Com es va fer... La cort de Faraó 1995

Conversa apòcrifa. - Sí, veritablement es podria dir que el que vaig a intentar transcriure es pot considerar això: una conversa apòcrifa.
Com que per diferents misteris de la vida, aquests escrits podrien caure en mans desconegudes, disfressaré els llocs i els noms que puguin sorgir. Tots, absolutament tots, seran degudament estrafets perquè no es puguin reconèixer...

. o 0 o .

A mitjans de desembre del 1995, quan ja feia uns dies -pocs- de l'èxit aclaparador que va suposar la posta en escena de l'obra "La Cort de Faraó", en un teatre d'una ex barriada de Barcelona annexionada a BCN en el segle passat, exactament l'any 1904, em vaig topar amb el meu amic d'infantesa i director de la citada obra l'Armand Calaf.

. o 0 o .

L'Armand era i continua sent una mica més jove que jo. De petits vam anar al mateix col·legi, però no a la mateixa classe. Anàvem a un col·legi religiós que estava a la cantonada dels carrers Rupert i Sant Bartomeu d'aquesta Vall d'H.
Com que tots dos teníem la família vinculada al C.P. d'?, ens vèiem molt sovint, i vam mantenir una amistat que continuà quan, ja més grandets, vam anar a fer el Comerç a un col·legi que hi ha a prop d'un castell de música.

. o 0 o .

-Hola, Armand; què hi fas per aquí? -li diguí cordialment.
-Ja ho pots veure, fent temps per anar a dinar -em contestà amablement i, al mateix temps, m'envià un núvol de fum de cigar que em feu tossir una bona estona.
Quan ja vaig tenir forces per continuar i estava intentant parlar una mica sobre el Faraó, l'Armand, per escampar la boira, em va dir, tot nostàlgic:
-Joan, recordes aquells viatges amb tramvia... de quan anàvem al cole a Barcelona?... Devia ser pels anys 57/58... Aquelles llargues converses que teníem...
-Sí! -el vaig interrompre-. Teníem... quan no venia en Rotllos... [Company de col·legi, no d'estudi. Company que, em sap molt de greu, però que no puc recordar de cap de les maneres com es deia. El malnom de Rotllos era afectuós.]
-Sí! És veritat! En aquests moments no el recordava. Era maco! Era molt bon nano! Però, això sí... quan t'enganxava pel seu compte...
-Quan t'enganxava pel seu compte -el vaig tornar a interrompre-, si anaves sol, estaves perdut...
-És que no podies obrir boca -em tallà aquesta vegada l'Armand-. Sí; semblava talment com si estiguessis fent badalls tota l'estona. No podies dir res. Només parlava ell. Oh, és que no callava ni a sota de l'aigua!... A cada moment trobava temes per a fer monòlegs. No necessitava que ningú li contestés. No li feia falta. Ell solet es preguntava i es contestava i es portava la contrària... Caram! Se m'ha tornat a apagar el cigar...
L'Armand va procedir al ritual d'encendre el puro. Va fer caure la cendra, l'aixafà suaument amb la planta de la sabata, va fer petar l'encenedor i, amb quatre xuclades ben fortes, va posar la punta del cigar com una brasa i, hala!, a empudegar-ho tot! Vaig aprofitar aquest petit silenci per a dir:
-D'aquella època ve la famosa frase: "Si en Rotllos fa submarinisme, els peixos aprendran a caminar!..."
-I tant! I a córrer i tot. Renoi quina manera de parlar! -afegí l'Armand. I, a continuació, digué-: I en Jordi Martz, aquell que vivia al carrer Grif i Ols, molt a la vora de casa teva? En saps alguna cosa, d'ell?
-Fa molts, molts anys que no en sé res. El que sí recordo que l'última vegada que el vaig veure... i... d'això deu fer... una vintena d'anys pel cap baix, el vaig trobar molt envellidot. Així com tu i jo encara semblem els mateixos d'abans, ell no: ell s'havia fet gran.
-Ha! Ha! Ha! -rigué l'Armand-. Això és el que et penses. No és per criticar-te, però tu, quan anaves al col·legi eres més jove!
-No creguis! -li vaig contestar-. Tenia menys anys; això sí que ho és, de veritat. Però actualment nosaltres som més joves que la jovenalla que té menys anys. No ho veus així? Però si és claríssim, si fa més temps que en som de joves és que som més joves.
-Tu sempre amb idees estranyes -em replicà-. Canviant una mica de tema, recordes que ens deixàvem novel·les d'en Folch i Torres?... [Aquí no cal canviar el nom. No li pot molestar de cap de les maneres.]
-Recordo que alguna de les que em vas deixar... sabia dels títols però no les havia llegit, no hi eren per casa. La que em va agradar més, de totes les que em vas deixar, va ser la d'en "Pere Fi". No la coneixia de res i recordo que em va fer disfrutar molt. Després, amb el pas del anys, me la vaig comprar... Suposo... que encara la trobaria per casa.
-Ves per on, Joan, m'ha agradat de trobar-te. Després d'uns anys de veure'ns poc, ara, de resultes del "Faraó", ens hem vist una mica...
-Ves per on, Armand, m'agrada que encetis aquest tema. T'he dit mai que a mi m'hauria agradat molt ser capaç de pujar a l'escenari i actuar? Noi, això de ser tímid és una cosa que no et permet fer gaires coses.
-Escolta, encara hi ets a temps. Si vols et puc col·locar... Òndima, noi! Altra vegada se m'ha apagat el cigar... Un moment, sisplau.
I una vegada més l'operació d'encesa de cigar, amb la consegüent contaminació i posterior estossegada per la meva part. El vaig deixar fer. Era una feina veritablement prou important com per fer-la amb calma.
-Com et deia, Joan -continuà l'Armand-. Si tu vols, et col·loco a la primera oportunitat. Com pots suposar, jo hi tinc de bo, en aquestes coses. Què et sembla?
-Que molt agraït, però deixem-ho córrer! Sé que sóc incapaç de presentar-me davant del públic. Quan les meves filles anaven al col·legi de la Concepció sense Màcula -les "Gal·les", que en deien-, durant uns anys vaig ser secretari de l'APA. Jo em limitava a llegir les Actes, però, pel demés, no deia ni piu: ja en tenia prou.
-Tu tens la paraula. A mi no em costa gens. Podries començar com a "maldito" al "Don Cuan Tanario" que farem d'aquí dos o tres anys...
-Moltes gràcies. De totes maneres, jo voldria interessar-me -si no et sap greu- per la teva feina. Com t'ho fas per manegar tota la tropa? Deu ser molt pesat! Buscar l'obra... Buscar els intèrprets... Buscar músiques... Dirigir...
-No t'ho creguis pas. Uns anys enrera sí que era pesat, perquè a mi el que em cansa de veritat és actuar. Dirigir és senzillíssim. Escolta el que et dic. Podríem dir que és com un joc d'escacs, on el director és el Rei. Fixa't que el rei és la peça que menys treballa... Aquest cigar!... altra vegada!... tornem-hi!
Estalvio les explicacions. Quan l'Armand hagué encès novament el cigar, continuà així:
-La dama corre amunt i avall; les torres es mouen pesadament; els alfils llisquen per les diagonals; els cavalls corren a tort i a dret, i els pobres peons caminen a poc a poc, però contínuament. En canvi, el rei... quasi sempre està parat!
-Sí! Tens raó, però quan l'enxampen, s'acaba la partida.
-Mira el cantó positiu. Fins al moment ha viscut molt tranquil. Ara deixa'm continuar. El que sí treballa és el jugador, no? Doncs què s'ha de fer?: buscar un bon jugador! En aquest cas concret del Faraó, què vaig fer?

