Cap a Mart o ..... Capítol 17 Avui és el gran dia (II)

Un relat de: Jorxx Gutdei
L’Hanna havia plorat durant una bona estona, després de la trucada al President de bon matí. Sí, tenia la certesa de que tot aniria força bé. En Lluís, el seu pare així ho estava fent pel país. Tan aviat en Lluís tingué coneixement del dia de l’enlairament, comunicà a tots els seus caps, entre ells, l’Steve Works, que volia concertar una reunió d’urgència
Aleshores, ell havia mantingut reunions tal com li havia comentat al Lluís per elaborar plans de “cold waters” en llocs determinats, basicament aquests anaven a parar al mar. Així fou com l’Steve tingué coneixement del que podien arribar a fer els catalans i
realment, quan arribaren aquestes dates tot estava establert per què no hi hagués cap contratemps en qüestions de maltemps.
El matí d’aquell dia, tot el Baix Llobregat estava plegat de boira, no es distingia gaire bé el “coet”, bé diguem la fàbrica “Collins”. Normalment, des de les corbes del Papiol es distingeix a primera vista, però aquell matí, no. No hi havia cap temor, doncs durant el dia sempre escampa i a més era possible que fes un xic de fred a la nit, però no gaire. La previsió era de cap núvol, “dia clar i blau intens durant el matí i per la tarda podrien créixer nuvolades als Pirineus”.
Per l’Etna, el matí el passà distreta amb el sistema KFS (Kinetic Fast System) de
transmissió de dades per via lumínica. Un nou sistema que estava en fase
d’experimentació, però que en clau de seguretat per la missió era primordial. Sempre que una nau espacial es trobi perduda o sense forma de comunicar amb la Terra, pot fer que amb un petit làser instal·lat al davant mateix del morro de la capsula dongui la suficient llum dirigida a la posició del Telescopi Hubble, aquest rebria la senyal i transmetre-la a la Terra immediatament. A tot això, evidentment, era en codi Morse. Sempre han dit els entesos que ja no cal, que el codi Morse és obsolet, és antic, és de l’any de “Mariacastanya”, però sempre el tenim allí i és clar que mariners enfonsats en un submarí rús prop de l’Àrtic, si no haguessin donat copets a les parets no haurien estat salvats. Uns altres que es salvaren, fa més anys, van ser els hostatges que estaven tancats a la cambra encuirassada del Banc Central de Barcelona, si no arriben a donar petits copets marcant els “SOS” pertinent, no haguessin estat recollits per les forces de seguretat i l’aire ja mancava en aquell indret.
Tant l’Etna, com tota l’Expedició, esperaven la visita dels familiars en el Centre de
Descans de Sant Joan Despí, des d’allí marxarien a les 18 hores en punt amb una furgoneta capitone especial per l’ocasió, l’havien preparat amb tots els sistemes de seguretat. Era una furgoneta que en el seu temps havia estat de l’empresa UPMSW,
missatgeria urgent i així seguia amb els seus rètols. A l’interior, l’havien acotxat amb tela, coixins i els sistemes de retenció adients (cinturons de seguretat) per evitar qualsevol incident, però aquests eren preparats per anar de peu.
Els tripulants de la nau estaven de peu a la part posterior del vehicle durant el transcurs del viatge. El perquè de tot plegat era que no podien assentar-se degut a la quantitat de tubs i sensors que tenien repartits en el cos, si s'assentaven, un tècnic devia procurar la supervisió dos cops al mateix astronauta de tots els sistemes i estant de peu, no es trepitjava res de res. Només eren 10, a tot estirar 15 minuts de trajecte i a més, en unes hores havien d’estar assentats o estirats tot el temps d’espera per enlairar-se.
Cap a les dotze del migdia, com no tenia res a fer, la visita en Roc. A la seva atapeïda agenda aquell dia havia posat ben clar que el dedicaria a la seva germana i decidí parar el que estigués fent per venir a visitar-la fós com fós. Havia acabat de rodar un telefilm per la cadena sueca ABBA on interpretava a un policia on patrullava pels suburbis de Malmoe i es veia involucrat en un rerefons de “a la caça” d’un mafiós albanokosovar.
Passa els controls pertinents, el de immunologia per no portar cap germen que pugués infectar a la tripulació del Guifré i seguidament li posen la identificació que el donava dret a passar junt a la seva germana per dins de totes les instal·lacions. Aquesta identificació era l’implant SICHUAN que portava tothom que entrava, tot el personal, astronautes,
tècnics i administradors del local ho portaven.
Saluda a la Marga, Cap del Centre i es dirigeix cap a l’habitació que es troba al primer pis.
Quan arriba davant la porta, automàticament s’obre, així era el sistema de seguretat. Els germans es donaren una forta abraçada, un parell de petons i li comenta en Roc:
- Primer de tot, com estàs? –preguntava per la salut de la seva germana, doncs
sabia el que li havien fet a Poboleda.
- Molt bé, no sento cap molèstia, per ara. Encara que la doctora m’ha comentat que no tindria problemes, avui m’han fet una mamografia i segueix el seu ritme. Tot bé!
- Saps que no diuen res els diaris de cap lloc del món, de tot això vostra?
- Què vols dir “tot això vostra?”
- Ningú en parla del coet espacial a Mart.
- Vés per on, una vegada que podia ser més famosa que tu, ara resultarà que em
quedaré amb les ganes –li contesta l’Etna una mica airadament.
- No diguis això, ja ho seràs. Ja ho veuràs, dona!
- Que no, fins i tot quan vingui, quan arribi a la Terra vés que cap país em deixi
aterrar.
- Que no, que seràs el punt calent de totes les xarxes i les revistes voldran una foto teva per posar-les en portada.
- Bé deixar-ho córrer. Diga’m! Va tot bé amb la mare?
- Ah, sí, és clar, la mare està prou bé. Té els mals de cap de sempre, però des que deixà de treballar només li venen els dies de pluja i...., avui no crec que caigui ni una gota –li digué mirant el cel per la finestra que dona al parc de la Fontsanta.
- I el pare? Com està de la cama? –li pregunta amoïnada.
- Res, el pare ja saps..., diu una cosa i al final se les dona de llest i se’n va a caminar amunt a la muntanya i quan torna diu que li fa mal el peu, la cama, ja veus! Com sempre!
- La mare ha dit res de mi?
- No, ja saps que des d’un principi et recolza. La mare té por que no et passi res. El pare diu, que no l’has contestat els darrers missatges, però quan avui l’he vist, m’ha dit que donava per fet que estaves bé i que si jo et veia et donés una cosa.
- Uiii, no em diguis? De què es tracta? –esperava la reacció d’en Roc, doncs el
Programa feia esment clar que no es podia portar res orgànic o quelcom estrany per la manca de gravetat i no estigués sota control per la seguretat de la missió.
- No sé si t’agradarà portar-lo allà dalt? –es posa ell seriós al dir-li.
- A veure, a veure, que em poses nerviosa! -obre una mica la caçadora i de dins
apareix en “Sami”, el dofí de l’aventura del Sea Odissey de Port Aventura. L’Etna es queda glaçada. – Uiii, no m’ho esperava! Quina sorpresa! -estava apunt de plorar.
- Té, guardar-te’l bé i a més, el pare m’ha donat una noteta:
“Etna, puja amunt i prova la gravetat amb els dofins. I cada vegada que el vegis,
recorda’t dels teus pares, que t’estimem. Petons”.
- Ah, m’ha dit el pare que havies de pujar-lo allà dalt, sense ell no pots marxar i
recorda que el “Sami” estarà sempre amb tu.
- No m’ho puc creure!! –estava apunt de plorar, però s’aguantava, no volia demostrar al seu germà, la pena de no veure els seus pares en moments així.
Eren les 13 hores tocades i es sentia pel corredor central el Servei de Cuina que portaven les safates del dinar. S’obrí la porta i una dona vestida amb l’uniforme del Centre de Descans deixà la safata sobre la taula, era la Chari, havia treballat a l’empresa ubicada en aquell mateix lloc feia molts anys. Li digué “Bon profit” i durant uns instants es quedà com pensativa mirant al Roc, seguidament somrigué i marxà cap el passadís. Havia vist al seu actor predilecte, però al tenir-lo tan aprop no havia sabut com dirigir-se a ell. Normalment els passa a molta gent, veus algú conegut de tota la vida, saps fins i tot de la seva vida i quan el tens al davant et quedes “clavat”, en blanc.
A l’habitació del costat es trobava el Daniel. Ell com l’Etna, havien après a volar a
Sabadell junts, però ell en concret després s’havia llicenciat a l’exèrcit espanyol amb el títol de pilot de caça-bombarders destinat a la Base Aèria de Màlaga “El Rompedizo”, a més havia cursat estudis d’Enginyer en Telecomunicacions. L’havien escollit com a copilot de la Missió, per donar suport a la comandant de la nau i en cas de necessitat, ser ell qui portés a terme la navegació de la nau.
Aquell dia s’havia aixecat neguitós, no havia dormit prou hores i es trobava en un estat ben nerviós. Trucaven a la porta de l’habitació, era la Chari amb la safata del dinar, la diposita sobre la taula i li comenta si es trobava bé.
- Si, és clar que em trobo bé –contesta ell immediatament.
- Ah no, em semblava que feies mala cara! Estàs ben blanc. Segur que et trobes
bé? –li insisteix ella.
- Si, dona si. Ara vaig al lavabo, m’aclareixo la cara i ja està.
- D’acord, vinga que vagi de gust el dinar –contesta la Chari insegura.
- Bé, bé...
El Daniel entra al lavabo i aleshores comença a vomitar tot el menjar que portava dins, semblava que no havia digerit l’esmorzar i suava la gota grossa.
La Chari des de fora l’havia estat escoltant, ella no només servia dinars, a més tenia coneixements de medicina i per això ocupava aquest lloc. L’havien instruït per realitzar qualsevol cura i capacitada per fer servir el reanimador. Obre la porta a l’instant, entra dins l’habitació, posteriorment a dins del lavabo i allà el troba, en el moment que es devania a terra. S’havia marejat i havia perdut el coneixement, la Chari l’agafa per sota les aixelles a l’alçada del pit i el recolza suaument a la pica de l’aigua per després posar-lo a terra. Agafa un coixí del llit i li posa als peus. Seguidament, agafa el telèfon inalàmbric que portava ella a sobre i truca a la metgessa de guàrdia, la Sara Gimeno, que en aquells moments també estava dinant allà mateix al Centre de Descans, doncs treballa al Control de la Torre d’Aigües, allà al costat.
- Si, hola, diga’m! –estava tota tranquil·la dinant amb diversos tècnics que estaven esperant les hores per poder realitzar la tasca que a la tarda tenien preparat fer.
- Sara!!! Vine urgentment cap aquí, codi vermell!!
- Perdona, què passa..., com codi vermell?
- El Daniel està en parada.... ràpid, vineee!
- Però com ha pogut passar? Com codi vermell? –seguia preguntant-se- ara mateix vinc cap aquí.
Era al pís de sota i només havia de pujar les escales, en un parell de salts pujava l’escala, recorregué el passadís i entrà dins l’habitació del Daniel, allà era la Chari, donant-li el massatge cardio-respiratori. S’ajupí enfront d’ella, va seguir amb el massatge i posteriors insuflacions d’aire a la boca.
El Daniel vomità una mica més i es va restablir.
- Què t’ha passat? –preguntà la Sara.
- Res, que estava tot el matí amb mal de cap i fins ara no m’ha sortit –mentia per no dir realment que havia passat.
- A mi no m’enganyis, diga’m que passa?
- Res, no em passa res.
- Vinga, que els diguis mentides als altres, està bé, però a mi no m’enganyis.
- Jo... no, que no... que no vull marxar,.... que no vull anar-me’n –comença a
balbucejar com un nen petit.
- Però que dius, ara no diguis això -digué la Sara.
- Va no passa res –respongué per darrera la Chari.
A l’estar la porta oberta, per tot el passadís s’anava sentint tota la cridòria i clar alarmaren a la Marga i el Jesús, un dels tripulants de la Missió, que era a una de les habitacions del costat. Entraren de seguit que ho havien sentit tot. Mentre la Sara s’apartava
dissimuladament per trucar des del seu intercomunicador.
- Què li passa aquest noi? –pregunta la Marga.
- Res, que comença a agafar-li els cinc minuts –la Chari tractava d’animar-lo. –vinga aixecat i pren una mica del caldo vitamínic que t’hem preparat.
- Jo, jo, jo, no vull marxar, aaaaaaahhhhh!!! –plorava el Daniel.
- Vinga, vinga, pren-te això i anem una mica a passejar –la Marga tractava de portar-lo a la taula per prendre el caldo.
- Què no, que no me’n vaig, que no marxaré, deixeu-me anar!!! –amenaçava amb el puny, agafà un ganivet de la safata del menjar i l’aixecà per veure’l tots.
- Bé, Daniel no facis el bròquil!! Fés el favor de deixar això i anem a veure una pel·li interessant. Vinga, va!! –li comentava suaument en Jesús, simplement per
tranquil·litzar-lo.
- No us marxareu, us ho dic ara, aquí a la Terra us quedareu!!! –insinuà finalment.
- Com? Què dius? –preguntava la Sara.
- Que no bellugareu ni un pas, que la misión es una mentira, una bazofia, una mierda y –canvià immediatament d’idioma- queda abortada en nombre de....
La Sara ja havia penjat el telèfon i en un racó de l’habitació observava tota l’escena mentre anava parlant, així es mirà el Jesús als ulls perquè la veiés el que anava a fer, li feu una senyal de tal manera que el Daniel no la veiés. La Sara portava en el maletí una injecció preparada d’un somnífer potent per ocasions de violència màxima i ara era un d’aquests moments. Se li atansà per darrera directa al coll, li clavà l’agulla a l’instant que injectava la substància i sense temps a reaccionar el Daniel se li caigué el ganivet i acte seguit els seus genolls es doblegaren, esvaint tota amenaça.
- ....en nombre deeeel paaaís, qquueee oos zzzzzz....
Tots es quedaren petrificats. Uns als altres es miraven i no sabien que fer. El Daniel havia caigut en rodó a terra, però abans de donar-se cap cop l’empararen i el col·locaren al llit per deixar-lo descansar.
La Sara havia trucat immediatament al cap de la Missió, al Sr. Fernandís. En Pep Lluís estava dinant amb la família a Reus, després a la tarda tornaria a Sant Joan Despí i aniria al Centre del Tòrax a Terrassa, ara tot canviaria els seus plans. La seva dona pensà desseguida que alguna cosa de feina s’estava coent quan de cop sentí el mòbil d’en Pep, el mirar-lo als ulls ja va notar que alguna cosa anava malament. En Pep li havia explicat tot, la cursa per enllestir el coet, les proves d’entrenament, les persones que integraven tot el Projecte, o sigui estava al cas de tot.
Així que la Sara li explicà breument, en Pep li donà unes ordres i que en menys d’una hora estaria allà.
Normalment, els grups d’astronautes es preparaven en grups de quatre per separat però a vegades s’intercanviaven segons les puntuacions que s’extreien de les proves a realitzar.
Per exemple, una vegada en el Tercub el Jesús el van col·locar en el grup número 2,
doncs no tenia prou habilitat dins l’aigua per realitzar un dels exercicis. Posteriorment, en el grup 1 hi hagué la baixa d’un dels components i en Jesús va tornar al grup 1. Aquests canvis podien passar pel que feia a astronautes de càrrega, però els que havien de pilotar la nau estaven els que eren, o sigui l’Etna i el Daniel, i ella no podia marxar sola. Quan la nau interplanetària s’hagués de quedar en orbita al planeta Mart donant voltes, quan la Mars-Lander engegués camí cap a la superfície marciana, ella devia quedar-se amb algú.
En Pep quan agafà el cotxe en direcció a Sant Joan Despí i s’acomiadà de la seva família, ja estava trucant i parlant amb els seus contactes, els del Control del Tòrax, els del Control de les Aigües i fins va intentar parlar amb el President, però era massa tard, doncs ja anava cap allà també.
La Sara el posà al corrent de tot. De tot el que va dir, de les paraules que insinuà en Daniel, en definitiva en Pep ja es suposava que alguna d’aquestes podria passar. En Daniel durant el procés d’entrenament ja tingué moments on insinuava certs moviments que podrien suposar una fuita de informació cap al SEIS, el Servei secret de l’Estat espanyol. Cert cop deixà d’assistir a una important prova d’entrenament màxim al Centre de Cerdanyola del Vallès i va fer molt que pensar. En un principi es creia que havia tingut una nit de gardela promiscua, però no fou així, fets els anàlisis posteriors d’orina, no se li detectaren ni substàncies perilloses ni existència de que hagués realitzat actes sexuals, ni cap altre esdeveniment del tipus “juerga hasta altas horas de la noche... y parte del día siguiente”
Quan en Pep Lluís arribà a Sant Joan Despí, el President ja estava allà, parlava amb la Marga i encara no havia pujat a cap de les habitacions o passat per les sales d’oci a saludar els integrants de la Missió. Quan va veure al Pep Lluís, la Marga el posà al corrent de tot, encara que la Sara ja li havia anat dient totes les dades mèdiques que podia donar-li pel telèfon durant el transcurs del viatge des de Reus.
El President fou la darrera persona d’assabentar-se que hi havia hagut un component de l’expedició que es trobava en mal estat. La Sara el posà també al corrent i entre tots decidiren no passar a l’habitació del Daniel. Va anar saludant a tots els components de l’expedició, fins que arriba a l’Etna. Quan entra li dona una carantonya amistosa a la cara i després dos petons a les galtes, posteriorment, quan va veure al Roc es queda sorprès:
- Ondia, Roc, que fas per aquí? –amb sorpresa.
- Ja sap vostè, que és la meva germaneta. –li respón.
- Es clar noi, però m’agafes de sorpresa, doncs havia sentit rumors de les teves
trobades secretes amb la Scarlett i et feia amb ella i no aquí.
- Ah, no. La meva germana era primer que un flirteig amb aquesta, a més ja sap ella estar-se amb qui li convé.
- Oh, és clar, ja recordo quan va venir a Barcelona i era el President en Cutilla que
me la van seure al costat i noi estava imponent.
- Si, però ara és més maca que abans, el pas dels anys la fet una dona bastant
interessant,...
- Bé, ja vec que sospireu, molt bé.
- A veure, -per darrera, la Sara s’aproxima i li pregunta a l’Etna- com has dinat? Tot bé? Cap problema?
- Si, si, molt bé, d’aquí una estona me’n vaig a reciclar una mica –respongué l’Etna ja saps que vull dir, oi?
- Si, noia, ho entenc.
- Tots em sembla que ho entenem –respongué el President.
- Aleshores Etna, què fem? –preocupat en Pep Lluís, per darrera del President surt a la conversa- com creus que podríem solucionar aquest enrenou del Daniel?
En pocs moments, en aquella habitació, d’estar en Roc a soles amb l’Etna, semblava la cambra dels germans Marx, en Pep Lluís, la Sara, la Chari, el President i la seva dona Helena, la Marga també havia pujat darrera el seguici per fer d’amfitriona del Centre.
- A veure, cap dels astronautes tenen nocions de pilotatge de naus espacials com tu, Etna, la Judith que estava amb tu, tornà a l’Argentina passat el període
d’entrenament –relatava en Pep Lluís- i si marxes sense ningú més, que podria
passar? No passaria res, només cal que estiguis un període sola a la nau orbitant Mart, sense cap altre feina que l’habitual que us han ensenyat, però tu sola.
- Si, però Pep, ella no pot anar sola –contesta la Sara- recorda el que ella té, el que a ella l’han implantat, pot tenir malestar només surti la nau a l’espai i per molt que sigui la comandant no podria estar al cent per cent de les seves capacitats per pilotar la nau.
- Ah, sí, ja ens ho explicaren –sortí el President.
- Oi si noia, -parla la senyora Helena, la muller del President- penso que té més mèrit aquesta aventura de l’implant del túmor que el que aneu a fer a l’espai.
- Gràcies senyora, gràcies President, ara penso que el problema podria anar pel
pilotatge quan estigui sola, mentre la tripulació marxa tota al MARS LANDER i jo
estigui orbitant Mart, no és així Pep?
- Si, Etna, és així i penso que hauríem d’avortar la missió, que el que et van fer amb el teu cos no era motiu per posar en risc tot el Projecte, que no devíem...
- Home, això és molt gros, el nostre país, la nostra Nació haurà de tirar endavant, tot el món ens espera, -seguia dient l’Artur- penseu que el dia de demà, nosaltres
dependrem de nosaltres mateixos i els lligams seran iguals però ens miraran des d’un altre punt de vista i no com uns pobres morts de gana que sempre anem pidolant, sinó que el que hem fet, el que ens han muntat i tot plegat és cosa de tots. Hem de tirar endavant, peti qui peti.
- Penso que tens un procés encara bastant retardat, que no s’ha desenvolupat i
actualment et trobes perfecte, és així? –comenta la Sara.
- Si, però sola no hauria de quedar-me. –respongué l’Etna- La nau a l’orbita de Mart ha de seguir unes pautes, uns plans establerts i coordinació amb la MARS LANDER per les comunicacions amb la Terra, connexions entre naus i per quan s’aproximin a l’hora del retorn, l’acoblament, la reentrada de la tripulació i la tornada a Terra.
- Perdoneu que em posi on no em demanen –en Roc sorgí per darrera de l’Etna-,
però que passaria si va una persona que no estava en el Projecte?
Uns als altres es miraren i negaren i negaren.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer