Caiguda lliure

Feia temps que ho tenia al cap això de saltar en paracaigudes… I , per fi, va arribar el dia tan esperat i somiat que havia estat planificant, fins a l'últim detall, amb el seu amic.
Puntual, com sempre, el Jordi el va pasar a recollir a les set del matí. En baixar el vidre de la finestreta del cotxe el va rebre amb uns ulls tan inflats de son com el somriure de la seva boca. Havien reservat hora a les 9h del matí. Havien calculat una horeta de viatge, mitja hora per esmorzar i una mica de marge per si sortia algún imprevist…
Tot va anar rodat, van tenir un viatge amè, tot recordant aventuretes i trapelleries d'infantesa i adolescencia que havien compartit i que els feia sentir més com a germans de sang que no pas com a amics. Van esmorzar ous ferrats amb bacon i vi negre en un d'aquells restaurants de carretera que sempre estan atapeïts de cotxes, motos, bicicletes, camions… senyal de bona qualitat i bon preu, la qual cosa és d'agraïr avui en dia amb les crisis que corren…
Van arribar a l'aeròdrom amb temps per anar tranquils a recepció, pagar i informar-se bé de com es faria l'activitat. De seguida es va presentar el monitor que els va portar a una saleta on van veure un video explicatiu de l'equipació i l'ús del paracaigudes i es van provar un per saber localitzar amb tranquil.litat els dispositius que feien accionar el seu desplegament.
Abans de saltar, tot i la remor dels motors de l'avioneta, va tancar els ulls per recordar en la intimitat els últims esdeveniments de la seva vida. Com el Castell de cartes que havia estat construint amb tanta cura i paciència va començar a caure sense detura des del moment en què el metge li havia llençat a sobre, amb veu pesarosa el fatal diagnòstic d'aquell tumor que havia aparegut sense cap avís, durant la revisió mèdica rutinària que els feien a l'empresa anualment.
En breus segons recordà aquells últims mesos: la seva negativa a rebre tractaments, les súpliques dels seus familiars, de la seva xicota i els amics més íntims, la seva determinació de disfrutar al màxim del que li quedés de vida… I ara, ja a punt per saltar, va aixecar el dit polze i va mirar al Jordi amb agraïment per tot el que havien compartit, per la seva complicitat fins el final, perquè mai no l'havia fallat… I li va desitjar una vida plena de felicitat.
I es va llençar al buit amb un somriure d'orella a orella, obrint els ulls per abastar el paisatge, estirant els braços i les cames i assaborint el vent que se li escolava fins a l'ànima, i va donar gràcies a Déu, tot i no ser creient, per totes les coses bones que havia viscut.
Finalment, en pau amb sí mateix, es va lliurar als braços de la mort, amb plena llibertat ,assaborint els últims segons de vida i , tancant els ulls per acostumar-se a la foscor eterna, el terra va rebre el seu cos i el cel la seva ànima…