CAP A MART... (CAP. 10) LA GRAN ESTRENA

LA GRAN ESTRENA
Abril de 2014
La productora de la pel·lícula “2014 La Nostra rebel·lió”, ens comunica, via Roc, que passem a recollir unes entrades per l’estrena de la pel·lícula al Coliseum de Barcelona. I el dia 23 d’abril es realitza la gran estrena, on són tots els actors, directors, productors, el President de la Generalitat, molts Consellers, molta gent important i nosaltres quatre. En Roc, l’Etna, la mare i jo.
Al sortir de la filmació molta gent surt amb mocadors a les mans i eixugant-se la cara.
L’Etna, ja ho deixa anar sense cap dissimul:
- Ui si, també ploren els polítics, també!! –comenta.
A la sortida hi ha un piscolabis i tothom es reuneix al vestíbul, allà es troben totes les classes, les distingides, les polítiques, les financeres i els altres, o sigui la gent com nosaltres. El Roc es junta amb els seus companys de rodatge, actors i d’altres feines dins de la pel·lícula, el tècnic en efectes especials, la maquilladora, que conjuntament amb el tècnic complementava la feina, omplint de líquid vermell i grana, quan tallen el braç al Roc.
Aleshores, es troba amb José Joronado, es saluden molt afectuosament, doncs es quedà molt sorprès amb la intervenció d’en Roc, li desitja sort i “molta merda”, és clar. No podia mancar la frase que sempre es dediquen els actors, uns als altres. En José li dona la ma i li deixa anar el següent comentari:
- Eh, chaval, ¿recuperaste tu brazo? –li comenta molt content de trobar-lo.
- Si señor, encantado de trabajar con us.... –no li deixa acabar la frase.
- Nada, nada, tu vas para arriba y yo ya sabes que la edad no perdona, la cosa va..., pero bueno, la vida es así, y con 57 años.... -la persona que li va al costat no el deixa acabar, és l’actriu espanyola Amaia Salamandra.
- No Jose, no digas tonterias, tu vales y punto –i després es dirigeix al Roc tocant-lo la galta – y tu guapo, ¡a ver donde sales más!
- No creas que me voy a quedar con una sola película, ya verás como... –en Roc
intenta coordinar una frase més, però es giren tots dos d’esquena i es posen a parlar amb altres persones que passaven per allí.
L’Amaia Salamandra interpretava a una dona entrada en anys que vivia a Barcelona com a Marquesa de Sesrovires i que mantenia relacions amb el comandant de les tropes espanyoles, en Juan de Villaescusa, o sigui en José Joronado. Per una altra banda, es troba d’amagat amb en Tonyet, interpretat pel Santi Villán, on aconsegueixen ser feliços, però que la guerra no els deixa viure com volen. Ja sabem, una història d’amor, enmig de la guerra i que els separen els dos bàndols. Tot ficció amb el Santi, doncs en realitat, l’Amaia es fixà en el Roc i no parà de tirar-li la canya, és clar que ell no estava per aquestes coses i per això aquesta resposta i posterior desaire.
Voltant per allà la festa, també es troba el Santi Villán. Abraça en Roc, li dona uns bons cops a l’esquena, petons a les galtes i presentant-lo a les noies que el rodejaven.
Poc després, en Roc quan es gira per agafar una altra copa de cava que duia un cambrer al passar per allí, en Jaume Roules l’atura i a cau d’orella li clava una idea:
- Que et sembla fer de protagonista d’una pel·li meva? –li pregunta de cop.
- Bé, no sé que dir –contesta en Roc.
- No cal que em responguis ara, però demà voldria que em vinguessis al meu
despatx i allà ho comentem.
- Clar..., clar, clar que si.
- Doncs no parlem més, demà t’espero. Saps on sóc?
- Al 22@?
- Si, correcte. Pregunta per mi. A les 10 al meu despatx, d’acord?
- Si, si, correcte.
Es gira tot pensatiu i encara no s’ho acabava de creure, quan l’agafa el Santi Villán i li planta una fluixa bufetada a la cara:
- Eeee, tio, desperta noi, que fas amb aquesta cara.
- Agggh!! No sé que dir, no sé que ....
- Saps on ets? –li preguntà en Santi.
- Si, si, a casa meva. –contesta en Roc.
- Si, diguem que a partir d’ara viuràs en aquest entorn.
- No sé, què vols dir?
- Si el Senyor Roules t’ha vist que tens fusta d’actor això és una bona senyal per tu, ja ho veuràs.
- Estic en un núvol i tinc por, fred, cangueli, moltes coses juntes,...
