El tràmit

Un relat de: Spy
Expedient H34623-IR. No dono l’abast. Aquest matí he de tramitar tres devolucions i una recollida exprés. Per molt bé que m’organitzi, hauré de fer com a mínim quatre transbordaments. Fa segles que no puc esmorzar a mig matí ni dinar al migdia. De fet, ja ni dormo ni respiro. Dedicació absoluta, que diria el meu cap. I ni pensar en arribar tard, que la qualitat del servei és un tema de vida o mort. Així que m’afanyo cap a l’estació de Sant Pau i Dos de Maig. Com a senyal simbòlic de protesta per la sobrecàrrega de feina, em dono el gust de baixar a contracorrent per l’escala mecànica que puja, passant a través de la multitud en hora punta. Ja a l’andana, miro el rellotge i repasso les dades de l’expedient: Carles Brufau, 58 anys, hipertens, colesterol pels núvols, bomber prejubilat. A la foto té la cara seriosa, com de dilluns al matí. Suposo que si em pogués veure en un mirall em trobaria amb un gest semblant. Sospirant, memoritzo l’hora de la intervenció: 08:53. Queden encara 7 minuts, així que calculo que he de deixar passar el primer tren i pujar al següent. Faig temps passejant amunt i avall. Cada persona em recorda algun cas passat, o em fa pensar en alguna tramitació futura. Qui sap si demà m’hauré d’ocupar de la senyora del paraigua blau, o del turista amb sandàlies i mitjons. Un gos se’m queda mirant, encuriosit, i diria que solidari. Em trasbalsa una mica que ell em pugui veure i el seu amo no.

Bé, ja arriba el primer tren. Les 08:47. Em quedo quiet al davant d’una de les portes del vagó i deixo que l’onada humana primer surti i després entri, sense moure'm. M’agrada aquesta sensació, no ha perdut encant, malgrat la rutina. Em fa sentir com una roca enmig d’un riu, deixant-me acaronar pel corrent d’aigua fresca plena de vida. Veig allunyar-se el comboi amb una estranya sensació d’enyorança. Torno a mirar el rellotge, 3:34 minuts pel proper. No em sobrarà temps, però tampoc vaig malament. Ni punt de comparació amb la joveneta que esbufega al meu costat, carregada de bosses, presses i neguits. Li llegeixo la tensió arterial mentre li recomano mentalment que s’ho prengui amb calma si no vol acabar com jo, un buròcrata a temps complet.

Quan arriba el tren veig passar el meu objectiu per la finestra del tercer vagó. Només d'entrar, soc conscient que ha arribat el moment. A mesura que m’apropo veig amb més detall el coàgul a l’artèria coronària. Em poso al seu costat. Lentament, la meva mà travessa la seva, que s’ha portat al pit en sentir el dolor. Un subtil toc i desfaig l’obstrucció. L’expressió d’alleujament immediat em sembla gairebé un agraïment, que no tinc temps ni ganes de gaudir. Jo soc aquí per feina, no em puc entretenir. Baixo a la propera estació i envio mentalment l’informe de tramitació. Imagino com es mouen les peces de l’enorme engranatge, que sincronitza el meu expedient amb el J87436-SR previst pel proper dimecres, i que alguns diaris publicaran amb el titular “Bomber jubilat salva dos nens en l’incendi d’una finca de pisos”.

Gestió completada. Començo a obrir el segon cas del matí quan de sobte sento un clatellot i la veu de la mare: “Has vist això del concurs de relats? Ai...si tinguessis una mica d’imaginació...” El que us deia, ni respirar em deixen. Si no fos per aquella mirada còmplice del gos pigall em sentiria totalment incomprès.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: