EL DIAGNÒSTIC

No tenia forces per a fer res. Finalment li havien comunicat el seu diagnòstic. Quan ho va saber, no li va fer ni fred, ni calor, però de cop i volta va comprendre-ho tot. Des que ho va saber, va tenir desig de venjança.
Ella s’havia infiltrat en la seva vida a poc a poc, sense fer gaire soroll, però cada vegada es feia més gran, tenia més força i finalment s’havia apoderat de tot. Era com un tumor maligne i ara sabia que s’havia d’extirpar. Però com?. Abans les coses eren diferents i ell podia decidir on anava, quina roba es posava o què menjaria per dinar, si sortia de cap de setmana, si anava al cinema o si jugava un partidet amb els amics. Al cap d’un temps ja no en tenia, d’amics. Ella l’havia utilitzat i l’havia convertit en un estaquirot sense voluntat pròpia, només feia el que ella li deia que havia de fer, només veia la gent que ella creia convenient i només anava allà on ella decidia. Ell vivia en un estat permanent de nervis i havia arribat un moment en què reaccionava exageradament malament si notava alguna sensació que li fes recordar alguna cosa d’aquella relació..., podia ser una música, una olor, un sabor, una imatge, qualsevol cosa i saltaven espurnes.
El diagnòstic era encertat: ODI. Sí! l’odiava. I molt. Li havia destrossat la vida i l’havia convertit en un titella de fils que es movia segons la seva voluntat. Ves per on, aquell odi li va retornar l’energia perduda al llarg dels anys i una bona raó per a viure. La situació no podia continuar i va decidir dedicar-se a pensar un bon pla. Com se’n podria desfer d’una manera elegant i contundent alhora? Ella no s’ho imaginaria mai fins que un bon dia va desaparèixer sense deixar rastre, mentre ell començava una nova vida en una altra terra, molt lluny d’aquell país. Dubtava de si tornaria a ser feliç, però almenys tornava a sentir-se viu i lliure.