El Setè Emissari (5)

El Setè Emissari - capítol 5

Amb les veles ben inflades, el Drac Vermell solcava l'oceà. El cap del drac escopint foc entre els queixals de la bandera onejava orgullós al capdamunt del pal major. A diferència de gairebé tots els vaixells pirates, el Drac duia una insígnia amb fons blanc. Només la Victoire, nau emblemàtica comandada per Misson, i d'obligat coneixement per tot aquell que vulgui fer carrera en el món de la pirateria, havia dut abans una bandera blanca.
Guillem, el Lletrat, va baixar a la bodega acompanyat del Panxut. Calia fer el recompte de barrils i d'ampolles del Rom especial de l'Elisabet que havien carregat feia quatre dies mentre aprofitaven per reajustar les falques i les cordes per fixar bé la mercaderia. A més de l'ús propi, el rom era excel·lent per purificar i donar gust a l'aigua, la majoria del carregament anava destinat a l'Òscar, un bucaner de renom amb dues dèries: les armes de foc i el rom. Les armes les col·leccionava, no sabia ni les que tenia, i el rom el consumia a diari, però havia de ser l'especial de l'Elisabet; no en volia cap altre. Carregar la bodega de rom era el segon motiu pel qual el Drac Vermell estigué fondejat durant cinc dies a Port Reial.

Vaixells a babord! —anuncià Caterina.
La dona pirata tenia l'ull molt fi i era prou àgil per enfilar-se aparell amunt fins a la cofa. Aquests parell motius més la necessitat de tenir-la una mica allunyada de la tripulació, la convertien en la persona ideal per encarregar-se de guaitar l'horitzó des del capdamunt del vaixell. Aquesta tasca de serviola, així com la de timoner, es cobrien fent torns durant els viatges llargs. El Pacífic, l'Índic i en Guillem rellevaven Caterina, mentre que l'oficial i el capità ho feien amb Nembé, el timoner. La dona pirata agafà la ullera de llarga vista per assegurar-se del que havia vist a ull nu. Un cop orientada correctament, distingí dues naus negres amb veles vermelles color sang, just en el seu rumb. Era senyal inequívoc que s'apropaven un parell de problemes. Es tractava del Mar de sang I i el Mar de sang II, els galions de quatre pals del forassenyat Oliver V, una persona odiosa com poques. I no perquè sí, no, Oliver V reunia totes les condicions per ser un maleït cabronàs: malintencionat, desconfiat, cruel, despòtic i enemic del món. Ara bé, la cosa li venia de família, era fill del sàdic Oliver IV i nét de la despietada Tigressa Bretona, una de les dones pirates més sanguinàries de tots els temps. Jan Marc es mostrà visiblement alterat. Ordenà corregir el rumb. Calia allunyar-se al màxim de la trajectòria d'aquell indesitjable i de tota la seva banda. L'odi que es professaven els dos capitans era mutu, resultava difícil saber qui odiava més l'altre. Tot i que, per estrany que sembli, mai s'havien trobat cara a cara. Mentre que pel capità dels Mars de sang Jan Marc era un pretensiós, entabanador, llepafils i covard, pel capità català, Oliver V era un bàrbar, busca-raons, trampós i mentider que no respectava ni el codi pirata. Si als poc amistosos sentiments entre capitans comparàvem els aproximadament 160 mariners i els 84 canons dels Mars de sang amb el Drac Vermell, una pinça de 18 canons amb 12 tripulants, comptant l'Anzu, semblava que la decisió d'evitar l'encontre i fer bona la màxima que Jan Marc aprengué d'un irlandès borratxo, “més val ser un covard durant uns minuts que estar mort la resta de la vida”, era prou bona.
Era el moment d'aprofitar els dos grans avantatges del Drac Vermell: la gran maniobrabilitat i la velocitat.
Vinga nois, afanyeu-vos, feu virar aquest vaixell si no voleu acabar convertits en delícies de carn per als taurons! —cridà l'oficial des del pont de comandament.
Aquest matí, només llevar-me, ja he tingut el pressentiment que seria l'últim dia de la meva vida —sentencià el Panxut—. És una llàstima haver de morir tan jove, però així ho ha volgut el destí.
Calla d'una vegada i ajuda els Menéndez si no vols que sigui jo qui acabi amb la teva existència! —amenaçà el Lletrat brandant el seu preciós estilet de fulla gravada i mànec de marfil treballat.
Era evident que si els homes de Jan Marc reaccionaven a temps, aquells dos descomunals vaixells no els podrien atrapar mai, per molt que s'hi esforcessin. I més valia que fos així, era fàcil imaginar com podien acabar si aconseguien enxampar-los amb intencions poc amistoses. La tensió de les grans ocasions es tornà a respirar a l'ambient. Tota la tripulació estava a l'expectativa dels esdeveniments. El timoner reaccionà amb fermesa. Se'l veia concentrat, serè i satisfet de poder demostrar tota la seva experiència. El Drac Vermell respongué, un cop més, de la millor manera possible, reaccionà amb promptitud al canvi de rumb. La proa trencava la mar amb força i el buc lliscava veloç. Tota la tripulació restà en silenci als seus llocs. El que podien fer, ja estava fet.
Mantingueren les seves posicions i asseguraren l'èxit de la maniobra mentre veien passar els dos bucs de veles vermelles a estribord. Prou aprop per poder-los contemplar i prou lluny per fer-ho amb certa tranquil·litat. Però la pau d'esperit no arribà fins veure la popa dels Mars de sang allunyant-se mar enllà. La figura altiva de Jan Marc traient pit, satisfet de la petita demostració realitzada, es magnificava pel contrallum que li oferia el sol. Mirà satisfet l'embarcació, els seus homes i, finalment, alçà la vista fins a un punt perdut de l'horitzó. En aquell moment estava satisfet de qui era, d'on era i del que feia. Tenia prou confiança per dur a bon port el destí del Drac Vermell i tota la seva tripulació. Però el capità no era conscient del que els esperava, ni a ell ni als seus homes. Aquella maniobra era insignificant comparada amb les batalles que els tocaria lliurar, als entrebancs amb què toparien i als enigmes que haurien de resoldre. Les dificultats encara no havien començat.
Van navegar més d'una hora en silenci, assaborint la satisfacció que encara els inflava l'orgull per la perícia demostrada del petit davant l'abrumadora força dels poderosos. Ningú no es mogué del seu lloc.
Gairebé feia un parell d'hores que havien navegat prop dels Mars de sang quan el capità cridà al timoner per redreçar el rumb.
Nembé! 30 graus a estribord!
A l'ordre caaaapità! —respongué sense entrebancar-se gairebé gens.
Aaaaa l'ordre caaaaapità! —repetí Caterina.
La dona pirata era l'única persona a qui el timoner deixava riure’s del seu quequeig sense molestar-se gens ni mica. De fet, fins i tot li feia gràcia com el caricaturitzava. El timoner era un vell mariner amb trets nord-africans molt marcats i carregat d'experiència que formava part de la tripulació des del primer dia. Caminava coix i tenia un defecte a la parla, però era una de les peces clau del vaixell. El capità el valorava com es mereixia. Sense fer cas a la modèstia deia que ell, Nembé i el Drac Vermell eren la combinació perfecta per navegar. Cap altre vaixell els podia fer ombra. Ara bé, sempre que feia el comentari, la veu de la consciència li recordava que, per ser just, també havia d'anomenar Guillem, el Lletrat.
Tot es convertí en pau i tranquil·litat en una mar amiga per on navegaven a uns vuit nusos. I així es mantingué fins que va començar a vesprejar.

A l'endemà, de bon matí, un fet sense precedents neguitejà la tripulació.