El setè emissari - 10, 11 i 12

Un relat de: Karles
10

Poc després de sortir el tercer sol Jan Marc desvetllà una altra sorpresa a la seva tripulació. Tenia previst fer una breu parada.
— Timoner!
— Seeeenyor?
— Com ho tenim per fondejar aquest matí a l'illa de Sant Elies? —preguntà el capità amb el volum de veu suficient per arribar a les orelles de tota la tripulació.
Nemmmbé, seeeenyor! —respongué content.
Ara ja entenia el perquè de la demora per arribar a les Maleïdes. Aquest petit desviament de la ruta faria vàlides les previsions del capità. També explicava l'alteració del rumb que, fins llavors, no atenia a cap raó. I resolia la incògnita del pop, ja sabia d'on sortiria el que es pensava cruspir Jan Marc. Els pops de Sant Elies eren una exquisidesa reconeguda pels millors paladars pirates.
Trigaren unes poques hores a arribar.
Ancorats prop de l'illa de Sant Elies gairebé tota la tripulació pujà al bot que els permetria d’arribar fins a la costa. Es tractava d'estirar les cames, distreure's i carregar provisions, principalment pops i aigua. El rocam de la zona est de l'illa era fantàstic per aconseguir aquells mol·luscs llança-tinta.
Jan Marc i el timoner es quedaren al vaixell. El senyor Smith seguia amb el tractament de cura d'humilitat, ben lligat al pal major. Els germans Menéndez, bons pescadors com pocs, s'enfonsaven una i altra vegada a la recerca de pops. Caterina, Guillem, Epicur i molt a pesar seu el Panxut aprofitaren per entrar dins l'illa a la recerca d'aigua, fruita i algunes herbes. Malacara decidí acompanyar-los. Als altres no els semblà malament, ja que, fora del vaixell, l'oficial era com un tros de pa. Gerom decidí buscar un bon lloc a la costa per fumar la seva pipa. Era un petit vici que el tranquil·litzava. Després d'una inspecció de la zona, decidí seure sobre una petita superfície de molsa, recolzar-se sobre la gran roca que hi havia just al darrere i deixar els peus en remull, gaudint del massatge que li proporcionaria el suau onatge. Amb el temps havia après a gaudir dels petits plaers que ofereix la vida.
“Uaaaaaah!”, el crit de Gerom va ressonar per tota l'illa. S'aixecà rabiós de les punxades que havia sentit al cul. El bot fou tan bèstia que elevà aquell tros d'home més d'un pam i el desequilibrà. Ser gros i maldestre no jugava al seu favor, ben al contrari, agreujà el desequilibri. Com que no deixava anar la seva estimada pipa ni per mal de morir, disposava d'una mà menys per recolzar-se. La patacada fou espectacular. Picà amb l'espatlla dreta contra les roques i el cap seguí el mateix destí.
Quan aconseguiren dur-lo al Drac tenia un bony desproporcionat al cap, un fort dolor a l'espatlla dreta i una irritació al cul que l'incomodava en gran mesura. En veure la caiguda, semblava que l'impacte al cap era el més greu, però el dolor del nyanyo no era res comparat amb la coïssor que sentia a les natges. Atlàntic li féu saber que s'havia assegut sobre un eriçó verd. Tenen l'aparença d'acariciadora molsa, fet que els va molt bé per camuflar-se, però no ho són gens, d'agradables: estan recoberts de petites punxes urticants.
El dolor li era insuportable i ningú al vaixell era capaç d'alleugerir-lo. En tenir la necessitat de trobar remei, el capità cregué convenient demanar consell a una de les sanadores de més prestigi dins el món pirata. Els pirates de tot el món coneixien l'illot de la Roca penjada. Molts vaixells hi feien parada però cap no s'hi quedava. A l'illot hi vivia una bella, temuda, apreciada i poderosa sanadora, també pitonissa, que tothom coneixia com la bruixa Pigarroja.


11


De la cova sortí una dona prima, alta, amb una melena pèl-roja que li queia sobre les espatlles. Vestia una túnica negra amb fines gases blanques que voleiaven amb la marinada. Als dos braços nus hi duia dos braçalets daurats amb signes propis de la professió: serps, calaveres, llamps i estrelles. El seu malnom venia donat per una petita berruga sobre l'ull dret, gairebé imperceptible des de quinze passes. Però la llegenda deia, i els més ingenus creien, que s'il·luminava d'un vermell intens quan feia un conjur. Se la veia enigmàticament satisfeta, feliç, com no podia ser d'altra manera. Les visites sempre donen plaer; si no és quan arriben, és quan se'n van.
