CAP A MART... (CAP. 5) CRISI i CERVELLS

Desembre de 2011

Llavors arribem a la famosa crisi que ens portava de cap a tothom. Tot Europa la pateix, Amèrica rep de retruc, la Xina s’expandeix però amb molta cura, Rússia té problemes polítics, Japó no se’n surt per culpa del terratrèmol i posterior tsunami del mes de març. Tot el món, si fa no fa pateix la crisi, bé tot o potser hi ha un llogaret petit que no tant i ja sabeu com fa la cançó: “El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist”.
El Govern català decideix tirar pel dret. El 31 de desembre, el darrer dia que el govern espanyol té per enviar la milionada en traspassos, els 759 milions, tiren endavant el procés judicial per denunciar-ho. Tot és un muntatge per desviar l’atenció. Quan a les reunions celebrades al Saló X del Centre de les Nacions de Ginebra es decidí que el Projecte passaria a construir-se a Catalunya, en les discussions que entre el Manuel Perez-Azcoytia i el Conseller de Indústria, en Paco Garriga, deixaven clar que el pagament de la factura de les infraestructures s’efectuaria amb càrrec a diverses compensacions d’altres tipus. L’estat espanyol construiria, subvencionaria i adquiriria tota la maquinària, instrumentació i d’altres per tirar endavant el Projecte.
L’Unió Europea decidí aleshores que tota ajuda al país passaria a mans de infraestructures adients a la construcció del Projecte Mars 2028 (així s’anomenà doncs seria l’any que finalment es realitzaria el llançament).
Tot el procés es portà extremadament en un secretisme absolut. La crisi seguí el seu curs, Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal, van estar en el punt de mira de que se’ls treia de la zona “euro”, però segons un acord entre aquests quatre països establiren unes normes que van fer que a finals del 2012, tot començà a rutllar millor.
Evidentment, foren converses molt dures. Tot el país se’n resent, el deute econòmic de l’estat espanyol i les ganes de tirar endavant el projecte per part de tots els països involucrats fan que es dongui el vist-i-plau entrat l’any 2012.

Gener de 2012
En Roc comença fent estudis de teatre a una escola senzilleta i el veiem interpretar a Gloucester a l’obra Ricard III de William Shakespeare, buuufff, bon començament, si és clar, però de primera ens sembla un llistó massa alt per a la familia. A final de curs fa l’obra i no ho fa gens malament. En Ricard III és una obra seriosa, on la historia transcorre a l’època del Rei Enric VI.
Hi ha un moment de l’obra que en Gloucester, diu una frase que al deixar-la anar ningú va notar el esbufec d’aire que va fer per recuperar-se d’una petita acció que feia Gloucester amb l’espasa:
- ¡Villanos! ¡Dejad el cadaver o, os juro que os mato!
Llavors quan Lady Anne, que la tenia al front, comença a articular la frase, un esclat de riure se li escapà a la noia, no sabia perquè, però és que havia vist la cara d’en Roc amb l’espasa, que feu que tot el públic esclatés a riure també. L’obra és trista, però en aquell moment es transformà:
- ¿Qué temblais? ¿teneis miedo.... ja, ja, ja, todos? –ja no podia aguantar més i la rialla la sentiren fins a la recepció del teatre. Un i altre, frase que deien, rialla que s’escapava. Al final tot el públic aixecat dempeus aplaudí grandiosament.
Aquest fou el començament i l’any següent començà a fer el Batxillerat a la branca d’Arts Escèniques, on començà a exercitar una mica més les classes de interpretació. Més endavant, inicià al mateix Institut del Teatre de Terrassa i aconseguí realitzar tot el Curs sencer, deixant bocabadats a tots, professors i tècnics d’interpretació.
Mentrestant, s’apuntà a més agències de publicitat, fotos de cara, de costat i les dades personals. “Ja et trucarem”, li deien. “Quan ens demanin persones del teu perfil ja els passarem les dades”, repetien uns i altres. Ell es creia que en un no-res, pim-pam i ja el trucarien. Estava tan pendent del telèfon, que quan tornava de l’Institut, només obria la porta de casa sense dir “Bon profit” doncs estàvem sopant al vespre, deixava anar “ha trucat algú?”.

Febrer de 2012
La NASA comença a estudiar alternatives a llançaments (segons notícies que en aquells temps reflectien els diaris). La NASA estava en període de recessió econòmica. Els seus programes espacials havien estat clausurats o prorrogats fins a noves ordres. Tot i així, aquell mes es convocava unes oposicions de persones per ser astronauta a vistes a futur.
Els integrants a l’expedició són admesos a les proves i les faran en els centres reconeguts de l’E.S.A.
Ja feia quatre anys que havia marxat de la seva Catalunya natal, l’Antoni Barsas tenia ganes de canvi d’aires. Havia estat un gran comunicador en el seu país, havia guanyat premis de gran prestigi, però li mancava allò que sempre havia estat el seu somni, comunicar enlairaments de coets espacials i sobretot estan a Catalunya no era la millor manera d’aconseguir-lo. Aleshores marxà als Estats Units, bé el van fer marxar com havia dit abans i la cadena de televisió Tele-tres li donà la corresponsalia a Washington.
L’Antoni s’encarregava de transmetre dades, que al mateix temps eren enviades a la Televisió Tele-tres per traspassar-les a cadascun dels tècnics encarregats de cadascuna de les infraestructures que s’anaven construint a tot el país. En aquest cas, els tècnics de la desalinitzadora tingueren informacions de primera ma, com havien de posar les mànegues al mar o a quina profunditat i tantes altres informacions.

Es també durant aquell temps que un munt de “cervells” catalans es plantegen marxar a l’estranger a treballar, doncs aquí amb les retallades no tenen com sobreviure. Se’ls reuneix a un grup de cinc persones a “Cadaqués”. Aquests cinc són els més reacis a quedar-se, són els que porten la veu cantant de tots, són els més visibles. Troben estrany el tipus de reunió i l’ubicació del lloc. Creuen que pot ser un parany, una estratagema de fer-los la guitza i capturar-los o bé creuen que els faran una mena d’extorsió, que si marxen fora del país, retindran a la família, com feien amb les famílies dels que traspassaven el mur de l’Alemanya de l’Est.
A la reunió se’ls convida a assentar-se al menjador de la casa del carrer Cadaqués, hi havia pastes i un termo de cafè amb les seves corresponents tasses de porcellana xinesa, culleretes i sucre. Es posen en un cantó els cinc “cervells”, tots de diferents carreres, serveixen el cafè i ningú en tasta. A l’altre banda de la taula es troba el Paco Garriga, el Conseller d’Indústria, els comenta la situació i pren el primer xarrup del cafè servit amb el mateix termo vermell amb boca i tap negre. A l’acabar el darrer xarrup del cafè, a l’instant tres dels cinc homes agafaren les seves tassetes de cafè i en preneren. Ningú d’ells s’atrevien a prendre res, no fos cas que s’adormiren o els enverinessin. Quan acabaren la reunió, fosca nit i marxen d’aquella casa gairebé sense saber on són, com si haguessin aterrat en una ciutat estranya, si no és per la intervenció de l’home de la porta que els diu que girin a la dreta, baixin el carrer i busquin taxi o metro o bé l’autobús de l’altre vorera del carrer de Sants que els portarà al centre de Barcelona. A la fí van despistats però amb un somriure ampli a la boca i l’esperança que no caldrà marxar del país.

(continua)