Món de silenci

...


-Si la pilota se'n va a la carretera, no la vagis a buscar!, vés amb compte Dídac, que hi passen cotxes…

Sempre que vaig a jugar a futbol, em diu el mateix!.
Avui he portat la pilota del Barça que em van portar els Reis. És molt nova i lluent, l'enveja de tots els meus amics. Ostres! quin xut!. L'he d'anar a buscar, no la puc perdre!.
No me n'he adonat i ja sóc al mig del carrer! Oh no! l'autobus!.
-Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaai!
-Que algú truqui a una ambulància!, han atropellat un nen!
-Dídac! Dídac!, és el meu fill! deixin-me!. Dídac!
-Tranquil·la senyora!, ja ve l'ambulància. Tot anirà bé!
-Dídac! Dídac! Em sents? Dídac!

Sento la veu de la mare, però no puc respondre. M'estic quedant adormit, no tinc esma ni d'obrir els ulls. He sentit el so d'una ambulància.

-Dídac!, és el meu fill! Dídac!
-Senyora, calmi's!. El durem a l'hospital.




Sembla ser que algú va fer una trucada amb el mòbil i de seguida va venir una ambulància. Em van dur a l'hospital. A la meva mare també, i li van haver de donar un medicament per tranquil·litzar-la, es va posar molt nerviosa. De cop i volta, la nostra vida havia fet un gir inesperat. El meu pare havia marxat de viatge, però va venir de seguida que va saber el què m'havia passat. Va entrar a urgències i es va trobar la família. Tothom estava molt neguitós i els metges no els podien dir res. Els van fer signar un paper per poder-me donar els tractaments que fossin necessaris. Jo no recordo gairebé res de tot allò. Els meus records són com un somni, i es barregen amb les coses que m'han passat darrerament.

Algunes hores més tard van fer entrar els meus pares a la saleta on informaven els familiars més directes de l'estat dels malalts. i els van donar un primer diagnòstic: traumatisme crani-encefàlic, i un peu trencat. No tenien ni idea de què podia passar. Però allò no era el pitjor. Tot i que estava estable, la cosa era greu. Jo no em despertava. Si seguia així, entraria en un estat de coma fins no se sabia quan i amb conseqüències imprevistes... La mare es va desmaiar i el pare es va quedar mut. Una infermera va reanimar la mare, i es va quedar amb ella una estona, el pare plorava. No m'imagino el meu pare plorant, m'ho crec perquè l'avi Bernat, que m'ho ha explicat tot, no diu mai mentides.

El meu avi és la persona de la meva família a qui li explico més secrets i qui m'ajuda a resoldre els meus problemes, és una bona persona i va fent sense esperar res a canvi, així tot li és com una sorpresa, sempre veu la part positiva de les coses. M'agrada molt tenir aquest avi!. També és qui em convida a fer un vermutillo els diumenges abans de dinar, i qui em porta al parc d'atraccions quan tinc vacances. Em cuida molt bé i per ser un avi, sembla molt jove. Té els ulls blaus i els cabells blancs, sempre va afaitat i ben pentinat, és alt i corpulent, i li agrada molt parlar amb tothom. Pel seu caminar tranquil, ja s'endevina que té molta paciència. Com que ja no treballa, s'entreté fent treballs manuals, és tot un artesà. Fa casetes de fusta. Diu que ho va aprendre del seu pare. S'ha muntat un petit taller en una habitació del seu pis. Primer fa el dibuix, amb les mides exactes que li calen i talla tots els trossos necessaris amb una serra de marqueteria, i amb un paper de vidre fi, allisa qualsevol irregularitat i deixa la fusta preparada per a pintar; amb una mica de cola blanca i de vegades alguns clauets petitíssims munta les quatre parets i la teulada. Aleshores ho pinta tot amb una mena de vernís blanc que serveix per a tapar els porus de la fusta i ho torna a llimar amb el paper de vidre. Ho ha de deixar assecar. Després agafa les pintures a l'oli que són les seves preferides. A l'estiu posem un cavallet al balcó de casa seva i em deixa pintar quadres al seu costat, ell també en fa. L'avi té tubs de tots colors (els conec perquè de vegades els ordeno al seu estoig: blanc, groc nàpols, groc nàpols vermellós, groc cadmi, vermell cadmi, blau celest, blau cobalt, blau ultramar, verd maragda, verd clar, terra verda, terra siena, ocre, vermell clar, vermell fosc, ombra natural, negre marfil, i alguns altres), pinta les cases de colors bonics, i amb els pinzells més prims que té hi dibuixa els detalls, com les portes i finestres que tenen testos plens de flors, o plantes enfiladisses en alguna de les parets i neteja molt bé els pinzells amb trementina; un cop s'asseca la pintura, les fixa en una base rectangular o quadrada feta amb la mateixa fusta. De jove en feia moltes, i les convertia en guardioles, amb una ranura allargada a la teulada i un forat de forma circular a la base que tancava amb un tap pla. Ja fa alguns anys que les casetes de l'avi van a parar al pessebre de l'església del meu barri, i algunes al de casa meva. Són precioses!. Hi ha persones que n'hi compren i ell les ven a bon preu, només cobra el valor dels materials i poca cosa més, així pot tornar a comprar més fusta i pintures per a fer-ne més. Quan sigui una mica més gran, l'avi m'ensenyarà com es fan.
El pare sempre viatja molt i per això, quan la meva mare se'n va a la feina, estic amb l'avi Bernat i la iaia Carme. Són els seus pares i viuen al costat mateix de casa meva. Som veins. El que més li costa al meu avi és jugar a l'ordinador, diu que no entén aquestes màquines, ni tampoc les consoles ni res d'això. Amb ell jugo als escacs, al tres en ratlla, al dòmino o a la brisca. També veiem pel·lícules i faig deures de l'escola. Estic fent segon de primària per segona vegada.
Amb la iaia Carme també faig coses, com ara cuinar. Ella té els cabells curts i de color palla, perquè se'l tenyeix a la perruqueria un cop al mes, si no ho fes tindria els cabells blancs com l'avi Bernat, i té els ulls de color mel. És més baixeta que l'avi, i també està més grassa, però no molt. Quan camina sembla que es balanceja una mica, però ho fa perquè des que jo era molt petit té una malaltia que es diu artrosi i els ossos dels genolls li fan mal. Si ha de caminar molt, s'emporta un bastó que l'ajuda a mantenir l'equilibri. És molt bonic i a dalt de tot té un cap fet de vidre que representa un gosset. Jo no he tingut mai un gos, però m'agradaria molt. La mare diu que en un pis com el nostre no hi estaria prou bé, que els gossos necessiten espai per córrer i que se'ls ha de cuidar molt, passejar-los tres o quatre cops als dia, portar-los al veterinari, i no sé quantes coses més. Com que jo desitjava tant tenir un animalet, pel meu aniversari em van regalar una tortuga d'aigua. És petitona i li agrada nedar i posar-se a descansar a l'illa que hi ha al mig de la tortuguera on viu. Menja poquet, només unes quantes gambetes remenudes del pot que ens van donar a la botiga d'animals. L'he batejat amb el nom de Lola. M'agrada!.

Quan estic amb l'àvia, l'ajudo a fer el sopar. Moltes vegades sopem junts a casa meva. Em poso un davantal blau, amb les vores ribetejades de color granat, m'agrada perquè té els colors del meu equip de futbol. Em queda una mica llarg, però ella me'l lliga de manera que el davantal no toqui el terra. Em rento les mans i preparem pollastre arrebossat. La iaia fa els filets prims i els posa la sal. Jo bato els ous en un plat i també poso la farina de galeta en una carmanyola rectangular. Aleshores passo els talls de pollastre ja salats per l'ou i els fico a la carmanyola amb la farina. Hi poso la tapa i sacsejo molt fort, i ja està ben enfarinat per tot arreu. Ho he de posar en un altre plat, i quan l'oli ja és prou calent, anem fregint el pollastre a poc a poc. De vegades em deixa fer-ho a mi tot sol, però sempre que ella estigui al meu costat. Fem un bon equip, i ens queda un sopar per llepar-se'n els dits. També sé fer amanides amb enciam, cogombres, pastanaga, tomàquets i blat de moro, i amb olives verdes que m'agraden molt. La iaia pela i talla amb el ganivet les verdures i jo les col·loco al plat. Quan era més petit, l'enciam no m'agradava gaire, però m'hi vaig acostumar a l'escola. Quin remei!.
Potser quan sigui gran seré cuiner. Alguns divendres fem pizzes, amb pa de pagès. Preparem les llesques amb tomàquet i oli, i li posem formatge i embotit, com pernil dolç, sobrassada o xoriço , o també tonyina o salsitxes de frankfurt, i ho deixem al forn durant uns minuts. És un menjar deliciós!. Després de sopar, els avis se'n van a casa seva a dormir, els agrada llevar-se aviat i per això no es queden gaire estona desperts després de sopar. Com que l'endemà no hi ha escola, els pares em deixen veure una pel·lícula, seiem al sofà i mengem crispetes. Són molt fàcils de preparar, posem un paquet al microones durant tres minuts i ja estan fetes. Cal anar amb compte a l'obrir-la perquè surt un fum molt calent i et pots cremar. Les posem en un bol molt gran que tenim en un armari de la cuina i seiem al sofà del menjador a veure el dvd que hagi triat. Posem la versió amb subtítols perquè ho entenc molt millor. Al principi no m'agradava, però ara ja sé llegir molt bé.

*********

Em vaig despertar a l'hospital, m'havien portat a l'URMI ( vol dir unitat de reanimació i medicina intensiva), la meva mare era allà i plorava. Semblava cansada, devia fer dies que no dormia prou bé. Duia una bata verda, i jo tenia tot d'aparells estranys al meu voltant. Servien per controlar la meva respiració, la temperatura, també per donar-me medicaments i aliments (en deien sèrum i m'ho injectaven per una via - era una agulla molt fineta- que duia al braç esquerre). També duia una altra cosa que en deien sonda, perquè encara no podia aixecar-me i anar al lavabo a fer les meves necessitats. Vaig estar inconscient cinc dies seguits.
Quan vaig poder obrir els ulls, no sabia on era ni què havia passat. Estava molt espantat i vaig plorar, perquè no sentia el què em deia la mare, ni res de res, només un so apagat a les dues orelles, com si tingués una cafetera bullint dins del meu cap. No entenia res. Era com si m'hagués quedat sord.

-Maaaamaaaa!.

Vaig crida
r amb força, però no em sortia la veu. M'havien posat un tub a la boca que m'ajudava a respirar i impedia que pogués emetre cap so.La mare va cridar l'equip mèdic i de seguida van arribar metges i infermeres. Van fer sortir la mare i em van treure aquell tub, ja podia respirar sol, però sentia una por terrible. On era la mare?. Tots em deien coses, però jo no els sentia i ells encara no sabien el què m'havia passat, ni jo tampoc. Creia que tenia un tap a les orelles i que me'l podrien treure aviat. La mare va tornar a entrar i em va abraçar. Això em va tranquil·litzar molt.

-Què m'ha passat?, on som, mama?, què són totes aquestes màquines?, estic cansat.
-Dídac! Em sents, Dídac?, som a l'hospital.- La mare m'acaronava i li queien llàgrimes, jo no sabia el què m'estava dient, però em sentia bé al seu costat.

-No entenc el què dieu, mama!, per què plores?, què passa?.

Cada cop estava més neguitós. Em sentia cansat i no podia entendre res. La meva mare em mirava i procurava somriure, però jo la veia preocupada. Parlava amb els metges i les infermeres, i tots em deien coses que jo no comprenia. Em van començar a fer proves cada dia.
Al migdia va arribar el pare i també em va abraçar. No s'havia afaitat i el petó que em va fer picava una mica, però m'agradava sentir-me protegit amb els seus braços forts.
Em trobava bastant bé, tot i tenir una cama enguixada perquè quan l'autobús em va atropellar, vaig sortir volant uns metres i en caure m'havia trencat el peu dret. M'estava enfadant, no entenia perquè encara no m'havien tret el tap de les orelles. Era tot tan estrany…

Tres dies més tard, em van ensenyar un paper on deia: DÍDAC, NO T'ESPANTIS L'ACCIDENT T'HA DEIXAT SORD, PER AIXÒ NO ENS POTS ENTENDRE.

-Nooooooo!, JO NO VULL ser sord!!!.

Estava enfadadíssim. Segur que s'havien equivocat!. No podia ser. Tenia ganes de plorar. Si els metges no em treien els taps de les orelles, no hi podia fer res. Ells estaven convençuts que m'havia tornat sord, però jo no m‘ho volia creure.
Els dies passaven i jo no tenia gens de ganes de saber res dels metges. Com em podien fer això?. Em feien audiometries i em miraven i remiraven les orelles, em feien anàlisis, radiografies i fins i tot un TAC per comprovar si hi havia lesions al cervell. Sortosament, no hi van trobar res. Tot normal.
M'havien traslladat a una habitació que estava en un altre planta, a pediatria. Allà hi havia molts nens i nenes, i teníem una saleta on podíem jugar i mirar contes. Jo no jugava gaire amb els altres, ni entenia el què deien. Allò em feia sentir malament, no saber de què o de qui parlen els altres que estan al teu voltant et fa posar de mal humor, tenia la sensació que se'n riurien de mi perquè no tenia cap manera d'entendre el què deien. I, a més a més, no podia caminar prou bé, anava coix amb la cama dreta enguixada. Quan em van veure, tots aquells nens i nenes volien fer dibuixets al guix. Entre tots, em van deixar l'escaiola tota acolorida. Fins i tot els metges hi van escriure alguna cosa.
De vegades venien uns pallassos que durant una estona estaven amb nosaltres fent bromes. El seu treball era fer sentir millor els nens i nenes que estàvem hospitalitzats, ajudaven els metges i intentaven animar-nos abans d'una prova mèdica o d'una operació o coses així. De vegades et fa estar neguitós si et porten a fer un TAC i et posen en aquella màquina o si et treuen una mica de sang perquè el metge ha demanat l'anàlisi, o altres coses. Sort d'aquells pallassos!.

Un matí va venir un infermer nou. Em vaig fixar en què no parlava gaire, només movia les mans, intentava que jo li fes cas i mirava fixament als altres si deien alguna cosa. Però jo no estava de bon humor.

- Què fa aquest, ara?, pensava jo. I ho vaig preguntar a la mare. No la sentia gairebé gens, però almenys podia parlar. Ella em responia escrivint les respostes en una llibreta. Aquell noi era sord i parlava el llenguatge de signes. Va venir per ensenyar-nos a fer-lo servir. Jo estava molt trist, i enrabiat alhora. No volia signes, ni llibreta, ni res. Volia SENTIR la veu de la mare, volia poder escoltar música, volia tocar la bateria, no volia ser sord.
De cop i volta havia entrat en un món ple de silenci. La idea no era gaire atractiva. Però aquell infermer, en Pau, venia dia si i dia també i al final vaig haver de fer-li cas i vaig començar a aprendre a parlar aquell llenguatge tan diferent.

-Hola Didac em dic pau (hola Dídac, em dic Pau).

Tant la mare com el pare, que havia demanat uns dies de vacances a la feina per poder estar amb nosaltres, i fins i tot els meus avis seguien les indicacions d'en Pau.
-a a, b b, c c, d d, e e,...

En poques setmanes havíem après a signar les lletres de l'alfabet dactilològic, i algunes paraules o expressions. A mesura que passaven els dies, ens anàvem acostumant a la meva sordesa sobtada i a tot el què suposava. Em preocupava no poder seguir les classes de l'acadèmia de música, ara que havia aconseguit que em deixessin tocar la bateria!. I ho feia molt bé, porto el ritme a dins, tothom m'ho diu. Però potser no podria sentir-la. Això em feia molta pena, i alhora estava furiós. Enlloc de plorar, cridava. Quina ràbia!. Els meus amics no podrien parlar amb mi, jo no els sentiria. M'imaginava tot el dia avorrit, sense saber a què o amb qui jugar. I sense mirar la tele, ni fer anar els jocs de l'ordinador, ni la consola, ni pel·lícules, ni res de res.
En Pau volia que li expliqués per què estava tan enfadat i preocupat, i li vaig escriure en un full de la llibreta, amb unes lletrotes ben grosses: VULL SENTIR MÚSICA. Ho vaig llegir a crits. Ell va somriure i va escriure "cap problema". Què hauria volgut dir?. Ho vaig saber l'endemà.
En Pau va venir amb uns globus i un mp3. Em va inflar el globus, li va fer un nus i me'l va donar, fent que l'aguantés amb els palmells de la mà, i va connectar l'aparell de música acostant l'auricular al globus. Increïble!. Les meves mans sentien la música i el meu cos s'omplia de ritme. Semblava mentida. Em començava a agradar, en Pau.

Vaig estar a l'hospital tot el mes de març, i alguns dies d'abril. Just abans de les vacances de setmana santa vaig tornar a casa. Tot estava igual, però jo ho notava tot diferent. No m'interessava ni la televisió, ni el telèfon, ni l'ordinador... res que fes soroll. Creia que havia perdut tot allò que anava acompanyat de sons i estava enfurismat, enfadat amb tot el món. Em portava molt malament, perquè estava tot ple de ràbia. Ningú no em podia comprendre!. Venien amics i família a veure'm i jo no volia ni saludar-los, no estava de bon humor i tenia tanta por…
La setmana següent em van dur a l'hospital i em van provar uns aparells, els audiòfons, que servien per poder sentir. Finalment hi sentiria!, però això no era del tot cert. No se sent igual si ets sord i portes l'audiòfon que si no ets sord, hi ha coses que se t'escapen. Però amb aquells aparells, tot va millorar moltíssim. Al principi s'havien d'ajustar i van caldre algunes visites a l'especialista per trobar el punt exacte que m'anava bé. Jo estava molt més tranquil. De tota manera seguíem aprenent el llenguatge dels signes i durant un temps, em van portar a un centre especial on hi havia moltes persones sordes per aprendre a llegir els llavis. Al principi m'era molt difícil, però vaig anar avançant. En aquelles classes vaig adonar-me'n que, a més dels llavis, els ulls també saben dir moltes coses, però això molta gent no ho sap veure.

Quan vaig tornar a casa, després del meu accident, l'avi havia pintat un retrat meu i em va dir:

-Dídac Juncadella, aquell dia vas tornar a néixer!.
Ho deia parlant, i també signant: Dídac Juncadella, aquell dia vas tornar a néixer .I li queien llàgrimes d'aquells ulls tan blaus. Em va impressionar molt. Ens varem fer una abraçada llarga i després em va regalar el quadre i em va fer un petó. Em va semblar que l'avi estava mig tremolant. Li havia quedat perfecte, semblava una fotografia. Aquell mateix dia el pare va penjar el quadre al menjador .

No varem anar enlloc de vacances, a tots ens feia falta un temps d'estar més o menys tranquils a casa. Alguns dies anava al parc amb l'avi Bernat, o amb els pares, i també em van portar al zoo un diumenge. M'encanta anar a veure els animals. Els lleons semblen tan pacífics, sempre estan mig adormits perquè són animals nocturns, vull dir que de nit és quan van de cacera i de dia dormen. Les caçadores són les lleones. També m'agrada veure l'espectacle dels dofins i els micos que salten amunt i avall enfilant-se per les cordes de la gàbia, i que em deixin pujar als ponis. La primavera tot just començava, i els animals estaven més esverats i es movien molt, menys els rèptils que semblaven estàtues.

Aquells primers dies a casa eren com un descobriment de totes les coses que ja coneixia, però en el món de silenci on visc ara. Amb els audiòfons no tot és silenci, la veritat és que puc sentir i entendre el què diuen les persones, però hi ha coses que no puc escoltar, com el so que fan les fulles seques en trepitjar-les o el so de l'aigua de les onades del mar o de l'aixeta. Té un avantatge: si no vull sentir alguna cosa, l'apago. Ja m'hi estic acostumant.

Un bon dia, a finals d'abril, la psicòloga de l'hospital, que em visitava cada dimecres, va dir als meus pares que havia arribat el moment de tornar a l'escola. Quan m'ho van dir, no m'ho creia. Tornar a l'escola!, i veure els meus amics i companys, els professors, els monitors del menjador, la secretària, la directora,..., d'una banda ho desitjava i de l'altra no en tenia gaires ganes, em feia por.
El primer dia vaig entrar com si res, i tots em saludaven. Semblaven contents. Un cop a classe, la mestra em va fer seure a la primera fila, d'esquena a la finestra per facilitar que pogués veure els professors quan parlaven, així si no els sentia bé podria llegir-los els llavis. Fins i tot en Claudi, el professor de matemàtiques, s'havia
afaitat la barba i el bigoti pensant en mi.
A l'hora del pati vaig anar a jugar amb els meus amics, però de cop i volta em vaig trobar tot sol, els altres van dir d'anar a l'altra banda i jo no els havia sentit. Havia fet trampes, em feia una mica de vergonya i havia amagat els audiòfons a la motxilla abans d'entrar a l'escola. Em vaig posar a plorar i una nena de primer em va veure i va avisar als vigilants del pati. Em van fer anar al despatx de la directora, que havia trucat a casa i van venir la mare i l'avi Bernat. Jo només plorava sense parar.

-Què ha passat, Dídac?

L'avi de seguida va veure que no duia els audiòfons i va demanar de parlar amb mi en privat, només ell i jo. La mare i la directora ens van deixar sols.

-La por atura a qualsevol, oi?. (La por atura a qualsevol, oi?)
- Avi!.

L'avi em va abraçar amb tendresa i vaig comprendre que havia fet una tonteria com una casa, que sense l'audiòfon no podia sentir gairebé res i no podia participar en els jocs dels meus companys com abans. No els entenia. Vaig acabar de plorar i em vaig assecar les llàgrimes amb un mocador que duia a la butxaca. Després, agafats de la mà varem sortir del despatx i l'avi va dir:

-Ja està tot aclarit. No us preocupeu, demà serà un altre dia. (Ja esta tot aclarit, no us preocupeu, dema sera un altre dia).

La mare ja tenia la meva motxilla i em van portar a casa. Havia passat molts nervis, i molta por. Tot era incert. M'havia tret els audiòfons per semblar com els altres, no volia cridar l'atenció ni que es pensessin que m'havien de cuidar com si fos un nen petit. Volia ser un nen normal. Creia que amb aquells aparells a les orelles tothom pensaria "pobre Dídac", i que em tractarien com si no sabés fer res, que sentirien pena per mi, i això no ho volia de cap de les maneres. Jo era JO, en Dídac. Com abans, però sord.
Tant la mare com el pare m'haurien renyat si no arriba a venir l'avi Bernat. M'entén millor que ningú. De vegades només cal que ens mirem i ja sabem el què volem dir. Ell va estar molta estona parlant amb els pares i també amb la iaia Carme, i els va explicar allò de la por, que no et deixa fer res, i que creia que m'havien de donar temps per acostumar-me a totes les coses d'abans, però dins del món del silenci. Després no sé què més van explicar perquè vaig tancar els audiòfons, me'ls vaig treure i me'n vaig anar al llit. Volia llegir, però tenia el cap en un altre lloc i vaig deixar el llibre a la taula, vaig agafar en Piu, el meu osset de peluix, i em vaig adormir abraçant-lo. De petit sempre dormia amb ell, ara només de tant en tant. Aquell dia el necessitava.

L'endemà vaig haver de tornar a l'escola. Havien decidit que els primers dies només hi aniria pel matí. Em feia molt vergonya, i molta por. No volia perdre els amics i m'entristia pensar que potser no jugarien amb mi. Però de seguida vaig notar que allò no era així. Els amics t'ajuden i t'estimen passi el què passi. Això m'ho havia dit l'avi aquell matí. I era veritat. Alguns volien que els ensenyés la llengua de signes, era com un joc. De vegades els ensenyava algunes lletres. Un matí en Marc, un nen de la classe, va portar una fotocòpia de l'alfabet dactilològic que el seu pare li havia baixat d'Internet, i tots el van voler aprendre. La meva mestra el va deixar penjat al suro de la paret fins al final de curs. De cop i volta, el meu món de silenci s'havia fet lloc enmig de l'escola.

Quan es va acabar aquell curs, ja s'havien acostumat tots al llenguatge de signes, a parlar-me mirant-ne a la cara, a signar paraules,...Tothom ho veia normal, fins i tot jo mateix!. Havia perdut tantes classes que, aquell curs el vaig haver de repetir. Per això ara torno a estar a la classe de segon, però no hi fa res. Estic content. Ara tinc nous amics i conservo els de l'any passat, i també he conegut a més nens i nenes que tenen algun tipus de sordesa a l'esplai per a nens i nenes sords, on vaig els dissabtes a la tarda. Fins i tot, gràcies a en Pau, he tornat a tocar la bateria .Tinc més amics que mai, i segueixo essent jo, en Dídac!..