Després de col·locar les dues monedes d'or i una gallina sobre el petit altar de pedra que hi havia a l'esplanada just davant la cova, com a pagament per avançat, la dona misteriosa demanà el motiu de la seva presència. Jan Marc explicà amb pèls i senyals el succeït a Gerom i el seu gran malestar. Els escoltà amb els ulls tancats, amb una actitud misteriosa, com absent.
Quan el capità acabà l’explicació, la sanadora es mantingué amb els ulls clucs i callada. Els pirates es preguntaven amb la mirada què havien de fer i no hi trobaven cap resposta. Després d'uns llargs segons de tibantor la dona aixecà el cap i obrí els seus ullassos blaus tan de cop que atemorí tots aquells valents pirates.
El vostre problema té fàààààcil solució —no és que la dona amb poders tingués cap defecte a la parla, l'excessiva vocalització era un acte intencionat que formava part dels trets identitaris del personatge—. Només cal que tracteu la zona afectada amb orina de ratpenat.
I vos teniu flascons d'orina de ratpenat per vendre?
No! L'ha d'aconseguir l'iiiiinteressat.
Doncs ja podem deixar-ho córrer! No veig a Gerom, i menys en el seu estat, buscant coves on hi hagi aquestes rates voladores, esbrinant les que tenen la bufeta més plena i posant-hi a sota una ampolla de rom, que primer caldrà buidar, esperant que hi pixin a dins —respongué Jan Marc.
Us doneu per vençut mooooolt aviat. No és aquest el concepte que tenia de vós. Pensava que us agradaven els reptes i us satisfeia en gran mesura podeeeeer-los superar.
Sí, és clar que m'agraden els reptes, però hi ha reptes i reptes. Cal plantejar-se reptes assumibles... Perseguir ratpenats i omplir ampolles amb el seu pixum què voleu que us digui... No crec que puguem aconseguir ni una gota d’aquest líquid per molt que ens ho proposem.
No cal que perseguiu ratpenats, ni que ompliu cap ampolla. Només necessiteu l'essèèèèència de la seva orina.
Ahhh! I cal suposar que això facilita les coses.
Molt! És mooooolt més fàcil que tot això. Només cal que feu una T amb dos pals de fustes nobles que clavareu en la sorra dipositada dins d'un cubell. Cal fregar el pal vertical amb canyella fresca per estimular que els rat penats hi orinin. Heu de tenir en compte que en la unió dels pals no es pot utilitzar cordes, ja que absorbirien alguns minerals essencials necessaris per sanar el vostre mal. Tampoc no es poden emprar metalls que es puguin rovellar, ja que el rovell anul·laria les propietats curatives de l'essència. Un cop tingueu el cubell amb els pals clavats, el deixeu dues setmanes on no hi toqui el sol i tingueu la certesa que hi ha ratpenats a la vora. Passat aquest temps, ja podeu agafar el pal fregat amb la canyella, que de ben segur contindrà l'essència d'orina necessària. Amb l'ajuda d'un drap que no conegui suor humana lligareu el pal de manera que no perdi contacte amb la zona afectada. Caldrà que no retireu el pal fins al desè dia. —Després d'una breu pausa que aprofità per fitar el capità amb un somriure amable, prosseguí—: Veieu, no és tant complicat com pensàveu, oi?
Mirat així, potser sí que no és tant difícil —mentí el capità.
Bé, la segona part de la cura ja veureu com tampoc és cap cosa de l'aaaaaltre món...
Van deixar parlar la bruixa però ja ningú l'escoltava. Tots sabien que no es posaria en pràctica el seu remei que encara s'allargava dues setmanes més. Van donar per perdudes les dues monedes d'or i la gallina. Gerom s'hauria de passar vint dies, pel cap baix, sense poder seure gairebé enlloc i posant el cul en un ribell amb aigua del mar quan no pogués suportar la coïssor.
