El Setè Emissari (4)

San Piero in Bagno, 5 de juny de 1665

Feia poc que havien sortit de la ciutat quan el carruatge hagué d'aturar-se al mig del camí. Des d'un començament els ocupants descansaven gitats entre coixins, preparats per un llarg viatge. No donaren cap importància a l'aturada fins sentir els primers crits, els cavalls renillaven neguitosos. A fora, alarits, cops, soroll d'espases enfrontades, xiscles i gemecs,... olor de sang. A dins, tres savis petrificats. No els calia córrer les cortines per saber què passava. Uns assaltants despietats buscaven el seu botí. Segurament el seu viatge acabava allí. Mai no arribarien a Rimini, mai no embarcarien al vaixell que els duria als seus respectius destins, mai podrien dur a terme la gran tasca encomanada, i, el pitjor de tot, mai podrien tornar a la terra que els havia vist néixer ni a veure els seus.
Chiang Hui, més decidit que els seus companys, obrí la porta. S'imaginava el pitjor i la realitat no el defraudà. L'espectacle esgarrifà l'oriental fins fer-lo retrocedir exclamant horroritzat. La petita escorta de servents havia estat exterminada. Envoltaven el carruatge un grup d'homes de negre muntats a cavall. Les seves armes amerades de sang s'enlairaven al ritme d'exaltats crits, reforçant el seu coratge i atemorint els savis. El cap de la brigada d'assassins va ordenar silenci amb un gest enèrgic i sec del seu braç. Ningú desmuntà, ningú es mogué. El cavall de qui demanà silenci el trencà amb un pas tan majestuós com lent per apropar-se al carruatge.
- Senyors, farien el favor de sortir? —els demanà amb una educació exemplar.
- Què volen? No tenim diners.
- No és això el que ens ha dut fins aquí.
La dotzena d'homes armats van fer baixar els tres prohoms del carruatge sense dissimular la curiositat per contemplar tantes diferències. La vestimenta i els peculiars trets físics dels rostres orientals cridaven molt l'atenció. El monjo budista Ragorah Swuami s'endugué la majoria de les mirades. La túnica ataronjada resultava massa vistosa i extravagant per no despertar la curiositat dels cristians. Els tres ocupants van baixar sense oferir cap resistència, eren homes de lletres i no els agradava la violència ni estaven entrenats per exercir-la. Van haver de caminar, escortats en tot moment, fins a una petita clariana del bosc a pocs metres del camí. Els van lligar les mans amb mocadors de seda vermells i els van fer agenollar.
- Per què feu això? —demanà Sikandar Isvaran.
- Són els designis del Senyor. Déu vetlla pels seus fidels i ens demana acabar amb els heretges. Nosaltres només en som el braç executor.
- Serviu un Déu que obliga a segrestar i assassinar en el seu nom? Un Déu que en lloc de preocupar-se per la superació dels seus fidels i ajudar-los a seguir un camí recte es dedica a ordenar matances de gent innocent i pacífica? —preguntà Ragorah Swuami amb un extrem domini de si mateix.
Tanta serenor i tranquil·litat d'ànim neguitejà el cap de l'escamot, que evidentment no tenia cap intenció de respondre a l'estranger. Per trencar l'atmosfera de pau que transmetia el monjo esperonà el seu cavall i tibà les regnes fins aconseguir una intimidatòria i majestuosa encabritada de l'animal. Dret, amb les davanteres enlairades a l'alçada del cap el cavall renillà. Tal i com pretenia es convertí en el centre d'atenció i, més important encara, deixà sense capacitat de reacció les boques obertes dels presents. Acabada l'exhibició, inicià un passatge majestuós per davant dels seus homes deixant clar qui manava. Unes indicacions amb els braços van servir per ordenar el que calia fer. Un “braç executor” es col·locà darrere de cada savi, amb una corda, més aviat prima, d'uns quatre pams de llargària. Fermaren els dos extrems a les mans, tancaren els punys amb força, creuaren els braços tot fent passar la corda pel coll dels savis i alçaren la vista. El senyal no es va fer esperar.
- Per la pau al món i la glòria del regne de Déu! —recità el seu cap amb la veu clara i greu.
Sense cap tipus de mirament estrangularen Ragorah Swuami, Sikandar Isvaran i Chiang Hui al mateix temps. Els cossos sense vida es desplomaren al terra en retirar les cordes assassines dels seus colls. Sobre cadascun d'ells hi deixaren una serp decapitada.
Acabada la feina, van tornar al camí per deslligar els cavalls del carruatge i endur-se'n els sans i les monedes que van poder trobar en un ràpid escorcoll. Van fer via, aviat s'allunyaren deixant al seu darrere una gran foguera on cremaven totes les pertinences dels finats.