Capdevila

Acabo un dels llibres d'en Carles Capdevila, i tot seguit, m'adono que els meus dits ja han decidit què escriuré avui. M'hi resisteixo, però el ball de dits i tecles ja és inevitable.

I, mentre el meus dits van per lliure pitjant lletres, penso que el Capdevila és el nostre druida, el nostre bruixot.
Ell és l'encarregat, al nostre clan, d'entendre com es juga al joc d'educar les emocions, i és ell qui té el do d'explicar-nos el significat d'allò que sentim i de la manera com ens relacionem.

I jo, que treballo en un hospital, penso que quina sort que té l'hospital on vas a tractar-te. Quina sort que tenen les seves parets blanques i fredes de tenir algú com tu rondant per allà. Segur que des de que tu t'hi passeges, ja no són tan crues ni tan cruels.
Penso en la sort que té el metge que et tracta, de tenir un pacient com tu.
I la infermera que et punxa. Ja et veig fent conya (o intentant-ho) cada cop que t'agafa una via.
I què afortunat el pacient que s'espera al teu costat, per entrar junts. Aquell que després explicarà a amics i coneguts, que avui s'ha assegut al costat del pacient que tothom estima.

I tots plegats som uns privilegiats de participar de la teva lucidesa.
Amb els teus escrits...
que són la cosa més tendra que s'ha parit en aquest món!

Com ho saps tot això de nosaltres?
Com t'ho fas, perquè cada dia, en acabar de llegir-lo, tinguem la sensació de que totes aquelles paraules també estan dintre del nostre cap, però que mai sabrem com expressar-ne ni la meitat?
Ni la meitat de la meitat.

Me n'oblidava.
Ets el nostre druida,
el nostre bruixot.

I, com si de cop hagués begut un glop d'un dels seus beuratges, recupero la consciència i torno a adquirir el poder sobre els meus dits, que sense cap mena de control cerebral, han estat escrivint tot això.