CAP A MART... (CAP. 19) HA ARRIBAT EL MOMENT

Arribem a l'hora clau

Són les sis tocades i el sol ja s’ha amagat per darrera les muntanyes on està l’ermita de Sant Ramon a Sant Boi de Llobregat i on s’intueix que allà al mig està Sant Climent i al fons el Castell d’Eramprunyà.
Comencen els preparatius dels tratjos espacials. Les tècniques encarregades de la supervisió dels tratjos connecten els elements de connexions, els contactes de les constants vitals i tants altres sistemes. Aleshores totes les operacions de col•locació i comprovacions ho fan en una sala annexa a les habitacions i allà hi són tots els astronautes, amb l’Etna i qui substituirà finalment al Daniel. Pel tema d’esterilització i desinfecció de bactèries, només entren en una sala d’aquestes, vuit persones més el càmera i el tècnic de so que a partir d’ara els seguiran en tot el recorregut que faran fins a la nau espacial a Sant Vicenç per enregistrar el que serà un reportatge de tot el recorregut.
Des que començà el Projecte, tot s’havia de portar extremadament en secret, ni les televisions ni la premsa en general sabien res ni deien res als medis, encara que molts directors de diaris digitals o ràdios sabien del cas. Llavors, la Mònica Arribas, la Directora de la Televisió de Catalunya, entrevistà un dia a un Director tècnic operatiu del Control de la desalinitzadora. Aquesta entrevista no fou emesa mai per televisió, degut a certs comentaris que no devien ser escoltats per l’audiència, doncs deia que existia la possibilitat d’enviar un coet a l’espai.
Fou en aquell moment, quan pensaren que no estaria res malament efectuar un macro-reportatge de tot plegat i en converses amb un amic de la infància, el president de la Federació Catalana de Futbol, l’Albert Port-Lligat, li comentà que podien fer un reportatge extens amb gravacions de tot el que anés fent el Projecte. Aleshores es gravaren imatges al TerCub a Susqueda, amb les proves de immersió dels equips i les diferents proves als integrants de l’expedició. Les proves d’entrenament màxim a la centrifugadora del Sincotró Alba a Cerdanyola. Les proves d’esforç i entrenament a les instal•lacions de sota el Control Visual de Sant Joan Despí. Tanmateix en aquest indret també gravaren l’estància al Centre de Descans ubicat al costat i així veien la vida que portaven tots els integrants en el dia a dia. Es desplaçaren a Sant Vicenç dels Horts, a la fàbrica “Collins”, encara en funcionament, per després posteriorment com la anaven desballestant, desmuntant els mecanismes de fabricació del ciment, per substituir-los pels que després serien les canonades de refrigeració d’aigua, subministrament d’oxigen, de carburant pels dipòsits adjacents a la sortida del coet, de carburant pel mateix coet, l’estructura metàl•lica pel suport del coet i moltes més coses, apart de les infraestructures que canviarien la fisonomia del polígon. De passar a fabricar ciment i altres negocis nacionals i internacionals dins del polígon, a realitzar mecanismes pel coets, motors, dipòsits, fusellatges, capsula, MARS LANDER (vehicle que després circularia per la superfície marciana) i altres aparells sofisticats.
Quan crearen el Projecte, dins del pressupost de despeses, s’establí que cadascun dels integrants de la Missió portarien acoblades unes petites càmeres instal•lades a la part esquerra de la cella. Aquestes càmeres havien estat un èxit a la Fira de la imatge i el so, ara anomenada, Fira de la “Poma”, on unes noies maquíssimes es passejaven pels passadissos i en unes grans pantalles apareixien les cares dels homes que les guaitaven. Aquestes imatges captades pels astronautes també servirien per realitzar el reportatge i aquí si que hi hauria material i del bó.
Dins de la Sala de Vestidor entraren les tècniques en el vestuari i els tècnics per realitzar les filmacions del reportatge. Anaven equipats amb els tratjos especials blancs de descontaminació de qualsevol germen que pogués aparèixer.
En canvi, els astronautes portaven els mateixos tratjos espacials per entrar a la nau de color taronja ressaltat, només els diferenciava alguna de les etiquetes de roba enganxades a les mànigues. La Comandant, l’Etna portava la bandera catalana a l’alçada de l’húmer, el seu nom i la graduació dalt del pit esquerra, la gorra blau fosc amb la figura del coet inclinat i traient foc pels motors en color or i “GUIFRÉ” amb lletres de color blanc espès. També portava a la part dreta del pit les insígnies de la ESA, la NASA, Роскосмос per Rússia i Shenzhou per Xina.
Tots els demés astronautes portaven el mateix vestuari que l’Etna, exceptuant la graduació i unes altres etiquetes on es veien les paraules “MARS LANDER”, doncs serien ells qui portarien a circular el vehicle per la superfície marciana.
Els nervis estaven a vessar més d’un cop el got d’aigua, entre uns i altres, on també les noies especialistes amb els tratjos intervingueren diverses vegades:
- Vols fer el favor de posar-te bé l’anella d’ancoratge del casc? No veus que així pots tenir una bona pessigada al clatell quan et posis dins la nau. –li recomanaven al Jesús.
- No passa res dona, si vens amb mi i m’ho poses tot bé allà dalt –responia ell mirant-se de reüll a la noia encarregada de la supervisió.
- Ui si, ella t’ho farà! no m’extranyaria que te l’emportessis amunt. –comentava la companya picarament.
- ¿Què passa? –diu amb sorna el Jesús- igual la tanco allà dins i me la porto cap a Mart.
- Ja, ja –van fer gairebé tots, més que res per trencar una mica aquells instants de nervis.
L’Etna estava concentrada i seriosa. Molt seriosa. Ella portava el timó de la Missió i mai millor dit, ella era la Comandant i ni tan sols escoltava els comentaris dels demés, doncs estava capcota en els seus pensaments. El que havia succeït aquella mateixa tarda l’havia deixat tocada, encara que al parlar amb el Josep Lluís, el cap de la Missió i tenir per allà enmig al president Artur havien fet que les decisions que s’havien pres eren les millors que podien donar-se en aquell moment, on tot el món estarien pendent d’ells.
- Podem fer una altra toma de com li col•loquen la motxilla de recollida de dades amb aquest tub? –indica un tècnic al càmera que anés cap un dels astronautes que estava lluitant amb la motxilla, amb la tècnica en el tratjo i a més donava cops a l’altre component, sense voler, doncs no podia aguantar l’equilibri i queia.
- Vinga noi –es comentaven uns als altres - és que, no saps vestir-te a aquestes alçades?
- Vinga, agafa des d’aquí i vas fent un zoom fins l’Etna –seguia ordenant el regidor en cap del càmera.
Finalment, acabats tots de vestir, van anar baixant cap a les furgonetes que els esperaven. Com era previst, anaven dempeus per no doblegar cap dels tubs i cables que portaven a sobre. Amb ells anaven també les tècniques dels tratjos espacials.

Arribem a un punt d’emoció a les acaballes del partit. Amb el resultat de 0 a 0, tot estava a punt de tirar els plans per terra. Tots esperant el gol que no arribava, l’atac a la porteria del Madrid era constant, l’equip del Barça al complet estava fora l’àrea i només en Valdís era a la línia de mitjos per si havia d’intervenir. No trobaven cap forat on posar la pilota al cap d’en Picó, que allí estava amb el cap embenat per enèsima vegada. Si, aquesta temporada portava més punts a sobre que el propi Barça. El xoc que s’havia donat amb Sergio Vamos al començament de la segona part l’havia deixat ben tocat i no s’atrevia a donar-li amb el cap malmés. Alguns cops la pilota llençada al punt de penal la podia donar amb el cap, però la baixava als peus i llavors la defensa del Madrid (això si sense travar-lo ni res) li treien netament.
En una d’aquestes la defensa del Madrid aconseguí passar-la en curt a Cristano Romaldo i aquest ja sabem com se les gasta que comença la seva cursa. Una cursa que per alguns fou un esglai de terror i que provoca que tot el món comenci a xisclar. El públic del camp a xisclar de por, des de Madrid a xisclar d’alegria doncs veien que la seva oportunitat se’ls venia a sobre, una oportunitat que no arribava des del minut 20 de la primera part, on el davanter centre Higain tingué una ocasió clara de gol, que evidentment provocà un començament del programa de ignició, que fou desconnectat als 30 segons.
La cursa es feia llarga, darrera seu venia l’Avidal, però no aconseguia arribar, i si hagués arribat, està clar que l’hagués tirat en una part del camp i no pas a dins l’àrea. En Cristano corria i corria, la pilota la desplaçava junt als seus peus i ningú veia com aturar-lo. Tot el camp xiulava per desestabilitzar-lo, però ja sabem que això encara dona més ànims als jugadors contraris. Tothom pensa que una xiulada en massa a un jugador contrari mentre està corrent podria deixar la pilota enrere o bé que el seu xut surti fora o bé que faci un gest desagradable al públic en contra. No, això no ho farien mai, quan s’està concentrat en el joc, quan estàs anant directa a la porteria contrària sol i que ningú t’atrapa, mai desconcentra ningú.
Des del Control, algú per darrera d’en Sergi va fer un crit de desesperació, no ho volia veure. A la nau, l’Etna sospirà i sense deixar de mirar el monitor que retransmetia el partit pensà que era el moment.
En Cristano Romaldo havia aconseguit traspassar la línia del mig camp i allí tot sol amb déu metres per davant d’en Avidal i a vint metres d’en Valdís davant seu, seguia la seva cursa cap a porteria. Quan et trobes així, el nerviosisme de tot el partit, érem el minut 89, les cames cansades per l’esforç es noten. Quan deuria veure en Valdís, es fixà en la seva cara. Es quedà una mica sorprès, doncs sempre un davanter veu al porter contrari amb cara de por, en situació de defendre la porteria peti qui peti. En Valdís havia estat concentrat tot el partit i sabia molt bé el que succeïa fora del camp, el que se’ns venia a sobre i és clar que no volia perdre l’oportunitat de ser el protagonista de tota la maniobra.
En Pullol per la seva banda havia aconseguit arribar a l’alçada d’Avidal i encara tingué temps de veure l’escena més aprop. Quan en Cristano es disposava a driblar en Valdís, per la seva esquerra, en Pullol pensà de cop que podia arribar sense cap problema i prendre-li la pilota netament. Ara..., no pensava en que Cristano era tan hàbil que va fer tot el contrari, passant a Valdís per la seva dreta, o sigui que es dirigia a la porteria pel centre de l’àrea gran. Ara si que tothom es quedava en silenci.
El públic del Barça es queda glaçat quan un jugador contrari encara la seva porteria. Però sempre hi ha el nostre porter, que ho para, que ho atura, que no entra, que sigui avui el millor porter, si, sempre ens refiem de que el porter ens salvarà el gol, però ara..... Aquesta situació no era habitual, mai recordo una escena igual, que un jugador contrari encari la porteria del Barça tot sol. Recordem, això si, en Maladona al Bernabeu, qui no recorda, emportar-se la pilota i davant del porter driblar-lo secament, de tal manera que després vindrà per darrera un defensa i deixar-lo lliscar per l’herba i quedar-se sol a la línia de gol.
Valdís no és un porter estàtic, es gira 180 graus i el segueix darrera. No s’ho creia en Cristano, entra dins l’àrea, la porteria allà davant sola i es disposa a fer el xut definitiu.
El Centre de Control comunica als tripulants de la nau que començaven el compte enrere des llavors. El sistema estava preparat, l’escalfament de motors estava al 70 %. L’enlairament es produiria sempre quan estiguessin al 90% cap endavant, millor era el 95%.
El silenci que anomena l’Inesta és real. Ell ho explicà setmanes després de marcar el gol de la victòria de la Selecció espanyola l’any 2010. Quan en situació límit estàs apunt de realitzar una gran cosa, on tot el món, el públic de l’estadi, la gent des de casa, els milions de persones que veuen el partit, és cert. El silenci en un jugador en aquestes circumstàncies, es fa quan en el moment d’anar a picar la pilota, tots els teus sentits, tots cinc sentits es transformen en un sol. Tota la teva força, totes les neurones, tots els nervis, tot, passa directa a la punta del peu, per connectar el xut salvador. En Cristano li va passar, ell estava tan concentrat en el xut, en donar la pilota en suavitat i que entrés sola, que no s’adonava de que en Valdís es llençava als seus peus, però no amb les cames, sinó amb les mans. La ma esquerra del Valdís atura la cama dreta d’en Cristano i provoca la caiguda dins l’àrea. Caigueren sobre la gespa, donant-se una bona morrada tots dos.
En Pullol ho veié tot de ben aprop i al passar pel costat d’en Valdís li digué:
- Ondia, ara si que l’has fet grossa! –tot esbufegant cansat – jo arribava de sobres.
- Ja saps que a mi m’agrada els esports de risc –li contesta en Valdís.
- No fotis, ja saps el que havíem de fer.
En Valdís tenia aquestes sortides de to a vegades, volia ser el protagonista i no sabia com fer-ho. Aquesta vegada havia canviat el guió, l’opció era que un o altre equip havia de marcar un gol i aquella seria la senyal. Amb aquesta acció, en Valdís endarreria l’enlairament i provocava que el llançament no seria fins que no es llencés el penal.
En Víctor Valdís, feia uns mesos havia estat citat a un sopar amb altres persones, el Pep Lluís, Cap de la Missió, conegut seu de L’Hospitalet, l’Antonio Laredo, militant de Confergencia i Representant d’en Víctor, l’Albert Port-Lligat, President de la Federació Catalana de Futbol i la Secretària personal de l’Artur Més, l’Hanna.
El Can Manel de la Barceloneta, fou el Restaurant escollit per reunir-se i així no aixecar sospites, davant de comentaris o que fessin notar que en Víctor estava negociant un traspàs a un equip de la Premier a Anglaterra. En un racó a l’esquerra, allà parlaren tots i amb el bullici ningú sentia el que comentaven ells. Oferien a Valdís la possibilitat d’obtenir la Capitania de la porteria de la Selecció Catalana, quan tot es tirés endavant, però que havia de ser molt hàbil al transmetre aquest missatge a tots els possibles seleccionables a partir d’aleshores. Recordem que una vegada, acabat el partit entre el Barça i l’Espanyol, en Valdís s’abraçà a Sergio Barcia, (cosa normal entre amics de la mateixa ciutat), però les imatges per Televisió van ser prou explícites, a l’anar per darrera d’en Sergio i a cau d’orella li digué que quedava convocat per la Selecció catalana. Més tard, se li demanà al Víctor que es tapés la boca cada vegada que volgués dirigir-se a un company, ja que se li llegien els llavis i podia algú entendre ben clar de que anava la història.
En Cristano no s’ho acabava de creure, ell havia caigut a terra i es quedava tocant-se el turmell dret un altre cop. Aquest gest l’havia fet un parell de cops durant el partit i alguna vegada en Pullol havia estat el que l’havia entrat, però sempre tocant la pilota o almenys això intentava. Aquest cop, s’havia quedat assentat uns segons, mirant el turmell, tothom havia vist, que l’entrada havia anat amb la ma d’en Valdís. O sigui, que no havia estat una entrada dura ni res. Només penal, això si, era un penal claríssim.
El que Cristano no entenia, era que Pullol i Valdís parlessin entre ells, de forma tan acalorada i no vinguessin a recriminar-lo a ell que s’hagués tirat a la piscina com sempre li deien.
El públic es quedà garratibat, no perquè el gol ja tothom el tenia coll avall, sinó que ara la situació era més greu.
La targeta vermella gairebé l’havien vist des de mig camp. Sí, l’àrbitre corria i corria esmaperdut, sense aire per arribar a l’alçada d’en Pullol i amb la mirada ja ho deia tot. Li digué, com va poder:
- Ahora lo tenemos claro, ¿no? Penalty, expulsión y a l ...... –no el deixa acabar en Pullol, ja sabia com acabava la frase i li comenta que anés per feina.
- Mire Señor, -contesta immediatament en Pullol- ya puede decir lo que quiera, pero abrevie y rápido, que mi compañero ya se va a la ducha. Por favor, haga que Cristano lance rápido el penalty. –li digué sense contemplacions, però amb la ma a la boca per no captar-lo cap càmera de televisió, no fós que es veiés massa el llautó- ¡¡Ahh!!! ¡¡Y sin repeticiones, que ya nos conocemos!!
L’àrbitre se’l mirava un xic confós, però sabia de que anava la història i a més el partit ja s’estava acabant i el que tenia ganes era ell de marxar d’allà.
En Pullol coneixia molt bé al Sr. Fernando R. Quirivarne. Havia xiulat al Madrid feia uns mesos contra el Saragossa i en un penal llençat pel Xabi Alfonso l’havia fet repetir fins a tres cops, doncs la tàctica del Madrid sempre era que els tres puntes de l’equip entressin en tromba per tots els costats de l’àrea i així rematar la jugada si el penal era refusat pel porter o un pal. Llavors, a l’entrar a l’àrea corrent des de darrera, en Cristano o en Benfemà trepitjaven ja dos metres endins quan encara no havia llençat el penal en Xabi. Aleshores, contra el Saragossa donà gol a la tercera vegada. El Xabi havia marcat directament.
En Valdís, tot contrari a qualsevol tàctica d’anar passant el temps, decidí córrer cap a qui l’havia de substituir a sota els pals. En Cristano, que ja s’havia aixecat, se l’encarà, però no tingué temps ja que l’havia passat pel seu costat com una exhalació i no pugué aturar-lo. Llavors es dirigeix en Picó que estava voltant per allà i amb el cap com un “bombo” per culpa dels cops li digué:
- ¿Que os pasa a todos, que nos quereis ganar a faltas o qué?
- ¿De qué hablas? Tu espera y verás. Haz el favor de sacar el penal de una vez y luego....-li esmenta de cop en Picó.
- ¡Estais todos locos o que! –com sempre ell tan amable, anava assenyalant-se la closca amb el dit.
- Pssssttt! –va fer en Picó amb el dit posat a davant dels llavis, fent-lo callar.
- ¡Vamos Sr. Romaldo, coja el balón y hacia la portería! –l’àrbitre Fernando R. Quirivarne li recomana amb autoritat.
- Pero Sr. Colegiado como voy a tirar el penal si no tienen port......., -es queda glaçat al dirigir la mirada cap a la porteria.
A tot això, el Barça havia fets els tres canvis i clar no tenia canvi de porter. En Valdís havia corregut no cap al túnel sinó cap al Sergio Buscaraons. Tot estava controlat i parlat, sempre calia tenir un protocol per cada ocasió. Com si es tractessin de les tàctiques escrites d’en Van Haal, en Pep Guardola ho tenia tot controlat. En Sergio igualment, havia anat a trobar-se al Valdís, aquest corrent s’havia anat treient els guants i quan es trobaren, en pocs segons li muntà els dos guants. El Sergio es picà uns quants cops de mans i se’ls posà a l’instant, això si, es trobà que estaven impregnats de suor del Víctor, però ara no podia fer res. En Valdís li assegurà els guants amb les betes de velcro i somrient li va etzibar:
- Apa, és la teva, noi!
- Ondia, em deixes un panorama, tio! I ara com ho faig, mmmm, cap a la dreta? O em quedo clavat al mig? –dubtós i pensatiu es quedà el noi.
En Sergio es dirigia a sota els pals de la porteria, quan de cop des del costat de la porteria algú el cridà:
- ¡Ehhhh! ¡¡¡Coge esto, chaval!!! –era l’encarregat de material.
En Fernando Barcia sabia molt bé que aquestes coses podien passar en el transcurs del partit i sempre duia una samarreta de la primera equipació de cadascun dels jugadors, per si de cas es trencaven en les estirades als corners o faltes diverses que sempre passa. En aquest cas, duia també la segona equipació verda d’en Sergio i això com havia comentat abans, estava establert en els protocols de “canvi de porter sense possibilitat de posar-se el suplent”.
En Sergio havia vist volar alguna cosa, però no havia distingit el que era fins que no s’ho trobà a sobre. Era una peça de roba que quan se la va treure del cap observà el seu número “16”, el seu nom, l’escut, la marca publicitària, era la samarreta de substitució que donat el cas, ara no portaria cap problema, doncs si es posava la del Víctor, l’àrbitre es posaria una mica ferruc al no ser del seu nom o qualsevol altre cosa i calia anar apresseta.
En Fernando havia estat molt hàbil, tan aviat com veié l’acció d’en Valdís va posar la ma a la cama d’en Romaldo, es dirigí a la bossa del material que té al costat de la paret de la banqueta que dona amb el públic, rebuscà per dins i allà hi era la samarreta verda d’en Sergio. Seguidament, inicià el camí cap a la porteria, passant primer pel costat d’en Pep que el mirà i aquest el va fer un gest d’acceptació amb el cap i li picà l’ullet. En Pep havia estat tot el partit molt nerviós, no hi havia manera de colar un gol a la porteria d’en Castillas, però se li notava que amb aquest gest, un somriure fora del normal, el que volia era fer història, doncs el que anaven a protagonitzar tots plegats, aquell era el moment pel seu país, pel nostre país. El Madrid estava apunt de transformar un penal en contra del seu equip i en el darrer minut, impossible remuntar, el temps era acabat i..., i somreia?
En Pep Guardola tenia la convicció de que un dia seria l’entrenador de la Selecció Catalana, però en Johan Croiff la portava molt bé, l’havia dut sempre a fer partits de cap d’any, partits de costellada amb seleccions fluixetes amb grans victòries i ja tenia ganes de jugar algun dia un partit oficial. Cansat, en Johan de que mai jugarien partit oficial marxà i a la fí, en Pep dirigí la Selecció catalana durant un període, però més tard marxà pel mateix motiu que en Johan, mai jugaven partit oficial i llavors es dedicà a entrenar seleccions de les de veritat com la de Xina i la de Qatar.
Durant els anys que el Barça guanyà tantes Copes i tants tornejos, en Pep portava massa estress, tant temps treballant i ja tenia ganes de canviar d’aires. Marxà a Qatar, a entrenar la Selecció d’allí i inclòs va aconseguir classificar-la al Mundial del 2022, però finalment tornà al Barça. Els diners no ho eren tot i allí no tenien sang per jugar la pilota. Com deia ell, “el futbol es porta a la sang, els diners no”.
En Fernando Barcia passà pel costat del Pep i seguidament s’encaminà poc a poc per darrera del quart àrbitre. Aquest se’l mirà pausadament, sospitant que potser alguna faria, però al veure-li la samarreta verda a la seva mà, ràpidament el deixà d’observar quan li passava pel seu darrera i després observà com en Fernando R. Quirivarne aixecava la ma amb la targeta vermella cap a Valdís. Va seguir la trajectòria del seu company per veure si algú del Barça se li encarava, si li feien la traveta o bé la tangana habitual dels jugadors de futbol que semblen que es posin a ballar una dansa ritual al voltant de l’àrbitre. I no, res de res, tot era ben tranquil. Excepte la cridòria del públic que començaren a xisclar i a escridassar al Cristano.
Fernando Barcia entrà dins el rectangle de seguretat de la banqueta del Madrid i es trompassà amb el Xose Marinho sense voler. En Fernando mesura metre cinquanta-tres i anava mirant la situació al mig del camp i al passar per darrera del quart àrbitre no s’havia adonat que començava a caminar sobre terreny perillós. I així fou que s’empotrà amb el cos del Marinho, clar que el pobre Xose, no es pensava pas que ningú el toqués en aquells moments per aquell costat, més aviat pensava que vindria qualsevol assistent del seu equip per la banda dreta per comentar alguna idea, però no hi queia que algú vingués per l’esquerra. Es sorprengué bastant que gairebé li està a punt d’estampar-lo cap a terra d’una espitjada, però no va ser tan beneït de fer això després del que va passar fa molts anys en aquell mateix lloc amb el Tito Vinyanova. L’agafà amb els dos braços per les espatlles i l’apartà, en Fernando reaccionà i marxà corrent per la banda cap al corner del Gol Sud del Camp Nou. Quan llavors, arribà al corner, en Víctor ja estava posant-li els guants al Sergio i aquest ja començava a caminar cap a la porteria capcot. A l’arribà a la porteria, quan tots els fotògrafs ja havien agafat el lloc per fer la foto, la instantània del penal. L’endemà, tots els diaris encapçalarien la portada amb una d’aquestes fotos realitzades a partir d’aquella acció i de la següent manera:
- ¡PENALTY Y GOL! Por fin (diari madridista)
- ¡¡GANAN POR PENALTY!! (diari culer)
- NOMÉS EN POT QUEDAR UN! (Referint-se a un equip)
Es clar que els redactors de les portades dels diaris esportius no imaginaven res del que segurament els vindria a sobre en el transcurs d’aquella nit.
La gent estava començant a cridar, xiular, a clavar els ulls al Cristano, a esbroncar-lo, però penso que encara era pitjor pel propi porter, sigui el que sigui, en Sergio havia estat tranquil tot el partit, llevat d’alguna puntada de peu de Pepo, que va fer aixecar-lo de la gespa de males maneres, quan tot just estava tocant-se el turmell dret per la patadeta de rigor. Amb tota la força que té Pepo, aixecà en Sergio per les aixelles en un tres i no res. Llavors, si que es posà nerviós i quan anava gairebé a pegar-li un clatellot a la cara, el braç que se li gira directament a pegar-se ell mateix al clatell per evitar-ho tot.
- Pero, ¿de que vas? –li comentava a crit pelat- ¡Jo....! ¡Como duele el tobillo! –ajupint-se tocant el turmell i a la vegada aixecant-se per contestar-lo.
- Vamos no será tanto –li contestà el portugués en perfecte castellà –¡sois un poco de mantequilla, niñato!
- La madre que.... –continuava Sergio, apunt de donar-li un mastegot a la cara.
- Deixa’l ara, no hi ha res a fer –sortia la veu pel darrera d’en Pullol.
- No si ja ho sé, però ja veus, tio. M’ha trencat el mitjó i ha rascat la bota.
Ara, es dirigia a la porteria, mirant la part dreta de la seva bota dreta, on tenia una ratlla ben marcada de la “patadeta”, concentrat només amb les seves botes i així evitar qualsevol mirada o comentari d’algun jugador rival. Al passar pel punt de penal apunt de donar una cossa per fer un sot al guix, com ja havien fet altres vegades altres jugadors, però només el trepitjà i prou. Es girà per mirar si venia en Cristano, però només el va veure que estava parlant amb Picó. Es posà sota els pals, mirant al públic a l’altre cantó de la xarxa de la porteria i tothom estava glaçat, ningú somreia, ningú cridava, només la xiulada típica al rival, però a ell ningú el mirava. Va veure un afeccionat que somreia i dissimulava la seva bufanda del Madrid per sota el jersei de llana obert amb cremallera i es fixà amb ell, li clavà la mirada, li va fer l’ullet, li tragué la llengua i es girà al mig de la porteria. Es concentrà amb posar-se al mig de la porteria mirant-se la base dels pals de dreta i esquerra i allí s’estava preparant el Cristano, posant la pilota al punt de penal i endarrerint-se els tres passos enrere i un a l’esquerra. En Sergio respirà profundament i el mateix va fer Cristano abans de començar la seva cursa cap a la pilota.
Al Control del Tòrax començaren a iniciar el compte enrere:

(continua)