cagat de por (23)

El sol ja comença a picar fort i la roba enfangada se m’enganxa a la pell. Pot ser farà una hora que ja no s’escolten trets. Demà on seré? A cap lloc, de dos mesos ençà que l’estic voltant. Haig de seguir en direcció cap on pon el sol, és d’allà de on surten els nostres soldats, els que deuen quedar.
Però si me’n surto què passarà? Doncs que em faran tornar al front i ja hi tornem a ser, tot plegat una merda, vet aquí.
Ens parlaven de la bandera, de que havíem de ser uns dignes patriotes, valents, que el nostre país ens necessitava i a més, la gent del carrer si et veien en edat de fer el servei i no sabien de cap motiu que t’excusés, aleshores et prenien per un calçasses, un cagat que es toca la panxa en lloc de defendre la pàtria, que ve a ser com una mare per a tots.
Les mares pateixen molt quan mobilitzen als seus fills, però no poden suportar que el fill de la veïna encara s’estigui a casa com si res, llavors hi fiquen la banya i no deixen de burxar. S’ajunten tres o quatre al carrer i escupen mirades furtives a la casa afortunada, mentre enraonen fluixet. Si coincideixen a la cua de la cartilla de racionament, unes li giren la cara a les altres, i les que reben el desaira, alcen el pit tot ufanoses, com pensant, així rebentéssiu, males...
Vaig ser dels últims que varen pujar al tren del poble, ja en tenia ganes.
Primer perquè ja volia deixar la feina, n’estava tip de rebre crits, d’estar pendent de si aquell matí vindria l’amo de bon humor o emprenyat, com gairebé sempre. Per postres havia de sentir com les vantava amb els que considerava que estaven al mateix nivell que ell, que si cada matí ens havia d’arriar perquè sortís la feina, que si érem com unes criatures i sens havia de dir tot o que cap al tard ens fèiem fonedissos buscant l’hora de plegar. I tan sols que et queies una eina al terra, ja s’esverava, nen, vigila més, com es trenqui ja sabràs el que val. I segon em volia anar perquè les dones ja començaven a mirar malament la nostre casa. Suposo que al pujar al tren per anar al centre de reclutament ja no tindrien res a dir,tant de bo, però mai se sap amb elles.
Em penso que al poble ja haurà arribat la noticia que m’escapat del camp de presoners, i com encara no exhibeixen el meu cap a sobre del tauló travesser del camp, possiblement encara dec ser viu. Quan els japonesos cacen a un fugat mai perdonen.
I ella, que en deu penar? Patirà per mi? Ca, si jo només era un aprenent tonto de l’obrador, no se’m va fixar mai.
El fang de la roba ja està ben sec i ara és una crosta que em pica per tot arreu.
Ella no pot saber el que ara estic sentint, com l’estimo, Déu meu.