PRIMER.- Buscar algú que em refés tota l'obra en català i en vers; el vaig trobar de seguida en el poeta Joan Bertolín Bonanyada...
-Recordes aquell festiu del mes de juny [Dilluns 5 de juny de 1995. Segona Pasqua.] passat, que ens vam trobar a casa d'en J.B., tu, el meu germà Manel i jo que vaig venir d'escolta?
-Es clar que ho recordo. I això m'ajuda a continuar la meva contesta. En Joan Bertolín va buscar la col·laboració del teu germà i, si no estic equivocat, que no ho estic, el teu germà et va demanar un cop de mà per passar l'obra en net amb el teu ordinador i la teva impressora...
-Sí, senyor! Però jo, ben poca cosa vaig fer. Em vaig limitar a imprimir el que ja em portava escrit.
-Molt bé, Joan. Tu dius que no vas fer gran cosa, però, per poc que fos, alguna cosa vas fer.

SEGON.- Has de buscar algú que t'ajudi en la direcció. Què vaig fer jo?: senzillament, vaig demanar ajut a Manel Bertomeu i al seu cunyat Ferran Bagés, perquè ells vigilessin una mica i jo em mirava l'espectacle de lluny, per tenir una panoràmica més general. Ho entens? Què vaig aconseguir? Doncs dues coses: la primera d'elles, que em fessin la feina, i la segona, com que jo estava lluny, podia fumar sense molestar ningú. Em vas entenent, no? Continuem...

TERCER.- Com que era una obra musical, què havia de fer? Buscar algú que hi entengués: l'Elvira Erola.

QUART.- Buscar els actors i les actrius era fàcil. Per exemple, hi havia bufetades per fer de Faraona. Què vaig fer jo: triar l'Helena Bagés perquè... perquè para més embalum que jo... De vegades el que costa és desestimar actors i actrius... Si tothom vol sortir a la foto!... Què, no t'animes per l'any vinent?
-No! i ara!
-Ah! és veritat, el teu natural no t'ho permet... no et decideixes?... i...

CINQUÈ.- Com que això de cantar amb play-back, aquí ja ho tenim superat: només em faltava una prima donna. La vaig trobar de seguida. La Maria Rosa Bonanyada complia tots els requisits: un, evidentment és una dona, i dos, encara és més evident és una prima, perquè va ser l'única que va cantar de veritat.
-Espero que no ens hagi sentit -li vaig dir-. Mira que si l'ofens, no sortirà mai més.
-Vaja! Ja hi tornem! Altre cop el cigar apagat! Em gasto més en encenedors que en cigars. A la majoria de fumadors, els encenedors els duren uns quants paquets. A mi, és ben bé al revés.
Vam estar parlant una mica més, però no puc recordar-ho tot. Ens vam acomiadar. Cadascú va anar en la seva direcció. M'havia agradat molt aquesta conversa, que va ser curtíssima.
Em vaig girar abans de tombar la cantonada, i sols es veia un núvol de fum que s'allunyava...