A la cala on havien desembarcat s’hi esperaven el Panxut, l'Atlàntic i en Malacara. L’illot no era gaire gran, però no convidava gaire a endinsar-s’hi i decidiren esperar a la platja. Això sí, van aprofitar per collir poc més d’una dotzena de cocos. Jan Marc i els homes que havien visitat la sanadora ja eren a la part alta de la platja quan una veu aguda, profunda els immobilitzà.
— AAAAAtureu-vos! —cridà la bruixa.
Tots es van girar però el capità prengué la iniciativa i caminà unes passes refent el camí.
Què ens hem descuidat alguna altra consideració de l'encanteri?
La dona amb poders els demanà atenció i els pirates s'atansaren fins on era el seu capità. Els començà a explicar una llegenda indígena molt popular. El déu Nomessú oferí als humans la possibilitat de gaudir de l'autèntica saviesa. Per lliurar aquest bé tan preuat calia trobar una persona íntegra capaç de difondre amb transparència el missatge. El déu va realitzar una sèrie de proves que els candidats havien d'anar superant. Passats uns mesos, només quedà un dels candidats. Es tractava d'una pagesa de mitjana edat. Nomessú decidí que aquella dona era la persona més apropiada per custodiar el símbol de l'autèntica saviesa. El déu li lliurà la copa de pedra negra. Segons deien, el seu interior s'il·luminava amb diferents tonalitats de turquesa, com si en el cor del recipient hi hagués una estranya energia. El rei de la contrada no va poder suportar que no fos ell l'escollit, no estava disposat que una simple pagesa tingués un objecte tan valuós. El seu orgull va fer empresonar la pagesa escollida. Empès per la ira i pel pueril pensament que governava els seus actes (“si no és per mi, no serà per ningú”), va llençar la copa amb totes les seves forces contra el terra. En quedaren dues parts no ben bé idèntiques. Un dels homes de confiança del rei les recollí d'amagat. Des de llavors, la copa negra es manté oculta esperant l'arribada de la persona escollida.
Una història molt bonica. Però si ens disculpa, tenim pressa! —va interrompre Jan Marc.
Des del primer moment he captat en vos una aureola d'energia pròpia dels escollits. Pròpia de les persones que tenen un destí suuuuuperior.
Veig que no se li escapen els detalls —respongué, visiblement cofoi, el capità pirata—. Poca gent sap valorar tot el meu talent.
La pitonissa va fer entrar els pirates al rebedor de la seva cova. Amb veu lenta, profunda i fluixa els demanà que esperessin allí. Els donà l'esquena, caminà com si flotés fins desaparèixer dins la foscor de la cova. L'espera fou molt breu. La semitransparència del mocador de lli deixava entreveure que sobre les dues mans duia algun objecte més aviat fosc. Amb moviments calmosos, amplis i solemnes el deixà sobre un bagul que feia de taula. Pessigà amb elegància la part més elevada del mocador per retirar-lo lentament.
Aquest és un dels dos fragments que componen la copa negra... Només pot ser entregat a l'escollit.


12


D’acord, accepto la responsabilitat! —s’oferí el capità—. Estic disposat a assumir la càrrega que pugui suposar ser l’escollit, perquè una tasca així bé s’ho val.
No aneu tan ràpid! La llegenda deixa ben clar que cal demostrar la vàlua per fer-se amb el fragment de la copa negra. Només qui aconsegueixi encendre un bri de llum en el seu interior serà el triat per custodiar-la.
Les cares d'estupefacció de tots plegats feia evident que allí morien les esperances d'endur-se aquell tros de pedra preciosa amb suposats poders.
I com es pot fer que s'il·lumini un tros de roca? —demanà, intrigada, Caterina.
Per aconseguir-ho només cal agafar-la amb tot el sentiment de bondat que brolla de la part més alta de l'ànima i transmetre-li l'energia interior. Només així apareixerà la llum que designarà l'afortunat.
Mentre els seus homes es qüestionaven on trobar l'ànima i quina era la part més alta de la mateixa, Jan Marc prengué, de nou, la iniciativa amb certa fatxenderia.
Ja veureu com jo sóc l'escollit! Com diu que s'ha d'agafar?
Envoltà amb les dues mans el fragment de la copa mentre enlairava el rostre i tancava els ulls com si hagués entrat de consciència superior on només ell hi podia accedir. Ningú obrí la boca durant uns segons. Tots, tret del capità, tenien la mirada fixa en la petita porció de pedra que deixaven al descobert les mans. No hi havia cap senyal, cap indici de poders, cap canvi. Finalment, el capità abaixà el cap, obrí els ulls i descobrí que no havia estat capaç de demostrar res.
Va! Tot això només són collonades. Llegendes per a necis —digué Jan Marc en veure frustrades les seves pretensions—. Veieu? Ni s'ha il·luminat ni s'il·luminarà mai. Com s'ha d'il·luminar una pedra? Això no s'ho creu ningú!
El Lletrat aturà les mans del capità abans que lliurés la pedra a la seva propietària.
Ho puc provar jo? —preguntà a la pitonissa aprofitant la pèrdua d'interès i protagonisme del seu cap.
En Guillem ho intentà amb totes les seves forces; a diferència del seu amic, ell fixà la mirada sobre el mineral amb el convenciment d'aconseguir un senyal, algun canvi capaç de millorar-li la vida, però el resultat va ser el mateix. Això sí, la seva provatura va servir per esperonar la curiositat de tots els assistents. Un a un, van anar posant les dues mans sobre aquell tros de pedra lluent. Ningú va voler perdre l'oportunitat de demostrar quelcom, de reivindicar una excel·lència natural desconeguda fins llavors. Però tots tingueren la mateixa sort que el capità. Amb els ànims abatuts per la decepció, i després d'acomiadar-se, van emprendre de nou el camí de tornada al vaixell. Per totes i cadascuna de les seves ments voleiava un interrogant; i si hagués estat capaç d'il·luminar, ni que fos una mica, aquell tros de pedra?
— AAAAAtureu-vos! —cridà la bruixa.
Tots es van girar.
— La copa s'ha il·luminat!
Els pirates corregueren per comprovar-ho. Fixant-se amb molt deteniment, com des de l'interior d'aquella peça emanava una petita llum d'un blau verdós. Mentre tots els assistents encara restaven palplantats i bocabadats, Jan Marc inicià uns petits moviments corporals per fer-se lloc, per fer-se veure.
Jo no havia dubtat mai dels meus poders.
Eh! —el Lletrat reclamà atenció—. Aquí l’hi hem posat tots, la nostra ànima.
Després de discutir-ho una bona estona, no va arribar a un punt d'entesa. Era l'energia de tots la que encengué el fragment de la copa negra? Era només la d'un? Calia tornar a fer la prova?... No s'arribà a cap conclusió prou convincent. Cadascú reclamava la seva aportació com a fonamental perquè s’hagués produït el senyal. Jan Marc ho tenia molt clar: havia estat ell qui havia provocat el senyal que identificava l'escollit. Però ningú no estava disposat a cedir.
El Lletrat, en comprovar que començava a fosquejar i que a ningú no li feia gràcia fer nit a l'illa de la roca penjada, va fer callar tothom amb la intenció de tancar la discussió.
Com que no podem perdre gaire més temps en aquesta illa i sembla prou evident que no ens posarem d'acord, però tampoc es pot negar que algú o alguns de nosaltres tenim la capacitat de provocar el senyal que designa l'escollit, he pensat que...
No dius que tenim pressa? —li recriminà Caterina—. Enllesteix d'una vegada!
Doncs que si la senyora bruixa hi està d'acord, ens podríem endur aquesta part de la copa i al vaixell ja farem les indagacions que calguin.
La Pigarroja consentí amb el cap i el mateix Guillem s'oferí per transportar l'objecte sagrat fins al Drac Vermell.
Mentre tornaven a la recerca del bot que els duria al vaixell, el Lletrat se sabia observat i jutjat.
— AAAAAtureu-vos! —cridà, per tercera vegada, la bruixa.
No podia ser! I ara què passava? Segurament aquella fetillera s'avorria i pretenia esprémer al màxim l'essència de la visita, no volia desfer-se'n així com així.
Aquesta meitat de coooopa no serveix de res si no l'uniu a la part que la completa —informà gairebé cridant la bruixa just quan els pirates es tombaven.
El capità, de nou, prengué la iniciativa i caminà unes passes per davant dels seus homes.
On podem trobar l'altra meitat?
Només l'home solitari té la reeeesposta... i una altra cosa us he de diiiir: el peix petit pot vèncer el gran si n’evita les dents.
Aquestes foren les darreres paraules de la pitonissa abans d'amagar-se cova endins.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer