CAP A MART... (CAP. 14) COMENÇA A VOLAR (II)

Desembre de 2020

Un matí, l’Etna s’aixeca i es dirigeix a la feina a Sabadell com cada matí. En el transcurs del dia comença a fraguar-se el que al final seria el seu gran tomb a la vida. Neguitosa, l’Eugenio li pregunta que la passava. Res no passa res contestava l’Etna.
- No em passa res i ja està, coi! –responia a vegades de males maneres.
- ¡Vale, de acuerdo, chiquilla! –contestava temerós l’Eugenio.
Anava pensant com continuar amb la seva vida, havia acabat el curs de vol, volava, li agradava el que feia, transportar material necessari ràpidament a llocs llunyans, però era poc, era tot massa a prop. Volia allunyar-se més.
En el dinar de Nadal amb la família se li notava que no deia paraula, una mica mustia, en un racó de la taula i la seva cosina, l’Hanna li preguntava, “que et passa noia?”, “que tens algun noviet que t’està rondant?”, li insistia, però no, no era això i no la treia del seu abstretament. En Roc havia vingut d’una presentació d’un perfum a Nova York, havia estat rodant escenes d’una pel·lícula amb l’Al Patino i entremig havia rodat un anunci.
Anava explicant les trobades amb l’Al Patino, el bó que era com actor, com ajudava als altres actors del seu voltant, els ensenyava tot el que havia après. Tota la família preguntàvem interessats pel que deia l’Al Patino, que si el Robert de Miro, gran amic seu des que havien fet una obra de teatre a Broadway junts, havia mort o com era tan gran ja no sortia a cap pel·lícula, si era viu, que si coneixia a l’Scarlett Hanson, que si havia sortit amb ella com havien dit les revistes del cor i més i més preguntes.
La meva dona, veient que l’Etna quedava tancada en el seu món li indica a ella que li expliqués l’anècdota al Roc de l’excursió que realitzava un dia amb l’ex-president Jordi Pullol amb la seva senyora la Marta Ferrisola.
- No, no em molestis mare –li respongué l’Etna.
- Es clar, explica-ho aquí a tots, dona. –contesta la seva mare.
- Vinga, vinga, diga’ns, que va passar? –pregunta animosament l’Hanna, la seva
cosina- que en el partit no ens han dit res.
- Ah, que encara hi vas a les reunions? –pregunta en Roc, encara que sabia que des feia temps era Delegada del partit de Confergència, no pensava que encara seguís militant, després d’ajuntar-se amb l’Àlex, un acèrrim seguidor dels Verds.
- No vegis, clar que hi vaig, cada dimecres tenim reunió i quan hi ha eleccions vaig d’Interventora, -i clavant la mirada a l’Alex li etziba- hi ha d’altres que també van d’Interventor per res.
- A veure, voleu més cava? Vinga, explica’ls a tots la història, Etna –pregunta de nou la meva dona.
- No sé, ara no puc, estic ... –refunfunyà una mica.
- Va Etna, no li diràs a la teva madrina preferida de que va això? –L’Hanna era
cosina i madrina al mateix temps.
- Està bé, ho comentaré.
- Vinga i després us explico el que vam fer un dia amb l’Orlando Blume i el Matt
Dimon. –avançà el Roc.
- Oh si, explica-ho també –digué l`Hanna.
Llavors, amb un petit somriure a la boca de l’Etna, començà a relatar:
- Doncs, tot va ser de cop, va i em venen a l’aeroport de Sabadell un dia el Sr. Jordi Pullol amb la seva senyora i que volien donar un passeig amb avió. El matrimoni ja és prou gran, però encara es mantenen en forma i un per l’altre es compenetren molt bé. Em diuen que volen donar un passeig, una volta per Catalunya, veure-la des dalt i jo que m’encanta volar que no m’ho penso dos cops. Doncs vinga, ja poden pujar, els dic. Quan començo a engegar i a dir que es posin cinturons, em pregunten:
- Escolta, nena, i els paracaigudes on són? Es que m’han comentat que hi ha
avionetes que no en tenen i aquesta què en té? –pregunta la Marta, la seva senyora.
- Si, és clar, són allí, a sota d’aquell calaix del darrera.
- Ah, bé, i els podem utilitzar?
- Dona, noooo! Aquests són d’emergència, però si volen llançar-se, hauran d’anar a Empuriabrava que allà salten amb experts i aquí no...
- Es que mira, perdona –el Sr. Pullol es dirigeix a l’Etna- a veure, tu d’on ets?
- Jo? Sóc d’aquí prop, de Terrassa.
- Ahh, clar Jordi. Si ens ho han comentat a l’oficina de l’aeroport. “aneu amb aquesta noia que es coneix Catalunya com el palmell de la ma, però no la feu pas enfadar allà dalt, sinó al baixar us deixarà al seu poble, abans d’aterrar”.
- Molt bé, molt bé, m’agrada Terrassa, -segueix el Sr. Jordi- tenen una fundació
enmig de la ciutat, Fundació Busquirons, Buscons,... Bus...,
- Busquets –contesta l’Etna, la coneixia doncs havia anat a portar roba i sabia quin tipus de institució era- Busquets s’anomena.
- Fundació Busquets, això, així és diu, si senyora –prossegueix en Jordi- doncs un dia que vaig visitar la ciutat amb el Prull, aquell noiet que hi havia del partit de
Confer...
- HGZP47 a Control, entro en sector B28 per cap de pista –interromp l’Etna per
començar les maniobres d’enlairament.
- Molt bé, Etna, pista lliure, no tens a ningú en moviment –responen de la Torre- no cal que en vinguis amb sectors i referències, pots marxar quan vulguis.
- Afirmatiu, HGZP47 a Control, enlairament immediat.
- I l’avioneta –prossegueix explicant l’Etna a la família- que comença el seu
recorregut per la pista. Els senyors Pullol que s’agafen als seus seients, començo a agafar velocitat i ens enlairem per sobre les cases de Badia del Vallès. Amb tot, fem la volta a Catalunya i el senyor Pullol que no calla mai, anava fent referències de tot el que veia i recordava, que si el castell de Burriac havia anat sovint caminant des de Premià de Dalt, que si des de Queralbs pujava a Núria i després el Puigmal en un dia ventós, o que es podia anar per Fontalba que era més curt, que si la Pica d’Estats sempre era nevada o no, que si a la Punta del Fangar al Delta de l’Ebre existeix un lloc on guarden les existències per si hi ha alguna vegada tenim una crisi de fam al país, que si a la punta del Montarto, que si a l’antiga ciutat Tarraco en Nuño, que era el president del Barça li havia dit que seria més pràctic enrunar totes les troballes arqueològiques i construir una nova ciutat, que si en el mig de tot de Montserrat hi ha un senyal on es creu que estan llençades les cendres d’un humorista català, que si des del castell de Cardona governaren Catalunya durant uns anys i així tot el viatge i pren per aquí i que si tal i si qual. No callava gens aquell home. Aleshores, quan arriba el moment d’aterrar, els vaig dir que es posessin en posició i que callessin un
moment.
- Siii? -diu l’Hanna.
- Si, impossible, encara continuaren explicant més i més, quan llavors, em poso en línia de la pista d’aterratge de Sabadell a sobre de Terrassa baixo dels dos-mil als set-cents metres en dos segons, fent pujar l’estomac com la baixada del Dragon Khan a Port-Aventura. Llavors quan passo per la població de Sant Quirze del Vallès estic a tan sols dos-cents metres de la casa més alta, seguidament quan arribo a visionar el Centre Comercial on està el Carrecampo i el Akí-Merlin ja vaig a setanta-cinc metres. Finalment, en aquest últim magatzem hi ha una piràmide de fusta i metall que la tinc apamada i està a tan sols trenta metres del terra, just abans de travessar l’autopista -segueix relatant l'Etna-. Quan passo per sobre de la piràmide la roda del tren d'aterratge de la dreta li dono de manera que la deixa rodant, però vist i notat des de l'avió dona un fort ensurt ben gran al matrimoni Pullol, que es queden garratibats als seus seients.
- I que digueren els Pullol? -pregunta llavors el Roc que havia estat escoltant
atentament el relat.
- No res -respongué l'Etna.
- No res? -digué l'Hanna.
- Bé si, “deu santíssim, tot s'ha acabat!” va dir la Marta -insinua l'Etna.
- Quin remei! Portaves tu els comandaments, no? En aquell moment si que podies dir que portaves Catalunya a les teves mans. -va dir l'Hanna.
- Si és clar, si governés el Jordi llavors si que ho diríem.
- Doncs mira, el Jordi Pullol em va dir un cop que podria ser una molt bona
“Presidenta”.
- Ah, si, Hanna, deu n'hi dó!! quin complit! -comenta en Roc.
- El que no sé si volia dir, del partit o de la Nació.
- Ah, serà del partit, doncs fan falta aires nous -comenta la Silvana, la mare l’Hanna.
- Si, el meu pare ja m'ho deia, que dongui un cop a la taula i tregui tots els que no
pensen pel partit i la nació -comenta l'Hanna referint-se al Lluís.
- Però Etna, -comença a preguntar-li l'Hanna i seguidament el Roc també- tu estàs molt seria per un altre motiu, no?
- Joooo, no, ni parlar-ne.
- Ah, no? Explica-m'ho sispli....
- Bé, vinga us ho diré! –respòn l’Etna.
- Ondia que bé -continuà el Roc.
- Me'n vull anar d'aquí. -deixa anar.
La meva dona no donava crèdit al que sentia i li clavà els ulls, però no trobà resposta.
- Si, mare, me'n vull anar als Estats Units o a Rússia, vull seguir la carrera espacial, aquí no hi ha res d'això i volar per Catalunya, a tot lluny anar per Espanya o bé per Europa, no m'acaba de fer el pes. Me'n vull anar a fora. Vull marxar més lluny.
Tots els que estàvem a la taula ens miràrem, en Roc, l'Hanna, la Silvana, la meva dona i jo mateix que seguiem d'aprop la conversa i no pugueren aguantar el riure. Les àvies fins i tot, que tenen problemes d'oïda van poder pescar alguna cosa i preguntaren coses que no venien al cas, doncs ja tenen una edat i les coses d’allà l’espai són molt lluny, molt lluny, molt.....

(Fí 2ª part capitol 14, continua)