cagat de por (29)

He trobat una mica de menjar, pot ser no calia, pot ser no calia. Ja he menjat abans, però ho havia de fer. He estat caminant tres dies per aquests boscos de bambú.
He agafat una canya que m’ha semblat prou tendre i l’he començat a mastegar, poquet a poquet. Si els ossos se’ls foten, jo també, però em penso que ja sé el que faré, entraré ben dins del bosc, m’asseuré i m’esperaré fins que em mori.
Quan temps trigaré per morir-me de no menjar res de res? Jesucrist s’hi va estar quaranta dies i com si res, però també diuen que ell és Déu, això és fer trampa.
Almenys ja no hauré de patir més per si m’enxampen els soldats japonesos i, quan em mori, ja tot s’haurà acabat, a la merda amb tothom.
I a la que em mori, què? Mira, que sigui el que Déu vulgui, jo no sé res, però pitjor no estaré.
I què he fet en aquest món? Primer ser a casa, després al col•legi, més tard al forn de pa i, per acabar, fer de soldat.
Què n’he tret d’aquesta vida? De ben segur, que quan ja no hi sigui, el món donarà voltes igual, collons! Si no hi ha ningú al poble que m’esperi, fins feia poc tenia en Xipi, l’amic meu, però ara què?
Tot el dia passant fam i amb por, no els tinc ben posats per a matar-me, vaig aguantant no sé pas com.
Em miro aquesta fulla que penja d’un arbret. Té un verd claret, mi fixo el dibuix de la fulla per un costat i per l’altre, per la banda on li toca el sol és més llisa i sembla més dura, en canvi, el costat que mira cap al terra, es veuen tots els nervis que fan que la fulla es mantingui ferma, que no s’esmicoli, com si els nervis de la fulla fossin una bastida. Després per tal que es mantingui fresca, verda, viva, cal que les arrels vagin xuclant els aliments del terra, del terra humit. Ara que hi penso, aquests aliment que es fot l’arbret, també servirien per un altre arbre o planta i si no existís ell, aquests se n’aprofitarien per viure més forts i vius, és com si els hi robés o restés vida que han de menester els altres, vaja que, per tal que uns prosperin és forçós que altres minvin, aquesta és la llei de la vida, no n’hi ha prou per tots. Si jo moro, les bestioles afamades es posaran contentes, s’atiparan, tindran cries i aquestes creixeran i es faran fortes, però cal que primer jo mori.
Quan, de petit, en dies de festa ens menjàvem el pollastre rostit, no ens adonàvem que l’animal també havia tingut la seva vida i havia pensat en les seves coses, en canvi amb les plantes és diferent, els mestre de l’escola ens explicava que els vegetals no pensen, no tenen sentiments i no sofreixen gens per res, podem fer miques un gerani que no se sent de res. I ell, el mestre, com ho sabia això? Suposo que també li devien d’explicar a ell, s’ho va creure i s’ho van passant l’un a l’altre.
Però si les plantes neixen, creixen i moren com nosaltres, no poden ser tan diferents.
Pot ser els vegetals també tenen el seu món i ara mateix m’estan ullant a la seva manera i es deuen dir, quan aquest estiri la pota quin tiberi que farem al bosc, primer els animals el queixalaran, fins quedar-se ben tips, després les bestioles aprofitaran les escorrialles i al final, el que quedi, per nosaltres i tots contents.
Quan enterren els morts, ficats dins una caixa de fusta, a qui li aprofita? Si, diuen que sens mengen els cucs, que ningú sap d’on surten, però a ningú més aprofiten.
Més valdria que ens deixessin nus a sota terra d’un bosc i ja es veuria com els arbres guanyarien en alçada i serien més ferms, llavors de llur brancatge si podrien fer més nius i les aus també en gaudirien, sense saber-ho, dels nostres cossos.
Sense haver de menester de matar a ningú, d’altres obtindrien més vida.
Però en aquesta guerra ens matem els uns als altres per el bé comú, diuen, Saps què? Les nostres banderes ja se les poden quedar, faran més servei com a draps de cuina, i tothom cap a casa, que en aquesta jungla no sens ha perdut res.
És en debades que morim aquí, tant sofrir per a no res. Si es fes un miracle i tornés al meu poble, ja no voldria saber mai res del politics, uns merdosos panxacontents, que s’emboliquen en guerres, però els que hi anem som nosaltres.
En aquest bosc tant els arbres, canyes de bambú i bestioles, no es fan pas la guerra, també és cert que per menjar, alguns s’han de cruspir els altres i això vol dir patiment, però només ho fan per restar vius i prou.
En canvi els homes, per anar a la guerra i matar-nos, per tal que entenguem bé les raons, ens fan uns discursos que només els entenen ells, els politics, que en som de tótils!