CAP A MART... (CAP. 9) CENTRE PER CENTRE

CENTRE PER CENTRE
Novembre de 2013

Centre d’Enlairament a Sant Vicenç dels Horts
Ubicat a la fàbrica de Ciments Collins. L’empresa passà a millor vida, durant l’any 2011. Volem dir que efectuaren la liquidació dels treballadors aquell mateix any i posteriorment efectuaren les obres d’adequació per poder instal•lar allí el coet de la Missió, anomenat “Guifré”, en honor al valerós rei que ferit de mort, donà la seva sang per crear la nostra bandera.
Totes aquestes obres les van realitzar els mateixos treballadors que foren readmesos instantàniament, se’ls finiquità, la indemnització corresponent per l’acomiadament i fins i tot s’establí el pagament d’una pensió vitalícia per després del llançament. Tot i què si una potencia estrangera formulava la petició de realitzar més llançaments, aleshores, es mantindrien les instal•lacions per futurs llançaments. Ara bé, si algun dels treballadors se n’anava de la boca abans del llançament, immediatament era retirada la pensió per sempre. A ningú se li ocorregué donar mai cap pista, doncs la paga era un bon picot d’euros.
Pocs dies abans de la vaga general del març de 2012, en el polígon Fallulles on estava ubicada la zona del llançament, aparegueren unes inquietants enganxades de papers a tots els voltants. Es tractava de la crida que feien les centrals sindicals a la vaga general contra la Reforma laboral que havia endegat el Govern espanyol i feia esment que hi hauria més desocupació, abaratiment dels sous i foment de l’acomiadament a tota empresa que no hagi augmentat beneficis i donava poder a baixar els sal•laris, augmentar la jornada o a canviar d’ubicació sota acomiadament procedent. Ben mirat podria semblar la crida d’uns empresaris temorosos o també d’uns treballadors atemorits per la destrucció projectada a anys vista de tota la zona. Els cartells deien textualment: “S’HO VOLEN CARREGAR TOT”. Mirat des del carrer principal un cartell i el coet de fons, tot feia indicar que parlaven del llançament. La vaga general tingué uns índexs del 80% de seguiment, segons les centrals sindicals i del 20% segons el Govern. Sempre fan i comuniquen el mateix, tant uns com els altres. En el polígon tingué un seguiment òptim, els camions quedaren aturats dins, a conseqüència d’algun piquet que es posava a l’entrada a la carretera i no deixava passar. Havien aparcat un parell de cotxes a les puntes de l’entrada al polígon i llavors els camions no podien maniobrar per entrar bé. Un camió intentà la maniobra i es quedà ben travat, bé, travat ell o es va travar expressament. A l’interior del polígon, en algun local treballaven amb la porta tancada, era un silenci amagat, doncs era clar que alguns treballaven per subsistir i no podien deixar de fabricar o confeccionar el material, doncs l’endemà havien de seguir i fer l’entrega al client i la crisi no donava treva. D’altres locals tenien els seus murmuris interns, les seves oracions, doncs les mesquites no podien aturar que els fidels no es concentressin. Així doncs, algun piquet es colà dins d’algun d’aquests locals, sortí amb la cua entre cames al veure’s rodejat de fidels musulmans que es descalçaven els peus i es posaven a resar a les belles catifes del mig del local.
Als voltants del Polígon es troben diverses naus industrials que quan es donaren les primeres indemnitzacions per danys produïts a futur, van buidar-se ràpidament. Aleshores tècnics qualificats, juntament a altres tècnics xinesos adequaren totes les instal•lacions per poder assemblar tot el coet. Per una banda, hi havia una nau immensa dedicada al fusellatge, l’assemblatge es produiria sota la capa visible de l’estructura que ja existia de l’anterior cimentera. Part a part s’anaven construint les parets del que seria el futur coet. A una altra costat del polígon existia un local, on s’efectuaven la construcció dels motors que produirien la potencia suficient per la sortida de l’atmosfera.

A l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts governa el partit d’EsKerra RepubliKana des de les Eleccions del 2011 amb el seu Alcalde, l’Oriol Jorquera. Durant el període d’eleccions promet sempre el mateix, cada quatre anys repetia i prometia el de sempre. Tenia plans de gran envergadura pel seu poble, com obrir el poble a passejar cap a l’interior dels boscos direcció a Torrelles de Llobregat. Tanmateix li encantava que la gent s’afeccionés a la bicicleta i passegés per la vora del riu Llobregat, però els costava molt temps, campanyes i diners. Aquests últims justament n’hi havien molt pocs. Llavors un dia, als voltants del primer de maig del 2026, passà per l’Alcaldia en Javier Gallo, Subsecretari d’Indústria. Fou Gerent de l’empresa PAL a Sant Joan Despí als primers anys de Segle, però finalment els xinesos havien fet de les seves i va haver de plegar. Els xinesos no es que realitzessin cap malifeta a ell ni a l’empresa i ell no plegà perquè no volgués, la qüestió va anar de la següent manera:
En Javier Gallo vivia a Corbera de Llobregat i com li anava de pas, quan anava cap a la Conselleria, aquell dia decidí anar a Sant Vicenç a visitar a l’Alcalde i explicar-li el que plantejava la Generalitat. Es reuniren en el despatx de la Casa de la Vila de Sant Vicenç dels Horts i li comentà la idea de la Generalitat, com es realitzaria un llançament d’un coet des de l’empresa dels Ciments Collins que estava al seu Terme Municipal i quines destrosses ocasionaria tot plegat.
Abans de fixar-se en col•locar la base de llançament a Sant Vicenç dels Horts, tant els científics catalans com el Govern català havien previst posar-ho en el Remolar, el terme municipal de Viladecans. A l’igual que a Cap Canyaveral a Florida, on era l’emplaçament als Estats Units en els seus inicis en un canyissar immens, pensaren que els terrenys que tenia en el seu poder el F.C. Barcelona podrien ser aportats sense cap cost a canvi d’algunes contrapartides a l’hora d’engrandir l’Estadi Camp Nou, doncs s’havia quedat petit. El Barça no volgué i els diners li haguessin anat molt bé per fitxar a un noi que estava jugant prou bé en aquell temps en un poblet de la província de Huelva, a Matalascañas. Finalment, aquest noiet se’l quedà el Madrid i l’emplaçament del llançament de coets a Sant Vicenç dels Horts.

Control Visual d’Enlairament
Ubicat a la Torre d’aigües de Sant Joan Despí. Construcció de ciment i acer amb plaques lluminoses per fora per fer efectes de llum com si fós un llarg i ampli marcador d’un estadi. Sota hi ha el gran dipòsit d’aigües que abasteix tot el Baix Llobregat i el Barcelonès. La torre proveïda dels millors sistemes per evitar tota mena d’escoltes i missatges, era principalment per captar en la distància la correcta maniobra d’enlairament, però també servia com antena ultra-sensible per estar en constant contacte amb la nau.
Tots els tècnics estaven ubicats en diferents dependències dins la Torre i procuraven de la salut del personal del Centre de Descans ubicat a pocs metres d'allí. Apart era l’empresa amb els seus tècnics que restaven a la vigilància del Dipòsit d'Aigües ubicat a sota de la Torre.
A la base de la Torre es troben tots els habitacles d’investigació del cos humà. En aquest indret s’investigava in situ amb els astronautes preparats per la missió i els feien les proves pertinents, cardiològiques, analítiques, d’esforç, etc. Tot plegat eren proves apart de les que es feien al Centre d’Entrenament de Cerdanyola o bé les subaquàtiques que es realitzaven al TerCub. Exceptuant una vegada que es realitzà una prova per veure la ingravidesa dins de l’aigua en el mateix dipòsit d’aigües de Sant Joan Despí, totes les demés es realitzaren en els dos centres abans comentats.

Desalinitzadora d’aigües del Prat de Llobregat
La instal•lació es troba al final de la desembocadura del riu Llobregat i la seva funció és la de subministrar aigua dolça (encara que no potable) al Centre d'Enlairament de Sant Vicenç dels Horts. Quan la Ministra de Foment del temps del Govern d'Anzar inaugurà la desalinitzadora es comentaren diverses vegades que el subministre d'aigua era per abastir al poble, pel consum humà i bla, bla, bla.... La realitat era una altra, la maquinària estava preparada per bombejar aigua a tones per segon en un plaç de temps de vuitanta segons, o sigui per dur-la tota a Sant Vicenç, a deu quilometres de distancia en un temps record.
Tant la Ministra com el Conseller de Medi Ambient d'aquell temps, van veure com funcionava i ja digueren que en aquell temps funcionava al cinc per cent. En canvi, en Valentin que treballa des que s’inaugurà ja sap com dirigir-ho tot, doncs el dia de l'enlairament haurà de fer-ho al 100% i en 80 segons.
Aquest era un dels objectius del SEIS, grup d’Intel•ligència espanyol. Quan “algú” decidí que el projecte de la missió a Mart fós un fracàs, el cap del grup d’operacions concertà una visita a la desalinitzadora del Prat, com si fós del Ministeri de Foment, fent-se passar com tècnic i prendre bona nota de com anava tot. La solució passava per bloquejar la mànega que succionava l’aigua de mar a deu quilometres de la costa i quatre-cents metres de profunditat, provocant l’aturada de la central d’aigües. Aquesta solució podia ser la clau de que no es pogués enlairar la nau, doncs al iniciar-se la sortida de la base on està aposentat el coet, li calen milions de litres d’aigua per refredar tota la zona, degut a l’escalfor que provoquen els motors i tan mateix per evitar un possible escalfament d’aquests.
Parlant amb el mateix Valentin, li comentà que un vaixell de cent metres d’eslora, passant per l’indret on està la mànega, podria inclòs tenir certs problemes per mantenir el rumb al crear-se diversos remolins i corrents a l’estar a poca distància del succionament d’aigua.
A l’estiu del 2028 un grup de cabussadors dirigits pel SEIS, aprofitant la nocturnitat, s’acostaren a la zona amb un vaixell no identificat, una grua enorme i van col•locar unes plaques d’acer al mateix cap de la mànega. Amb aquestes grans plaques d’acer i armats amb bufadors van soldar-les a la mànega tapant gran part de la mànega, deixant un petit pas d’aigua. El que no comptava el SEIS fou amb una segona opció. Aquesta consistia en una segona mànega, a només cinc quilometres de la costa i més petita, però amb la possibilitat de posar en marxa una turbina de fabricació xinesa molt més ràpida que l’americana instal•lada a la mànega principal.

Centre de Descans a Sant Joan Despí, ubicat en una antiga empresa de serveis que havia estat subministradora de productes pels Laboratoris i era l’empresa on havien treballat en Xavier Sanlemí, la Barbara i en Sergi. La Marga portava el Centre, la seva tasca era tenir-lo preparat, doncs sempre hi havia personal en període de descans. El local s’havia regenerat de nou, l’havien canviat de dalt a baix. L’edifici consisteix en dos pisos, distribuïts en la planta baixa on hi ha el menjador, sala de lectura i oci, gimnàs, jacuzzi, sauna i dutxes. A la planta de dalt tenien les habitacions individuals, tipus suite, on no havia diferències, llit prou ample, amb tot el sistema SICHUAN, creat pels xinesos per l’ocasió, doncs van ser ells els que es quedaren l’empresa PAL. SICHUAN (sigles en anglès que significa Xarxa Automàtica de No utilització de les mans en la captura d'Informació), feia que amb els implants situats darrera l’orella de cadascú que entrava en el projecte, podien activar a l’hora d’entrar a l’edifici com si fós la mateixa clau d’entrada a la porta de l’habitació. Això també evitava les possibles visites inesperades a les habitacions.
L’empresa PAL estigué treballant fins el 2013 realitzant la seva tasca de distribuir productes i instruments pels Laboratoris a tot l’àmbit nacional i al final importava productes des de Xina, fins el dia que vingué el Director General de l’empresa SHENZHEN a visitar-los. Aquest home, juntament amb dues dones que li anaven al darrera, una, deuria ser la secretària personal i l’altra, una Cap especialista de producte, es reuniren amb el Product Manager, en Xavier Sanlemí (després Cap de Sistemes de Salut de la Missió), la Gerent, la Marga (posteriorment la Directora del Centre de Descans) i el Director Financer en aquells moments de l'empresa PAL en Javier Gallo (més tard, passaria a ser Subsecretari de la Conselleria de Indústria).
Sense preàmbuls ni embuts els digué exactament el que havia vingut a fer el Sr. Li, així es deia aquell home xinès, que havia parlat amb altes instàncies del nostre país i amb persones d’alt nivell que havien donat el consentiment. La idea era que l’empresa seria absorbida totalment amb capital xinés, l’empresa SHENZHEN no subministrava res, no feia res més que fabricar motors per la indústria aeronàutica i armamentista del seu país i per altres “països”, és clar. El curiós és que fins aleshores, PAL havia estat important analitzadors bioquímics i comptadors hematològics, doncs sembla que era una de les branques d’aquesta empresa xinesa, però llavors les coses canviaren dràsticament. Les importacions es transformaren i començaren a arribar peces immenses en camions grandiosos que no cabien pels carrers del Polígon Industrial a Sant Joan Despí i van haver de dur-los a les immediacions de Sant Vicenç dels Horts, on es construiria a peces el “Guifré”.
La liquiditat de l’empresa PAL s’efectuaria en els propers mesos, els treballadors serien recol•locats a diverses organitzacions i les instal•lacions de l’empresa serien reformades per fer el Centre de Descans dels Astronautes.
Deixaren a tots tres integrants de la direcció de PAL, que assistien a aquella reunió sense paraules i per no creure’s res de res, però aquell home típic xinès, els seus ulls, el cabell negre, el tratjo, tot ell era típic, els insistí que es posessin en contacte amb la Generalitat, amb el Departament d’Indústria que allà els dirien el què. I així ho van fer, de seguida, en Javier Gallo va trucar al Departament d’Indústria i allí l’atengué la Teresa, secretària del Conseller d’Indústria i ho confirmà. Com tampoc s’ho creia, la Teresa insistí, però veien que no hi havia manera de entendre el que l’estava explicant, la dona el passà al Conseller, en Paco Garriga i en Javier Gallo es quedà estorat al sentir-li la veu. Aquell mateix matí havia baixat de Corbera sentint la radio com cada matí que es dirigeix cap a l’empresa, pensant amb les seves coses no va donar importància a les notícies que sentia, estava capficat amb el que tenia a sobre, l’empresa no tenia forma d’aixecar el vol, la crisi, els proveïdors, els xinesos, els Departaments de Salut que no paguen, res que hi havia dies que no dormia per la “m....” de crisi que no acabava. Però una d’aquestes notícies el va fer sortir de la són del matí, sense haver prés cap cafè ni menjat res. Aquesta notícia es referia a que el Departament d’Indústria havia mantingut converses amb empreses xineses per efectuar intercanvis de maquinària, enginyeria, disseny i altres tasques amb empreses del país, aleshores sortí la veu del Conseller a l’altaveu de la radio, en Javier Gallo prengué atenció, apujà el volum i s’ho escoltà atentament. Ara estava escoltant al Conseller a través de l’auricular del telèfon del despatx i li comentava:
 Si, parla amb Paco Garriga, -li esmentà de cop -la raó és ben simple, Sr. Javier. L'empresa serà liquidada totalment, els socis reberan una liquidació considerable, els treballadors seran regenerats per altres tasques i indemnitzats amb un sou vitalici, si no diuen res del que li explicaré ara.
 Bé si, jo .... -no sabia com continuar la conversa- el que no entenc, és que ho hem de fer aviat?
 Si, això ha d'esser una cosa immediata, però abans hem de realitzar unes quantes gestions.
 Quines?
 Hem de fer unes importacions, però en tot cas això ho parlarem en conversació privada, quan creu convenient que ens veiem?
 Doncs, bé, si vol demà a les deu del matí aquí al despatx.
 No, millor ara, vostè té cotxe, no?
 Si, és clar.
 Agafi al Sr. Tang Li, i vingui al carrer Cadaqués de Barcelona, no té pèrdua.
 Aaah, bé, quin número?
 No té pèrdua, vingui ràpid i ho enllestim. Vinga adéu!
 D'acord, adéu, fins ara!!
Ja havia penjat i tota la conversa l'havia sentit tothom que estava en aquell despatx, havia posat el mans lliures, fins i tot els xinesos, que l'únic que feien era somriure.
La Marga li digué que també vindria, però clar el Conseller no digué res de més gent. Van pensar que només anessin com havia dit, el xinés i ell sol i veuria quines noves portava. I marxaren, sense cap altre indicació que el nom del carrer, pensant que potser la Conselleria era en un gran Palau, però a l'arribar allí i veure que era dins el barri de Sants al girar pel carrer Portbou i parar a la vorera de l'esquerra, no s’ho acabava de creure. Aparcà a l’Avinguda de Madrid on existeix un aparcament al costat muntanya anomenat “Camp Nou” on deixà el cotxe. Acompanyat del Sr. Tang Li s’encaminaren per on havia passat feia uns instants. Al baixar pel carrer Portbou i mirant-se el paper imprès del mapa de Barcelona va veure un petit carreró dibuixat amb “c.cadaqués” a la dreta. Seguí i abans de tornar a mirar el paper, un senyor se’ls apropà i li digué amb veu baixa:
 Sr. Javier Gallo?
 Ehh? Oh, sí, digui –li contestà.
 Vinguin amb mi i acompanyi’m.
 Yes, Mr. Li, we go with him to the meeting!
 No problem, I already know this gentleman! –va admetre el Sr. Li.
 Ahhh! O sigui que ja es coneixen?
 I tant, el Sr. Li ha vingut vegades per poder organitzar tot el que hem de fer amb la indústria i la logística de tot el material que ens farà falta a partir d’ara.
 A, a, a partir d’ara? –quequejà en Javier davant d’aquell home que no coneixia de res i tenia una pinta de mosso d’esquadra d’incognit, més que d’un mecànic de motos com la majoria de persones que caminaven per aquell carrer.
 Sí, però... ja hem arribat –aquell home els havia portat a un portal i no s’havia adonat en Javier que estaven en un carrer minúscul o sigui un carreró on només tenia un arbre i el sòl era de...., de terra, pols i pedres, amb un cert olor a pixum.
Entraren i a primer cop d’ull identificà una casa de planta baixa amb mobles vells del segle passat amb un pís superior. Allà mateix, com fent guàrdia un home alt i jove li etzibà:
 Els estàvem esperant! –comentà l’home alt, que tot no portar uniforme, se’l notava una hora lluny que era també un altre mosso d’esquadra d’incognit- passin per aquí. Els presento el Sr. Paco Garriga.
 Si, hola bon dia, sóc en Paco Garriga, hem parlat per telèfon ara fa un instant, ja poden passar, parlarem aquí al menjador.
Finalment, li explicà tot al Javier amb presencia del Sr. Tang Li, que encara que no va entendre res de res, ell somreia i reia quan els altres reien.

Centre d’Entrenament a Cerdanyola del Vallès
Ubicat en el mateix Sincotró Alba. Aprofitant l’estructura del Macro-espai construït per l’Estat espanyol, es realitzà una macro-centrifugadora, preparada per realitzar les proves d’entrenaments pels astronautes.
La presentadora-directora de TELE-TRES, Mònica Arribas fou l’encarregada de portar a terme una entrevista al President de Govern, en José Luis Rodrigo Carpintero, després tot just l’havia inaugurat. Aquesta es celebrà en el Sincotró Alba de Cerdanyola del Vallès. El set de televisió era bastant escarransit, només hi havia dues cadires còmodes i una tauleta el mig de tots dos, també hi havia dues pantalles planes al darrera per veure’s la imatge duplicada i res més, tot el fons era la infinitat de tubs, cables i baranes per on es veien certes interioritats del Sincotró. La Mònica sempre es recolzava en el seu regidor per fer aquestes entrevistes, sobretot quan no hi havia més personal que ell, el càmera i el guardaespatlles. I això resulta que quan autoritzaren l’entrevista al President del Govern, quedaren en que no hi hauria més personal que l’imprescindible. Aleshores, el regidor era qui es dedicava a omplir els gots d’aigua, quan el President o el de la Mònica es buidaven o bé quan se li caigué el pinganillo de l’orella a la Mónica i tantes altres coses que succeïren en aquella curta entrevista. Sí, curta molt curta, doncs en mitja hora enllestien ràpid. La raó era ben senzilla, el President l’incomodava totes les preguntes que li preparava la Mònica i per això al llarg de tota l’entrevista, fins a tres cops el President li esmentà que l’esperava l’avió oficial a l’Aeroport i no volia fer consumir més carburant doncs l’esperaven al Prat.
El President es trobava molt incòmode en aquell indret, trobava una mica la situació claustrofòbica i apart tenir a davant a la Mònica Arribas el feia està més neguitós, i més quan dies abans havia entrevistat al José Cutilla i ella se l’havia menjat en un reguitzell de preguntes directes:
 Presidente, ¿nos ha traido algún regalo? –començà la Mónica a entrevistar al President de llavors.
 Ejem, bueno, la coyuntura económica nos ha hecho llegar hasta aquí y ya podemos observar que el valor de la ciencia va más allá de nuestros propios pensamientos didácticos y ....
L’entrevista va seguir el seu curs, de la manera que explicàvem abans, però el que no van veure les càmeres i tot gràcies al realitzador, fou que desvià l’atenció quan el càmera enfocava a tots dos personatges i de fons trobà que uns tècnics acompanyant a un astronauta vestint l’uniforme, entraven en aquell moment a la Sala d’entrenament que està ubicada a sota d’on estaven realitzant l’entrevista i clar es veia clarament que allò no podia veure’s en pantalla. El realitzador demanà al càmera que desviés la imatge cap a uns tubs difuminant-se posteriorment amb la imatge directa de la Mònica tocant-se els cabells. Aquesta darrera imatge havia estat gravada minuts abans de començar, però el realitzador aconseguí intercalar-la sense que ningú es dongués compte. Posteriorment, al tornar la imatge dels dos tertulians, en el fons tornava a estar sense cap altre persona pel mig.
Quan marxà el President amb el seu cotxe oficial i tot el seu seguici des de Cerdanyola del Vallès agafaren l’Autopista per anar a buscar els enllaços de les corbes del Papiol per arribar a l’aeroport. En el moment que passaren per l’altura de Molins de Rei, a la dreta es veu la fàbrica Collins i en José Luis Rodrigo Carpintero es girà al seu secretari que estava dins del cotxe i li preguntà:
 ¿Tienes idea de que es esto?
 Si, señor Presidente, es una fábrica de cemento.
 ¿No crees que parece otra cosa?
 No Señor Presidente, no crea otra cosa. Los catalanes les gusta elevar edificios arriba, ya ve, la Sagrada Familia, la torre Agbar, la Torre Collserola no vea, la hicieron alta y además encima de una montaña para así decir que su torre es más alta que el pirulí de Torre....
 No si ya, pero es que a mi me parece un, un, un...
 ¿Un cohete? ¿no que va?

Centre de Control General a Terrassa
Ubicat a l’antic Hospital del Tòrax, en uns sets de rodatge de l’interior de l’Hospital on s’han rodat diverses pel•lícules.
El lloc ubicat per fer aquesta feina es decidí després de rodar una pel•lícula en James Camaron. Aquesta es deia “Gzhatsk” i obtingué uns quants Oscars per la seva qualitat, apart de l’Oscar aconseguit pel Director de Fotografia per les imatges de la Terra realitzades amb una càmera especial muntada en una d’aquestes naus que surten habitualment a l’espai per fer turisme. La pel•lícula es dedicada al gran Gagarin que fou el primer humà en sortir a l’espai. Qui interpreta a Gagarin és en Roc.
Vingué a rodar-la després de saber que allí era un lloc dedicat al rodatge de films i que havia vingut en ocasions en Woody Wallen i inclòs la Calista Flookart rodà aquí la pel•lícula “Fràgils”, que és de por. La seva parella a la vida real, en Harrison Word, quedà frepat del lloc, de les seves visites al mercat Central de Sabadell per comprar spaguettis i macarrons tothom al Vallès en parlava. Fou en Harrison Word qui li comentà al Steven Stilverg, amant de la cultura mediterrània, encara que no ha rodat cap pel•lícula sobre mediterranis, quan rodant a Almeria un parell de cops, la primera vegada per fer “L’Imperi del sol” i l’altra la d’Indiana Jones. Llavors vingué a Barcelona a tastar el pa amb tomàquet a la Barceloneta. Aleshores, un dia l’Steven es trobà amb James Camaron a Sunset Boulevard i li confessà, una mica enrevessat per culpa de les explicacions que li donà en Harrison Word, que si anava a rodar a Catalunya, anés a l’Hospital del Tòrax a Terrassa i visités la Barceloneta, allà prop del mercat central de Sabadell. Així doncs, el James rodà a Terrassa, a l’Hospital del Tòrax, però els cinc dies que durà el rodatge, no es bellugà de dins dels sets, marxant a dinar o sopar als càterings muntats per l’ocasió al costat mateix del rodatge i anant a dormir en un gran hotel de Barcelona. Això si, sembla que alguna vegada se’l va veure prop del Parc Sanitari Taulí a Sabadell, al comentar que el portessin “me, I would like eat pamtomatoe in Seibbell, near Hospital”, “please, could you repeat, please?”, deia el conductor del vehicle que el portava que era d’aquí. “Yes, Mr. Camaron says, that he should like to eat pamtomatoe in Seibbell and It’s near hospital in this city”, comentava l’assistent del Senyor Camaron al que després el conductor recorria carrers prop de l’Hospital de Sabadell, “well, but I don’t know nowhere in this city near Hospital, miss”, repetia una i altre vegada el conductor. Per sotaveu el pobre noi es preguntava de si realment era Sabadell el lloc idoni per menjar pa amb tomacat o bé es confonien amb un altre lloc. I així era, finalment, els va dur a un bar del costat de l’Hospital i menjaren uns entrepans de pernil i unes “cokes”.
Aprofitant el rodatge l’any 2019 de la pel•lícula d’en James Camaron “Gzhatsk”, basada en la vida de l’astronauta Yuri Gagarin, tècnics de l’ASTROCAT, assessorats per tècnics de la NASA, muntaren tot d’ordinadors, pantalles i tot tipus de parafernàlia de connexions de tot tipus i serveis SAI’s que més que res servien per si hi havia un tall generalitzat d’enèrgia elèctrica. Per la seguretat de les connexions des del Centre de Control, en qüestió d’energia, amagat dins d’una ermita que hi ha davant de l’Hospital tenien una turbina que regenerava energia. Aquesta ermita és en el centre de l’Hospital i dins s’ha creat una micro-central elèctrica que carrega l’enérgia generada per totes les plaques termo-voltaiques que hi són a la teulada de tot el Centre.
A la Bàrbara li costà molt traslladar-se a treballar al capdamunt de la ciutat de Terrassa, però la manutenció del seu fill l’havia obligat. Abans, tenia un bon lloc de treball com a Comercial a Sant Joan Despí, important kits de diagnòstic pels laboratoris de tot l’Estat, sota les ordres d’en Xavier Sanlemí.
Quan PAL es liquidà a conseqüència de la intervenció dels xinesos amb el subministrament dels components electrònics per la maquinària interna de la nau, en Xavier Sanlemí i tots els seus ajudants es traslladaren cap al Centre de Control per tenir cura i supervisió de tot el que es referia a la salut, prevenció i analítica dels astronautes. Així doncs, en Sergi tenia cura de la instrumentació aplicada als sensors que portaven els astronautes escampats per tot el cos, durant tota la missió. La Bàrbara controlava totes les constants vitals i supervisava la respiració, la suor, la digestió de cadascun dels astronautes.



Centre de Reunions a la ciutat de Barcelona
Amb el temps tot passa molt apressa, però quan es decidí realitzar les reunions fora dels restaurants sorollosos i de la vista de mirades externes imprevisibles, portaren a terme un pla per poder reunir-se dins d’un local on no creés cap desgavell públic ni aixequés sospites a ningú.
Llocs que es van pensar per reunir-se en diferents ocasions, un era al Monestir de Poblet, però es retirà la proposta, primer era un lloc de culte i sagrat i després era massa previst com a lloc típic de la cultura catalana. Hagués aixecat masses sospites, diverses reunions, cotxes negres i estranys per aquelles carreteres, persones ben vestides i amb carteres de ma.
Ara ja podem parlar-ne àmpliament, doncs es sap on està ubicat el lloc secret, però en aquell llavors el carrer Cadaqués a la ciutat de Barcelona ningú el coneixia.
En aquest Centre, una vegada es reuniren el President de la Generalitat, Sr. Artur Més amb el President de la Federació Catalana de Futbol, l’Albert Port-Lligat i la Secretària del partit polític que governava llavors, l’Hanna de Confergència.
En ocasions, es portaran a terme les reunions amb diferents propietaris dels locals del Polígon Fallulles, que està prop del Centre d’Enlairament de Sant Vicenç dels Horts, a la fàbrica de Ciments Collins.
En una ocasió es reuniren el President del Futbol Club Barcelona amb el Paco Garriga, el Conseller d’Indústria i el President de la Federació de Futbol, l’Albert Port-Lligat però fou per dir-li que seria ell qui li comunicaria al Col•legiat Sr. Fernando R. Quirivarne tot el que es pretenia fer aleshores. Fou pocs dies abans del partit contra el Madrid.
El dia abans d’un partit d’aquesta mena, els arbitres van a veure el camp, parlen amb els encarregats de la gespa, del material, de la publicitat, dels protocols de seguretat i de camí cap al camp entren sempre pel túnel ubicat enfront del carrer Arizala, a la Travessera de les Corts.
Dies abans, quan designaran el Sr. Ruiz Quirivarne, pensaren que no podrien comptar amb ell, però poc després s’adreçà al seu contacte a través del linier i ma dreta del Sr. Ruiz. La cita es va realitzar en una conversa gravada a través d’una Web-cam i passada a través de missatgeria instantània a un K2phone, de l’empresa Moviphone.
També es reuniren el dia abans del partit Barça-Madrid, l’àrbitre Sr. Fernando R. Quirivarne, el linesman i l’Albert Port-Lligat, més que res per donar la idea del que hi havia, que tot es produiria en prime-time i que no volia forçar-lo a cap alternança entre un o altre equip.
 Haga lo que deba, pero por favor, sea consecuente con la situación de màxima alerta, pues se producirá en el momento en que Usted pite un penalty. –li va dir.
Un cop, el carrer Cadaqués sortí en diversos diaris, en concret a “cartes al director”. Un personatge, no es va saber d’on procedia, escrigué diverses cartes als diaris i comentà el següent:
Barcelona , carrers abandonats, pobles oblidats
Sempre m’he dit que si en Dalí es passegés per Barcelona, es donaria de cops de cap amb el bastó, doncs crec que a la ciutat no hi ha cap obra artística a la vista. Sí, tenim la seva obra en el Real Circulo Artístico de Barcelona, però no és el que volia dir.
El que em referia, en concret, és que existeixen carrers a la ciutat de Barcelona que fan pena. No vull dir ara que si la pudor, la contaminació, les deixalles, etc., no, en això no m’hi poso. Volia comentar, que carrers com Figueres a Sant Gervasi o Cadaqués a Sants, penso que estan maltractats en aquesta ciutat. En canvi, Portlligat si existeix!!
Es evident que a les ciutats grans manquen noms per posar als carrers i que quan fa falta posar un nom a un carrer nou, es vagi a buscar el d’un personatge o un fet històric. Ara, d’això a posar noms de coses, hi ha un món; però existeixen i qui no coneix els carrers Motors o Cisell o Encuny o Coure o Alumini o Bronze, etc.
Si teniu ocasió, amb això estic creant un precedent o fins i tot, podríem dir una oportunitat de negoci per fer turisme “de carrer”, visiteu-los. No us caldrà “gastar” gaire del vostre temps. El problema és que estan distants uns dels altres, però podeu fer la “ruta marró”. Marró pel color del terra no per res més, ehhhh!!
El carrer Figueres té 50 metres i una petita vorera, l’entrada a un Supermercat i poca cosa més.
I el carrer Cadaqués té 20 metres escassos, un arbre i ..., res més.
Entre alcaldes, mai s’han comentat aquestes coses?
No ha vingut mai a Barcelona l’Alcalde de Cadaqués i preguntar-li, escolti, on és el carrer amb el nom del meu poble?
Així podríem estar mirant i mirant i trobaríem carrers minúsculs amb noms de pobles de Catalunya, però.... i els que no hi són?
Sabadell, Rubí, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat i molts més...

(continua)