com et dius

Sempre vens quan més et necessito.
Tens els cabells negres tallats ben curts i duus un vestidet blanc que no t’arriba als genolls i t’és molt fàcil de somriure.
Sé que a sota del vestit no hi portes res més, t’agrada anar així, que tot et balli i estigui a l’aire, perquè ets d’aquesta manera.
Només que em veus de seguida t’atanses a mi i t’agafes al meu braç aleshores caminem juntets.
Ens posem a jeure sota d’un arbre esplendorós, moltes vegades, ben agafadets, mirem turó avall, diem mitges paraules o restem en silenci, i ja ens està bé.
D’altres vegades comences a baixar-me la cremallera de la bragueta, hi fiques la mà a dins i et poses a jugar, després d’una estoneta, pantalons avall. Què n’és de dolç tot plegat!
Fas que sempre estiguem bé junts i quan et pregunto com et dius, llavors em contestes, però si ja ho saps, sóc tu.
Ets real? Et puc tocar de debò? Ets un somni?
-No t’hi amoïnis tant, oi que sempre em tens i t’estimo? Ara tornem a fer l’amor, vull sentir la teva pell, acaronar-me amb el teu penis mentre em pentines amb els dits, tastar la teva boca tan gustosa i besar-te fluixet.
-És Déu qui t’ha enviat?
-Josep, sóc tu.