Combat en Mi Menor

Un relat de: Spy
La Carme entra l’habitació i el mira. Tal com sospitava, s’ha adormit escrivint el relat. Amb molt de compte per no despertar-lo, li agafa els fulls d’entre les mans i el tapa amb la manta. Mentre deixa els papers sobre l’escriptori mira de passada els títols de l’escrit i pensa: “Deu n’hi do, feres salvatges, prínceps, encantadores... quina imaginació”.

Es a punt d’apagar la llum quan li torna al cap la cara que feia quan ha arribat. Anava murmurant “quin combat...”. I la Carme, que és patidora, agafa el relat i llegeix..

1. Els Xacals
Normalment ataquen en grup i són depredadors més aviat porucs. Defensors del territori, enemics de la diversitat, miserables de mena. Avui l’autobús va mig buit i això els permet desplegar-se sigil·losament pel passadís a un costat i l’altre de la fila de la presa, tallant qualsevol sortida.

2. El Príncep

En Zaid té el cap recolzat a la finestra i fa com que dorm. No li cal obrir els ulls per sentir el perill. Reconeix el xiuxiueig previ a l’ofensiva. No té por, fa molt que es va cansar de tenir-ne, però vol evitar la lluita. En el camí que ha recorregut per arribar fins aquí ha exhaurit les reserves d’odi i ràbia necessàries per un nou combat. Passi el que passi, no tem per la seva vida com ho va fer tantes vegades al llarg de la fugida, ja fos travessant ciutats en runes o tremolant dins una precària embarcació. Ja fa més de tres anys que viu aquí i fins i tot l’han declarat “legal”, encara que ell no s’havia considerat mai fora de cap llei. Barcelona el va acollir, ha pogut estudiar i viatja amb la T-10 a la butxaca, cosa que potser no fan els que ara l’assetgen. De tot, el que més greu li sap és la imatge que potser li quedarà a ella, amb la que mai ha gosat parlar. Avui precisament s’ha assegut al seu davant, i un dia més li fa bategar el cor com quan era nen i jugava feliç a ser el Príncep de Damasc, monarca absolut dels regne de sorra i vent.

3. L’Encantadora
La Mireia és conscient de l’escena que es dibuixa al seu voltant. Fa temps que, en els trajectes de tornada del conservatori, aquell noi de cabellera arrissada i ulls de corall la té enamorada amb el somriure tímid que cada tarda li regala com sense voler, com qui deixa un regal al peu de la porta tancada i marxa corrent. No sap com es diu, ni quina llengua parla, però sí que intueix el patiment del perseguit, de l’indefens que s’enfronta cada dia al rebuig dels covards que insulten des de la protecció de la manada. I avui finalment, quan veu formar-se les files del vergonyós escamot, l’atreviment supera la prudència. Vulguin o no, es farà sentir. Amb un moviment subtil, perfeccionat per anys de pràctica, la flauta és fora de l’estoig i volen ja els primers compassos de la Sonata en Mi Menor. La melodia fa emmudir de cop la remor del passatge, i atreu l’atenció de tothom incloent, per suposat, l’estol de xacals, que es temptegen de reüll mentre noten la vintena de mirades caient sobre ells com una pluja sobtada que apaga la flama, refreda el caliu i els fa recular fets cendra. En Zaid contempla l’encantadora de serps, concentrat en la carícia de cada nota, bressolat per la música salvadora que desitja sigui la primera peça d’un llarg concert en comú.

La Carme diposita els fulls a la taula i sospira lentament. Abans de sortir no pot evitar acaronar els cabells arrissats mentre murmura: “Que gran t’has fet. Dorm tranquil, príncep meu....”

Comentaris

  • Què bonic![Ofensiu]
    Montseblanc | 21-06-2017

    Expliques coses molt tristes però la música del final escombra qualsevol altra sensació que no sigui l'amor i l'esperança.
    Gràcies!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: