampoc ho farà.
- Lligueu-lo al pal de la major. Ja decidirem què en fem, d'ell —ordenà Jan Marc—. De moment, apliqueu-li el codi 2.
- Així es farà —afegí amb un respecte gairebé de submissió el segon de bord.
Aquell tipus de càstig no era ni molt menys el més sever. Només ocupava el segon lloc d'una escala de cinc. Es lligava el pres de peus i mans, encadenat a sol i serena al pal de la major, se li oferia aigua i la meitat de ració de menjar que a qualsevol mariner. Si no hi havia contraordre, quedava lliure de patir càstigs físics. Tota la tripulació guaitava el polissó amb tafaneria i un cert menyspreu per la seva classe social. Gerom ajudà els dos grans dels Menéndez a lligar-lo. El noi estava més indignat pel tipus de tracte que li dispensaven que per estar lligat a un pal. Estava acostumat a ser admirat, consentit i envejat, però no estava preparat per ser menyspreat pels que la seva classe social considerava menyspreables.
El capità donà l'esquena a la situació, agafà el seu bon amic Guillem per les espatlles i se l'endugué unes passes en direcció al castell de popa.
- Com és que aquest matí en baixar a la bodega no heu descobert el noi?
- Només ens hem dedicat a fer inventari del rom i assegurar el carregament, no a buscar polissons. Segur que estava ben amagat entre els sacs de farina de blat.
- Mmm... Escolta, com sabies que la rúbrica era falsa?
- No ho sabia.