- Tu tranquil i vesteix normal, no em vinguis amb tratjo. I molta sort, ja veuràs que tot anirà força bé.
Finalment, en Roc s’ajunta amb la família i ens ho explica, ningú tenia paraules per dedicar-li una admiració total al que estava fent i al que vindria en el futur.
L’endemà, així fou, es presenta a les oficines de MEDIAGOL Produccions i la secretària que li diu que s’esperi una estona. L’estona foren quatre hores mal comptades, però valgué la pena.
Quan passa al despatx del senyor Roules del pis vint-i-tres, s'assenta en els seients de davant de la seva taula i comença a parlar-li d’una gran superproducció que estan preparant amb una “Major” de Hollywood, que ja s’han acabat les històries del Woody Wallen i que volen fer una pel·lícula d’acció a Europa.
Li ofereix la possibilitat de ser un dels dolents de la pel·lícula “MISIÓN IMPOSIBLE V: Europa bajo sospecha”. L’acció es desenvolupa a l’estat espanyol, en concret a Barcelona, on un grup de terroristes prenen un Creuer atracat al Port amb cinc mil persones a dins com a hostatges i aleshores el grup especial capitanejat per l’agent Ethan Hunt, o sigui en Tom Cruige, ha d’aconseguir l’alliberació, però a més està involucrat un ex-agent del MOSAD que es troba dins dels passatgers i la noia protagonista que és l’amant d’aquest i ex de l’Ethan.
No cal dir que en Roc no arriba a donar crèdit el que sent, però el Jaume Roules li comenta que ell tindrà un paper destacat dins la pel·lícula, que creu que el seu futur és a Amèrica i que vol donar-li aquesta gran oportunitat a ell i així poder dir que va ser el Sr. Roules qui va catapultar-lo als estels de la fama o si menys no, a la fama.
En Roc encarna al dolent número dos, doncs el dolent principal de la pel·lícula és
l’Antonio Canderas. Han passat els anys, però encara es conserva com quan va fer el “Zorro”, llavors el Roc a les ordres del malvat “Ojeda” o sigui l’Antonio, mata, assassina, elimina agents, provoca explosions, destrueix llocs emblemàtics de Barcelona. Una de les explosions i posterior destrucció és la torre central del Transbordador aeri del port de Barcelona, la Torre Jaume I. Cau la torre central i conseqüentment cau tota la línia del transbordador. L’escena està molt ben captada, doncs en una de les cabines està l’Ethan (o sigui en Tom Cruige) i la seva ex-nòvia, que no és una altra que la Katie Jolmes. Tot plegat és una recreació digital de la cabina amb tota l’explosió, el foc, el fum i posterior caiguda a l’aigua, enfonsant-se dins del port i finalment, sortint-ne nedant tots dos.
El paper d’en Roc és del tot explosiu i mai millor dit. Comença la pel·lícula amb una escena on es veu una mena de cabaret de Berlín i un actor està fent mimo a l’escenari, fa uns quants gags mímics, com si fós una persona que està menjant un xicle i que se l’està passant de ma en ma o allargant-lo per fer-se una corda de salta-i-comba o xutant amb el peu. Seguidament, fa que se’l torna a posar a la boca, el mastega de nou i llavors si que es treu un xicle de veritat de la boca amb dos dits de la ma dreta, mentre a la ma esquerra, se li veu que porta un cable i un connector de comandament a distancia, passa pel costat d’una taula, on hi ha una parella de persones assegudes i fruint de l’espectacle, quan de cop enganxa el xicle a les ulleres d’una d’aquestes persones que es trobava a les primeres taules de l’espectacle, l’actor tot rient s’aparta. La persona asseguda també
somriu i a la següent toma, la noia acompanyant d’aquest es veu esquitxada de sang.
L’home és mort caigut sobre la taula del cabaret i llavors comença la típica cançó de “Missió Impossible”. No cal dir que l’actor que interpreta el mimo és en Roc.
La seva i única missió al film és la de fer explotar als seus enemics, no els mata amb res més que amb càrregues explosives i no cal dir que així és com acaba ell a la pel·lícula.
La pel·lícula té moments molt interessants pel que fa en Roc. Ell disfrutà de valent, ara la seva àvia va patir només veure’l equipat amb el seu arnès de seguretat per fer l’escena d’apujar-se a la torre del port. Un dia va haver de rodar una escena de persecució arran d’aigua dins del mar i tan sols dir-li a la seva àvia que un dia aniria amb una barca a dos-cents per hora per sobre les ones ja se li pujà la tensió i el cor li va fer algun estrall.

(continua)