ASTEROIDEA

ASTEROIDEA


L'Asteroidea era l'estrella de mar més bonica de tot l'oceà, amb els cinc braços vermells i les ventoses que li permetien enganxar-se a les roques.
En aquelles aigües transparents hi havia altres animalons, com el cavallet de mar Timoteu que sempre l'anava a buscar per a jugar. També el corall Cristall, el calamar Gaspar, el cranc Modest i la Rita que era un peix globus volien ser amics de l'Asteroidea, i ella els deia:

-No, no i no, jo no vull tenir amics!. Ja sóc l'estrella de mar més bonica de tot l'oceà, com voleu que vingui a jugar amb vosaltres?. Sóc massa important!.
-Però... tenir amics... és el millor del món Asteroidea!, vine a jugar amb nosaltres, t'ho passaràs molt bé!
-Mira Timoteu jo no necessito passar-m'ho bé, sóc la més maca. I això és el millor del món. Apa, aneu-vos-en!.
-Però...
-Res!, et dic que em deixeu estar!

En Timoteu i la petita colla d'animalons amics jugaven i es divertien de valent entre les restes d'un vaixell que s'havia enfonsat feia molts anys, mentre l'Asteroidea se'ls mirava amb el seu posat tan seriós. Es pensava que era l'animal més important del món i no volia saber res dels altres.

A poc a poc, els amics del fons del mar es van anar allunyant de l'Asteroidea, però a ella li era ben bé igual. Era la més bonica i creia que amb això ja n'hi havia prou.

Un dia va arribar a aquell indret una caragola, es deia Cornèlia. Ben aviat es va fer amiga de tots, excepte de l'Asteroidea:

-Bon dia, Asteroidea- va dir la caragolina- em dic Cornèlia i fa poc que he arribat. Ja conec en Gaspar, en Modest, en Timoteu, la Rita i en Cristall. Ells m'han parlat de tu. He vingut a saludar-te, i a oferir-te la meva amistat.
-Jo no vull tenir amics, no ho sabies?. Sóc tan bonica!. No necessito ningú.
-La bellesa no ho és tot, i no dura per sempre. Si no vols ser de la nostra colla, d'acord, però si algun dia canvies d'opinió ja saps on som. Hi ha molts companys que t'estimen.
-Bah!

L'únic que anava cada dia a veure si l'Asteroidea s'ho havia repensat i volia jugar era el cavallet de mar, però cada dia l'estrella li responia el mateix:

-No, no i mil vegades no!.


Això feia estar trist a en Timoteu, ell estimava aquella estrella i desitjava per damunt de tot ser el seu amic, ja no sabia què podia fer per tal que canviés d'opinió. I va anar a veure la vella Florentina, una amable i educada tortuga marina que sempre donava bons consells. Era molt sàvia i parlava amb calma. Tothom li consultava coses, fins i tot el tauró Simó.


La vella tortuga va escoltar en Timoteu i li va dir:

-No pateixis, cavallet. El teu desig és noble, ha sortit del fons del cor i això vol dir que tard o d'hora el podràs aconseguir. Aquesta estrella de mar és massa orgullosa, però algun dia s'adonarà que l'amistat és un dels tresors més grans que existeixen. Ja ho veuràs. No et desanimis.
-Gràcies per les teves paraules, Florentina.

De vegades, al fons del mar passen coses inesperades.

Un dia van acostar-se fins el vaixell enfonsat un parell de submarinistes que devien buscar algun tresor amagat. Nedaven a poc a poc, i van descobrir l'Asteroidea. Ella presumia amb els seus cinc braços vermells i li agradava sentir-se admirada, però alhora estava una mica espantada. I si li feien mal?. En Timoteu pensava que potser aquells homes volien endur-se l'estrella i mentre la Rita s'inflava traient les seves punxes per distreure'ls, la Cornèlia i ell mateix van anar a avisar en Simó. Quan el tauró va arribar ensenyant les dents esmolades, els submarinistes, que ja tenien l'Asteroidea a les mans, la van deixar anar i ràpidament van marxar per on havien vingut.

-Ja se'n van!. Asteroidea jugues amb nosaltres a fet i amagar?
-No, gràcies Cornèlia.
-Estàs bé?
-Si, però no vull jugar Timoteu. Ja saps que una estrella de mar tan important com jo no pot tenir amics. Sóc molt bonica, què més vull?.
-Anem a jugar, nois. Cristall pares tu - deia en Gaspar
-D'acord. Començo a comptar. Un, dos, tres, quatre...

Els submarinistes havien fugit del tauró Simó, però un cop a la superfície, van pujar a la seva embarcació i des d'allà van llençar una xarxa per provar de pescar la bonica estrella roja. La xarxa va caure sobre en Cristall, no se'n podia desfer:

-Auxili!, ajudeu-me!. M'he quedat ben embolicat entre els fils!
-Jo t'ajudaré, Cristall - va dir l'Asteroidea. I va enredar un dels seus braços als fils de la xarxa, enganxant amb força les seves ventoses a les parets del vaixell enfonsat. Des de dalt els homes estiraven, però no podien treure la xarxa.
-Gràcies, Asteroidea!, aguanta fort, si us plau no et deixis anar
-No ho faré, Cristall. No et podran pescar..
-Els amics s'ajuden, ho veus?. Tots volem ser amics teus.
-Si, potser tens raó. Però ara hem de sortir d'aquí, i no sé com fer-ho!. On deu ser en Timoteu?. Tots estan amagats.
-Asteroidea, s'acosta una morena!. Compte!. GASPAAAAAR!, ajuda'ns!

Aquella morena feia cara de pocs amics, i tenia gana. Volia cruspir-se l'estrella de mar. Sortosament, el crit d'en Cristall va alertar els altres que van sortir dels seus amagatalls i van córrer a ajudar-lo. El calamar Gaspar va deixar anar la seva tinta fosca davant l'Asteroidea. La morena no podia distingir res i va fer mitja volta. La xarxa tibava cada cop més, el cranc Modest amb les seves pinces va tallar els fils que tenien el corall empresonat i després va arribar on era l'estrella, però una estrebada sobtada va desenganxar la xarxa i l'Asteroidea va haver de deixar-se anar. Els homes de la barca van recollir i es van allunyar en direcció a la platja. Tots estaven contents fins que van veure el què havia passat: aquella estirada tan forta havia trencat un dels braços de l'estrella més bonica de tots els mars. En Gaspar, en Timoteu, la Cornèlia, en Cristall, en Simó, en Modest i la Rita es van mirar sense saber què dir...
L'Asteroidea va parlar:

-Perdoneu-me, no sabia que tenir amics era una cosa tan important i tan bonica. He passat molta por quan m'han agafat, però en Timoteu, la Cornèlia, la Rita i en Simó m'han salvat, i això que jo mai no els havia tractat amablement. Sento no haver volgut tenir amics... Quan he vist en Cristall en perill, he pensat que l'havia d'ajudar... Encara voleu que sigui amiga vostra?
-I tant!. Has estat molt valenta, Asteroidea.
-Et deu fer molt de mal, has perdut un braç!

La tortuga Florentina s'hi va acostar i els va dir:

-Vaja!, quina sort de tenir tots aquests amics, oi Asteroidea?. He vist el què ha passat però crec que et recuperaràs. Només cal desitjar-ho amb molta força. Tingues confiança...
-No m'importa perdre un braç si això serveix per salvar un amic.
-AMICS! - en Timoteu estava feliç. El seu desig s'havia complert. Però ara tots en tenien un altre: que l'Asteroidea, l'estrella més bonica de tots els mars, tornés a tenir cinc braços.
-Tingueu confiança i espereu. Els desitjos del fons del cor es poden complir.- deia la sàvia Florentina.

I tenia raó. Uns mesos més tard, l'Asteroidea tornava a tenir el seu aspecte de sempre. La vella tortuga Florentina ja sabia que quan una estrella de mar perd un braç, amb el temps el pot fer tornar a créixer.
Aquella estrella de mar havia après que l'amistat era el millor regal que es podia rebre, que els amics mai fan nosa, que sempre s'ajuden, comparteixen coses i s'estimen molt. I des d'aleshores, l'Asteroidea va passar a formar part de la petita colla d'animalons del fons del mar i va ser molt feliç.