CAP A MART... (CAP. 7) COMENÇA L’ESPECTACLE

COMENÇA L’ESPECTACLE

Octubre de 2012

Un dia trucaren d’una de les agències de publicitat a en Roc. El citaren en una oficina del carrer París i anàrem tots tres, en Roc, la meva dona i jo. El convidaren a passar a una sala, on era un simple estudi, una paret de color blau elèctric, un tamboret al fons, la càmera fotogràfica sobre d’un trípode i un llum d’ambient. La mare i jo darrera, el fotògraf i una ajudant donant-li ordres, “ara, posa cara alegre”, “ara, riu una mica més”, “fés una ganyota”, “posa la ma així” i senyalava amb el dit un punt proper. Vem acabar i ens digueren que buscaven persones per fer un “banner”. Tots vam fer una cara. “Aaahhhhh!, què és???” Encara que jo sabia que era un “banner” no tenia idea de que volien dir, ni tampoc tanta fotografia.

Van passar els dies i ens trucaren, que passéssim de nou, que el noi estava inclòs dins la campanya de publicitat, que acceptaven la seva cara per fer el “banner”. “Molt bé!!! Quina alegria!! Estic molt content!!!!”. Només deia en Roc. La mare només repetia: “I ja està bé, amb el “banner” de la punyeta! On coi, sortirà el Roc?” A la fí, ens ho van explicar, ens assentaren davant d’un ordinador, obriren Internet, la noia de l’agència de publicitat teclejà una pàgina WEB, la de la Junta d’Andalusia, a la Consejeria de Salud i la deixaren així. Tots tres ens vem quedar bocabadats, no veiem res. La noia ens va dir que ens fixéssim en el banner de la capçalera, que tot està en moviment, de quan en quan apareixia una cara d’un noi assenyalant que clickessis “¿Quiere usted concertar una visita?”

- Ondia!!! Ara entenc la mena de publicitat que volien. –sospirà la mare.

Febrer de 2013

Mesos més tard, una altra agència ens trucaren per passar un dia pel seu estudi, però en aquesta ocasió per fer un primer càsting per un anunci de televisió. Va fer la sessió i el de sempre “ja et trucarem, adéu”.

El trucaren dies més tard. Sortírem de casa mitja hora més tard, doncs en Roc no sabia quines sabates esportives posar-se, que si de marca que si no, que no el deixaran posar unes “Munich”, que no es veuran, que si es veuran. En aquesta ocasió el citaren a una Productora del carrer Almogàvers. L’escena era en un carrer de l’interior mateix de les naus que hi ha pel Poble Nou. En Roc havia de passar amb uns llibres de text i una carpeta com un estudiant adolescent parlant amb un company per la vorera mentre la Martina Kleeny sortia pel darrera d’una porta amb les seves filles i es trobaven amb la Judit Mascaró i la seva colla al mig del carrer i parlaven. Tot això era l’escena! Van estar unes cinc hores i la repetiren com vint vegades el mateix. El Roc en una ocasió es cansà d’aguantar els llibres amb la mateixa ma i inclòs una escena la repetiren per culpa seva, doncs se li caigué un dels llibres al terra.

Passaren dos mesos fins que no vem veure l’anunci a la televisió, era d’una marca de llet molt important i la Judit li deia a la Martina, “com estàs de bé?” i li responia “es clar, prenc llet del Pirineu” i el de sempre, “com et senta de bé”, “res dos gots al dia i mira com vaig, amunt i avall amb les nenes”, “ho sento tinc pressa, adéu”, “adéu, adéu”, i de sota-veu la Judit deia “que carai, jo també em prendré i ja veuràs com em posaré més maca”.

Vint segons i tan ràpid, no arribàrem a veure en Roc. Preparàrem el vídeo per gravar-lo i cada dia al vespre ho engegàvem tot i quan vem veure quin programa patrocinava o per quina cadena podia sortir, ens empassàvem tot el programa i quan un sopava, un altre vigilava la tele. Al final, un dia l’Etna havia acabat de sopar i estava fent “guàrdia” a la tele, estava enfurismada com sempre, perquè ella volia veure “els Simpson” i havia d’estar

guaitant anunci per anunci i tragant-se el “Trencaclosques” o bé el “Telenotícies”. Un dia, xisclà, “mireu, veniu, ràpid!!!”, “has apretat el play?”, li vem dir tots “Sí, es clar”.

El vem veure i ....., i molt maques, la Martina i les nenes, la Judit i les nenes i la llet, però i en Roc??? Passant-lo poc a poc, es veia en un cantó a l’esquerra i molt lluny dos nois passant per la vorera, s’acosta la imatge, enfoca directament a la Martina i talla la perspectiva i ni nois, ni llibres de text, ni sabates esportives, ni ....

Juny de 2013

En Roc seguí fent anuncis de tot tipus, d’adolescents, de begudes isotòniques, de motos, de preservatius també, fins i tot un anunci institucional de “prou” tecnologies per joves, on donaven una lliçó de com les persones es podien comunicar, fins i tot amb cartes de paper o bé reunint-se tots en un lloc i parlar entre ells.

En aquell temps buscaren extres i secundaris per acompanyar a una gran superproducció catalana que s’havia d’estrenar el 2014 en ocasió del tri-centenari de la Guerra de Successió. En aquella pel·lícula, a l’estil Mel Bigson a “Patriot”, en Roc amb la baioneta calada clavava una estocada a un soldat espanyol. A la següent escena, el José Joronado amb l’espasa des del seu cavall i en la seva cavallerositat característica li tallava el braç. Allò va ser el seu debut cinematogràfic, d’en Roc vull dir, no d’en José Joronado. Eren en el camp de batalla, prop de Terrassa, a Can Carbonell i a no gaires passes d’on estan els estudis de l’Hospital del Tòrax, on es rodaren totes aquestes escenes de guerra. Molts amics d’en Roc participaren, doncs així ho havia demanat ell al fer-se prop de casa seva i fruiren de valent en totes les escenes filmades allí. Primer, perquè era una filmació d’una pel·lícula i aparèixer tots ells en alguna escena els encantava. I sobretot, com tots havien jugat alguna vegada a “guerra”, alguna escena sobre-actuaven massa i el cap d’extres els havia de dir que ja podien morir i deixar de riure que sinó sortien a l’escena i haurien de retallar-los digitalment. Per altre banda, hi havia històries divertides per totes bandes, des

d’un que vestit de soldat espanyol i l’altre de camperol català, amics de tota la vida, clavant-li l’espasa o la baioneta o disparant-lo un tret, després s’ajuntaven tots dos bevent i menjant en un descans. Prou emocionant fou també quan un soldat espanyol, amic de sempre a l’escola d’en Roc, “mort” pel gran actor català en aquells moments, en Santi Villán. Almenys el comentari d’en Roc sobre el seu amic era: “quan jugàvem a mata-conills no moria mai i ara ha de morir pel punyal del Santi”.

Per fer l’escena on en Roc li tallaven el braç, li practicaren un maquillatge a la cara i li muntaren tot un reguitzell de cables i bosses de sang que tenia amagades per sota la camisola que portava. Aleshores, davant de càmera primer filmaren amb la camisa normal com venia el José Joronado a cavall i en Roc l’amenaçava. Li talla el braç, bé a l’escena ho sembla, doncs en José portava una espasa “falsa” i fa el gest. Després la camisa que duia en un principi, li substituïren per una altra tallada, amb un forat i ja tacada de sang per tot arreu i totes les bosses de sang, tubs, cables i material explosiu per fer els efectes.

-¡Això t’ho aguantaré amb esparadrap per sobre de la samarreta! ¡i això que sembla una faixa és neoprè fi per que no t’impacti l’explosiu al cos! –li comentava el tècnic en efectes especials.

* No em farà mal, oi? –insistí en Roc.

* No és clar que no. Tu sobre tot, puja el braç esquerra amunt i el dret l’apartes dins de la samarra cap enrere i així no t’esquitxarà el material explosiu.

* Bé, una vegada vaig fer una parodia al carrer, amb una camisa i una petita bossa de sang i assemblava molt fàcil.

* Aquesta vegada no és una petita bossa de sang, aquí hi ha com mig litre, entre les dues bosses que tens acoblades.

L’encarregada dels maquillatges li havia de posar esquitxos de sang per tota la cara, apart de posar-li una orella penjant. Sí, això en Roc no ho sabia. Sapigué llegint el guió que li tallaven el braç, però no li comentaren res de l’orella i el sorprengué. El Director li explicà

que parlant amb Producció havien decidit posar més sang a algunes escenes i per això la començà a enganxar-li pegots d’orella i cabell a la cara. Mentre ella el preparava, el Director li explicava la resolució que havien prés amb la Productora.

A més, un altre efecte que havia de tenir en compte, era que a l’hora de filmar-lo, la càmera enfocaria a la cara i al raig de sang que sortiria del braç. El primer era fer cara d’espantat i ferit de mort i l’altre, que després de l’explosiu havia d’apretar amb totes les seves forces les bosses de sang perquè sortís a raig. Evidentment, van fer diferents assajos sense els efectes especials. Unes tomes passant el José a cavall pel costat al galop. En una d’elles, en José el gairebé atropella i d’un salt desmuntà i molt amable l’ajudà a aixecar-se. Posteriorment, arribà el moment de la filmació, primer la van fer sense cap efecte especial, per prendre segons la toma, si estava ben dirigida o ben agafada des d’aquest angle o bé des d’aquest altre, que si la llum del sol dona a la gropa del cavall, que si els reflexos de l’espasa d’en José, que si en Roc està massa separat del camí, que si el cavall té la baba de les corretges, i així van anar fent. I finalment, la toma sencera definitiva.

* Sensacional! Fantàstic! –fou les paraules del Director.

No sabrem mai, si es referia al galan José o al Roc.

(continua)