Com voleu, germans, que canti?

Com voleu, germans, que canti?

Que mai no se t'ocorri de pensar
que quedaràs tota la vida aquí.

Au vés. És hora que t'espavilis,
que no t'han fet plorar tota la vida
per anar ara d'incomprès radical
malalt de malaltia obligatòria
i calçat amb sabates descosides.

Els ha costat les sopes d'amargar-te
i no els perdonaràs que ni tan sols
no ho hagin fet ni aposta ni per tu.

Els capvespres hi són cada capvespre.
Hi són almenys a la plaça Major.
Fa calor, però passegen els cans,
dues bones càmeres fotogràfiques.
Et cerc igual. I sí, molta alegria.

Joan és qui seu al banc de la plaça.
Ombres elèctriques d'al·lots que cremen,
despertadors pels qui miren cremar.
Joan diu cosa. Té la boca seca.

«Aquesta puta reputa d'al·loteu.
No sé si m'estim més aquest bolero.
Vedeu, ningú ja no fa tractes nets.
Cag en la feta de la meva vida.»

No creguis que amb això que has fet fins ara
te'n sortiràs així de net mil anys.

«Jo ja ho sé bé. Ja ho sé. Només em manca
que em deixin un moment per explicar-los-ho.»

Per tot arreu hi ha gent que ha fet de tot,
i tots, tothom, ens l'hem haguda molt.
Aquí no creguis que l'únic ets tu.

«El cosmos no és més que una munió
de petits cosmos que papallonegen.
Només alena l'àtom.
L'amor és l'àtom.»

Aquí no ve ningú a dir que el vell
està sonat perquè és un puta vell.
Aquí hi ha gent sonada i puta vella
que no sap que el té és son, no gana!

Però dorm. Saps que la vella dorment
té gust i potes com d'abnegació.
Ella camina com un cranc pelut.

«Ho dic ben clar. Dormir esportivament
és l'única manera aquí. La gent
té crueltat i vessa mala hòstia
quan comença a pensar que ja viu bé
i viu bé perquè ha anat a l'estranger.»

I «buix arruix, arruix, buix fill de puta»
ho diuen dos que ara vénen de Cort.
Poc et pensis, però, fes-te l'arruix
que dient filla de puta a la gent
aclariràs no res de res de gent
malgrat no sigui gent aquesta merda.

«Aquí, misteri només n'és la guerra.
Oh!
Saber
quin dels dos bàndols caurà?
Quan la mort
dels estats
la llum farà?
Jo sóc vell.
Ja no ho veuré.
Fora por.
Sóc el dimoni, jo.
Ha ha ho ho.»

Poc pensis que mirant puta tevé
sojornaràs tos plors i llanguiments.
Quan hi ha sol, la plena, pel carrer
els peruans fan el bo malament,
s'apleguen bones quadres de col.legues,
hi ha gent que fa la vida per allà,
l'orquestra que estrangula els instruments,
animalets, el polític s'ho mira,
seu a la dreta de déu i sa mare.

Ets tan més i tan lluny del polític.
Agrura tinc. Tu passa del polític.
Tu i jo ja som joves passats d'una època.
No pel túrmix. No fregats amb vinagre.

«Com voleu, germans, que voti
si el vot meu fa feredat?
No em da res del que voldria.
En tinc fonament sobrat.»

I s'adorm. Joan. Dorm i dorm la mona.
Jo qued un poc sense respiració.
Fora inspiració.
Res d'expiració.
Un que es fa el cec però no hi veu bramula
que té la vida eterna d'avui vespre.
Tens raó quan dius que no fina el món.
La festa sempre, sempre continua.

«Era un diumenge a la tarda,
sempre me n'he recordat.
Aní a triar llista meva,
la que jo hauria votat.
I la vaig trobar que jeia.
―Democràcia, què ha passat?
Fas cara d'apallissada
sembla que ja has acabat.
I em va dir: ―En polit jove
no n'has d'estar interessat,
que et faig sebre que des d'ara
aquest somni s'ha acabat.
Que un dia et trauran de casa
per no haver-hi combregat,
fos tu desobeiria,
millor fuig del meu costat.
Com voleu, germans, que voti
si el vot meu fa feredat?
No em da res del que voldria,
en tinc fonament sobrat.»