L'il·lusionista

En Quim havia tingut un somni, un d'aquells que no s'obliden mai. Ell, un home fet i dret, no acostumava a somniar, si més no, no se'n recordava. Sempre estava massa ocupat amb les seves coses: la família, la feina, els amics, els diners, el gat, el cotxe, la salut,… No tenia temps per als somnis!, allò era cosa de criatures. Però aquella nit, havia somniat. Al principi no ho va entendre. Com era possible?.

Era l'hivern. L'ambient fred glaçava els sentits. En Quim tornava de la feina i va travessar el carrer amb massa pressa. Era una persona molt ocupada, i gairebé sempre tenia el temps just. Se li feia difícil trobar moments d'inactivitat, segurament no sabria què fer-ne si en tingués algun. Era dia 2 de gener, s'acabava d'estrenar un nou any, i era el primer dia laborable després de les curtes vacances de Nadal. Havia deixat enrere un altre any que va passar sense pena ni glòria, com tots els que era capaç de recordar des que s'havia independitzat. Els carrers del centre de la ciutat es preparaven per a rebre la tradicional cavalcada de Reis i la pluja de caramels que tant agrada als nens i als avis. Faltaven tres dies. La vigília de reis, s'havien de deixar les finestres ben tancades, i les persianes baixades, per si de cas. En Quim no tenia ganes d'haver de recollir vidres trencats. Aquell dia va trucar a la seva mare dient que dinaria al seu pis, tot sol. No es trobava gaire bé, li feia mal el cap i es marejava. Ja aniria a veure-la demà. L'esperaven una bossa d'amanida i la truita de patata i ceba precuinada que havia comprat al súper, i de postres fruita en almívar. La cuina no li havia cridat mai l'atenció, en realitat estava molt sorprès quan veia algun xef famós a la televisió fent plats deliciosos, combinant amb gràcia les quatre coses que trobava a la nevera, aparentment sense cap esforç. Per a ell, aquell era un univers desconegut. La seva mentalitat més aviat masclista li impedia entendre que un home pogués guanyar-se la vida fent de cuiner, sempre havia pensat que allò era una feina de dones. Ell només es creia capaç d'escalfar plats preparats al microones, quin invent!, o preparar-se algun entrepà fred. En deia cuina de supervivència. Per menjar mínimament bé, anava a casa dels seus pares.

A la plaça, davant del pis d'en Quim, uns nens jugaven amb la neu. Se'ls veia feliços i amb els ulls plens d'il·lusió. Feien un ninot: una bola grossa per a fer el cos i una altra més petita a sobre, era el cap. Amb unes branques li van posar uns braços als costats, dues pedres arrodonides eren els ulls i amb un pal van dibuixar una boca somrient . Li van posar un barret de copa alta que havia format part d'una disfressa de mag. Un dels petits l'abrigava amb la seva bufanda. Quan el van acabar, el van omplir d'abraçades i de rialles mentre cantaven nadales. Les abraçades dels infants tenen quelcom de màgic. Pot passar qualsevol cosa… En Quim es va adormir sentint aquelles cançons. Aquella nit, enmig del silenci, el ninot de neu es va despertar, i sense fer soroll va entrar en el somni d'en Quim.


Tot era blanc i lluent, però allà al fons s'acabava l'hivern i es podia veure el mar. Era un dia tranquil de primavera, l'olor salada de l'aigua color verd-blau li recordava les llargues vacances de la família a l'Estartit. Feia bon temps, la temperatura era agradable, no hi havia núvols, el cel era ben blau i un estol de gavines volava a prop d'una barca vella de pescadors que tornava després d'una nit de treball. De vegades els homes llençaven alguns peixos al mar i les gavines, amb un moviment precís, podien empassar-se'ls. El ninot de neu era allà somrient, sense desfer-se sota la calidesa del sol, amb en Quim que s'ho mirava tot amb ulls d'estranyesa.

Les onades arribaven a la platja amb suavitat, deixant un rastre subtil d'escuma blanca. Es trobava amb la colla d'amics de quan era petit a la sorra i buscaven tresors. De tant en tant encara es veien. Eren set: en Ton, la Neus, l'Anna, en Marc, la Joana, en Pere i en Quim. Ara tots havien crescut deixant enrere la seva infantesa i joventut, i havien començat la vida adulta amb més o menys fortuna, però encara seguien buscant tresors amagats.
Mirant cap a les roques, passats els iots que passejaven els turistes quan era temporada alta, es podia distingir un arc de sant Martí de tots colors formant un pont perfecte fins a una illa llunyana. En un somni tot és possible, i el ninot de neu encapçalà la marxa cap a l'escullera. Tothom el va seguir. Un cop allà, va tocar l'Arc i aquest es va congelar per tal de permetre als visitants passar pel pont que els duria a l'illa sense por d'enfonsar-se entre els seus colors.
Un dels amics havia trobat una ampolla de vidre fosc que les onades havien arrossegat fins a les roques. A dins hi havia alguna cosa!. El ninot de neu es va oferir a obrir-la, i amb un gest dels seus braços en va poder treure un paper. Era una mena de guia, com un mapa estrany i especial. Cadascú podia veure un traçat diferent del què veien els altres. Tenia una nota escrita: "un color hauràs d'escollir per saber el camí a seguir".

Hi havia set colors, i set persones. Anirien una per cada camí i es trobarien a l'illa, allà on arribava l'arc.

En Ton va voler seguir el camí vermell. Segons la guia, aquell era el camí de les respostes. Li hagués agradat arribar a ser veterinari, però per circumstàncies de la vida havia decidit no iniciar els estudis universitaris i s'havia convertit en agent d'assegurances. Era una feina, com qualsevol altra. Era un home alt, de constitució mitjana, ni gros ni prim, amb el cabell clar, però sense arribar a ser ros, els ulls color d'ametlla i una mica de barba. S'havia casat feia vuit anys amb una noia que va conèixer un cap d'any a casa d'un amic, i tenia una filla de cinc anys que es deia Lluïsa. Aquell camí semblava càlid i li recordava els dies d'anar a buscar cireres a casa dels seus avis.

La Neus va preferir el camí taronja. Pel què havia llegit, era el camí de la sorpresa. Quan era petita tenia un vestit d'aquell color i li agradava molt. Era una persona alegre i simpàtica, amb la vida resolta i amics per passar-ho bé. S'havia engreixat una mica i tenia la intenció de començar a fer dieta, però no trobava el moment. Era una noia baixeta, amb els ulls foscos i ben vius, i un bonic somriure que deixava al descobert unes dents cuidades i molt blanques, el pentinat de perruqueria seguint les tendències del moment pel què feia a la moda. Encara no havia trobat quelcom que omplís de sentit la seva vida, tot i ser optimista i sense grans problemes, desitjava profundament trobar alguna activitat motivadora que afegís una pinzellada d'equilibri en la seva manera de fer, de sentir, de viure.

El següent era el camí groc. Camí de la fortuna deia la guia. Bajanades!, es deia en Marc. Era un noi alt, esprimatxat i amb els cabells rossos, molt curts. Tenia els ulls clars i petits. Si digués que venia d'un país nòrdic, la gent s'ho creuria. Era el més assenyat i seriós del grup, i també el més jove .Sempre feia el què s'havia de fer. Vivia preocupat i perseguia la perfecció, segons les seves conviccions. La seva ment analítica l'havia fet un expert en el joc dels escacs.

El color verd era el preferit de la Joana, que s' havia convertit en jardinera i treballava en una botiga de flors i plantes. Era de constitució mitjana, amb els cabells gairebé negres, arrissats i molt llargs, recollits amb un passador, tenia els ulls grossos i la mirada serena. Li encantava la seva feina, i somniava que algun dia trobaria una ànima bessona amb qui compartir vivències i il·lusions. Segons el paper trobat dins l'ampolla, aquell era el camí per a l'esperança.

L'Anna es va decidir pel blau, era el color dels seus ulls. Era una dona amable i senzilla, més aviat petita, i extremadament prima. Duia els cabells tenyits de color ros cendra i li havien sortit ja les primeres arrugues al voltant dels ulls, però no li donava cap importància. La seva manera de vestir era més aviat clàssica, i duia sabates molt planes. Havia estat casada un temps, però les coses no van anar prou bé. En aquell curiós mapa hi havia unes paraules manuscrites amb bona lletra: camí de l'harmonia.

Camí del misteri, havia llegit en Pere, i la curiositat va fer que escollís l'itinerari de color violeta. Li recordava la nit. En les seves estones lliures estudiava el cel, les estrelles, les constel·lacions. Fins i tot tenia un telescopi per observar el firmament a l'àtic on vivia amb la seva parella. Era un individu ni massa alt ni massa baix, prim i amb aire de despistat, però sempre sabia el què es feia. Duia unes ulleres rodones de muntura metàl·lica, el mateix model de feia deu anys, perquè si aquell li anava bé, per quina raó hauria de canviar-lo?. Tenia els ulls grans i foscos, i la mirada tan persistent que de vegades incomodava als altres. Els cabells se li havien tornat blancs cap als divuit anys, se'ls tallava a casa amb una màquina que s'havia comprat en uns grans magatzems, però se'ls deixava una mica llargs posant el número 6 ó 7 de l'escala graduada.

Finalment en Quim, que per primera vegada havia deixat decidir als altres, va seguir l'últim dels camins, el de color morat. Era un home de 38 anys, alt, gros, de cabell espès i fosc, amb bigoti i una barba que li tapava mitja cara, els ulls negres darrere unes ulleres rectangulars de disseny modern, que massa sovint duia cara de pomes agres. No les tenia totes, en el fons era molt insegur, però intentava dissimular darrere una aparença seriosa, no era gens fàcil veure'l somriure, se sentia esclau de les seves circumstàncies i no es veia amb cor de fer front a aquelles coses que no li agradaven. Aquesta situació feia que ni tan sols fos capaç de mirar-se gaire estona en un mirall, per això duia barba. En lletres irregulars, escrites amb tinta negra es llegia camí de les oportunitats. El ninot de neu el va seguir sense fer soroll
. Potser li seria de gran ajuda, tot era nou i ple d'incògnites. En Quim no acabava d'entendre què hi feia en aquell camí ni cap a on s'havia de dirigir. Què volien dir aquelles lletres? i què hi podia trobar, allà?. Malgrat tot, va decidir que havia de travessar aquell pont morat per arribar a l'illa. Si era cert allò de les oportunitats, potser valdria la pena. Potser..., o potser no. Si no ho intentava, no ho esbrinaria mai. Va respirar fons, va mirar el ninot somrient, i tots dos van iniciar la caminada.


EL CAMÍ VERMELL

El camí vermell era tot ple de fruites: maduixes, cireres, pomes, magranes… Feia una olor dolça, de caramel, de fruita i de sucre. La llum era d'un to rosat, semblava una mena de boira que ho cobria tot. En Ton va voler tastar les cireres i de cop i volta es va trobar al poble de l'avi, que li anava explicant petits secrets de la vida, ara que ja no hi era. Allà trobaria algunes respostes que sempre havia buscat. Sovint, les coses li portaven records o li parlaven d'aquell avi amb qui va compartir tantes vivències mentre els pares treballaven. Anaven junts al camp, a collir cireres, a la plaça a trobar-se amb els amics i mentre el nen jugava partits de futbol, l'avi es prenia una cervesa ben fresca amb altres homes del poble, en aquella època les dones no sortien gaire de casa. Ara era ell qui es prenia la cervesa a la terrasseta d'un bar tots els divendres, mentre observava la nena jugant al parc amb les seves amigues després de l'escola.
En Ton es va sentir estimat, envoltat de tendresa, i va comprendre moltes coses que fins aleshores ignorava. La vida dóna moltes voltes, però de vegades no en som gaire conscients. En un moment tot pot canviar. La mort sobtada del seu avi l'havia trasbalsat molt en la seva adolescència, i poder retrobar-lo ara i parlar amb ell va canviar la seva manera de veure les coses i de valorar-les. Des que l'avi el va deixar, en Ton vivia enfadat, no podia oblidar la seva última discussió el dia anterior a l'infart, no havia tingut temps per al perdó. Des d'aquell moment no es va preocupar de lluitar per a res, tot li era indiferent. Es va tancar en ell mateix. Per això ja no va voler seguir els estudis universitaris que tenia previstos.
L'avi parlava amb calma, amb aquella veu tan seva, greu i un pèl enrogallada, i el va animar a perseguir el seu somni de ser veterinari, a poc a poc però sense aturar-se gaire ho podria aconseguir. Als 35 anys encara podia somniar i perseguint aquell somni, fer-lo real. Sí!, ho havia d'intentar!. L'avi representava un món de saviesa, d'experiència i de confiança. En Ton va escoltar-lo amb atenció, com quan de petit s'adormia mentre li explicava contes. I va arribar el moment del perdó. L'avi li explicà la importància d'obrir una porta quan se'n tanca una altra, la vida segueix el seu camí passi el què passi. Calia fer-se fort davant les adversitats i trobar motius per a tirar endavant buscant en les coses més senzilles noves il·lusions. Seguint el camí, l'avi va desaparèixer darrere un revolt i en Ton va continuar endavant, en direcció a l'illa.
Camina que caminaràs, alguna cosa li va cridar l'atenció. Era un objecte lluent que sobresortia darrere un cirerer. En Ton va allargar el braç i va agafar-lo. Tenia forma circular i treia una mica de fum, no desprenia cap olor especial, estava fet de petites branques seques, a dins hi havia flames vermelles, era com un niu ple de foc però no cremava, el podia tocar amb les mans. Se'l va voler endur cap a l'illa.
Aquell foc tan curiós el va fer pensar en les coses tan superficials amb les quals molta gent s'omplia la vida. Una vida que no es viu en profunditat és com un foc que no crema, no té gaire sentit. Potser caldria adquirir alguns compromisos per enriquir la seva existència, i de passada la dels éssers estimats que tenia al seu voltant com la seva dona i la seva filla. Només la duia al parc els divendres, després de l'escola. De tota la resta se n'ocupava la mare. En Ton es va adonar en aquells moments que s'estava perdent moltes coses importants i que ja no podria recuperar-les. Calia actuar. En endavant dedicaria més temps a la família i als amics, i per què no, a ell mateix. L'avi tornava a tenir raó. Havia de fer realitat el seu somni i fer-se veterinari, aquesta era una de les seves il·lusions i sense adonar-se'n, hi havia renunciat feia massa temps, com a tantes altres coses.

En Quim ho veia tot des del seu somni. Talment era com una pel·lícula que es veia des de la distància i ell era l'únic espectador, tret del ninot de neu que l'acompanyava. No podia intervenir ni emetre cap so, però sentia tot el què deia el seu amic. Li hagués agradat donar-li suport i encoratjar-lo. Tot i no poder comunicar-se amb en Ton, en Quim es va sentir bé.
El foc fred que havia recollit en Ton el va fer pensar. Allò era un impossible, però en canvi, ho tenia a les mans. Era màgic.

EL CAMÍ TARONJA


La Neus havia tingut sempre la vida solucionada. Els seus pares tenien un negoci propi que donava molts beneficis, i ella alegrement podia gastar tots els diners que necessités per a les seves coses. Havia anat a les millors escoles privades des de petita, havia tingut qualsevol cosa que demanés, mai no havia de fer cap esforç per aconseguir el què volgués… Però a mida que creixia, la seva alegria minvava, es notava buida, no sabia què fer a la vida per donar-li un sentit. Havia estudiat econòmiques a la Universitat, i parlava quatre idiomes, però això no l'omplia. S'ofegava en el negoci familiar. Tenia ja 32 anys i cap parella estable, però molts amics per anar a divertir-se.
Era una dona més aviat grassa, no gaire alta, amb els ulls foscos i la pell bruna; duia els ben pentinats -anava a la perruqueria cada setmana-, i normalment recollits amb un passador que sempre feia joc amb el color de la roba que portava. Li agradava anar ben arreglada, i comprava roba de marca i sabates cares. També anava al gimnàs un o dos cops per setmana i era sòcia del Club de Polo, on hi tenia un cavall blanc. S'ho podia permetre perfectament.
Passejant pel camí taronja sentia una suau olor a carbassa, la llum ocre l'envoltava i es va haver de posar les ulleres de sol acabades d'estrenar que sempre duia penjades al coll. Col·leccionava ulleres de sol, com moltes altres coses en tenia a cabassos, amb diferents colors i formes.
La Neus sentia la presència propera d'algú, molta gent l'observava i semblaven esperar-la. Va creure que havia d'obrir el seu esperit a la sorpresa que s'amagava en aquell itinerari. Va arribar a un poblat africà, al país de Togo. Tot era sorra i pols. .Les cases eren una mena de cabanes fetes amb fang i palla. Tothom jeia al terra. Feia calor i hi havia mosques per tot arreu. Se sentien uns cants tribals. Celebraven alguna cosa!. Tots els homes del poblat ballaven disposats en fileres, vestien uns plomalls multicolors que duien lligats per sobre dels genolls i als avantbraços, i també al cap, i es tapaven les parts més íntimes amb una mica de pell, uns quants collarets completaven aquella indumentària que a la Neus li va semblar curiosa.
Quan va ser prou a prop, va veure que es tractava d'una cerimònia o alguna cosa així. Les dones aixafaven el gra, semblava mill, i seguidament feien una massa amb una mica d'aigua. Els homes cantaven i ballaven . I una mena de bruixot presidia la festa.
Un grup de joves es van acostar i van convidar la Neus a la seva celebració. Li va semblar increïble l'hospitalitat d'aquella gent que no coneixia de res, i que ni tan sols parlava el seu idioma, a excepció d'algun jove que mig parlava francès. Amb la resta del poblat es va entendre amb el gest, i la Neus va aprendre un llenguatge que mai no havia considerat important: el de les mirades. Aquella gent tenia els ulls lluents, com els nens, les seves mirades netes, sense malícia la sobtaven. Els ulls comuniquen coses als altres. Una mirada pot inspirar confiança, si és neta , o tot el contrari si no s'utilitza.
Després d'aquella dansa, tothom es va asseure a terra, formant un cercle. Aleshores van començar a menjar el què les dones havien preparat. Tots parlaven entre ells alegrement, i miraven la Neus amb els ulls plens d'esperança. S'adonà que tothom era molt pobre, però no semblaven tristos. Vivien amb el poc que tenien i allò era suficient. Es tenien els uns als altres, s'ajudaven, cantaven, ballaven…
No li demanaven, però ella va sentir el deure de donar un cop de mà per tal de col·laborar en el desenvolupament d'aquella gent tan senzilla com hospitalària. Allà no hi havia gaire de res. Era un poblat a l'interior del país, en una de les zones més castigades per la pobresa i per les diferents lluites entre ètnies que permanentment s'enfrontaven. La Neus ho va veure molt clar. D'ara endavant es dedicaria a un projecte solidari amb aquell poblat africà. Finalment, havia trobat un sentit a la seva vida!.
Es va sentir feliç, i després d'agrair-los tot el què havien compartit, va seguir el camí de sorra ataronjada que la duria a l'illa. Abans de partir, però, el bruixot de la tribu li va oferir un regal: era un molinet que havia construït ell mateix durant la cerimònia d'aquell vespre. Era un objecte fantàstic.
Tenir un propòsit per a viure la va fer sentir més lleugera i va accelerar el pas.
En Quim, des de la seva posició com a espectador s'adonà que estava veient el món a través dels ulls dels seus amics, i aquest fet va fer canviar el seu sistema de valors. Aquelles coses que sempre li havien semblat importants de sobte ja no ho eren tant, i en canvi hi havia altres problemes i situacions que mai li havien cridat l'atenció i ara ocupaven un lloc privilegiat en la seva nova manera d'entendre la vida. Estava aprenent a considerar els punts de vista d'altra gent, i anava interioritzant a poc a poc la idea de fer possible un món millor per a tothom si cadascú col·laborava en allò que podia per aconseguir el bé comú, deixant de fixar-se en un mateix i obrint-se al treball
en favor dels altres. Així, deixant de mirar-se el melic i preocupant-se per les necessitats i interessos de les altres persones, s'aconseguia una vida plena de sentit, amb un propòsit important. Amb aquestes idees, la Neus arribaria a l'illa misteriosa i parlaria amb la resta del grup.



EL CAMÍ GROC

El camí que va seguir en Marc desprenia una olor cítrica, a llimona i a pinya. Aquelles fruites més aviat àcides no li agradaven gens. Aquell aroma el va conduir a una sensació d'incertesa, d'inseguretat. No era el què s'esperava!. Per primer cop a la vida, havia escollit lliurement, i ara dubtava de si la seva opció era la correcta. Segurament, de petit li havien donat les coses massa resoltes, ell no havia de decidir res, no s'equivocava. S'estava tornant massa rondinaire.
El to daurat de la llum donava a l'ambient un aire antic. En Marc va sentir-se sol, i tenia por. La seva actitud davant la vida era de seguir sempre les normes establertes, sense excepcions. Es mantenia intransigent i defensava la seva opinió en qualsevol qüestió a tort i a dret. Era molt estricte, i les seves relacions amb els altres no sempre eren fàcils. En Marc vivia tot sol i no havia tingut mai parella. Deia que tot sol s'arreglava prou bé i no tenia ganes de complicar-se la vida. El seu grup d'amistats era reduït, ell no sortia gaire. Acabava de fer els 30 anys, però segons com, semblava més gran.
El camí groc era tot ple de dubtes. En Marc havia de ser fort i valent per a tirar endavant i poder arribar a l'illa superant les seves angoixes. Tot era un problema dins la seva ment. No podia fugir ni esperar que algú altre l'aconsellés.
Feia molta calor i en Marc va tenir set. Només hi havia llimones. Massa àcid!, pensava en Marc. Però ja no podia més, i en va agafar una de l'arbre que tenia al seu davant. La va pelar amb les mans, i no gaire convençut però amb resignació se la va acostar a la boca, i amb la primera mossegada les seves idees preconcebudes van canviar. La llimona era molt dolça!.
En Marc es va sorprendre i es va adonar que no tot és el què sembla. De cop i volta va comprendre que hauria de ser més flexible en les decisions i en les seves relacions amb els altres, potser això li obriria alguna porta. Aquella fruita li va donar l'oportunitat d'avaluar en profunditat la seva pròpia vida. En Marc prescindia sovint dels altres, no volia problemes ni complicacions, i havia caigut en l'error de creure's autosuficient. Mai hauria cregut que la simplicitat d'una llimona tingués un poder tan gran per fer canviar el pensament de les persones. D'ara endavant, calia confiar més en les persones i en diferents possibilitats davant les situacions que se li presentaven dia rere dia.
En Marc s'adonà que les vides dels altres també formaven part de la seva, que tots estaven units de manera invisible amb altres persones d'arreu del món i que una sola acció condicionava les respostes i les accions dels altres. El món bategava d'acord amb aquesta idea. Calia actuar, i fer-ho bé. El treball en equip, que mai no li havia interessat, li oferia l'oportunitat de tirar endavant, viure amb confiança, millorar les relacions amb els altres i probablement ampliar el reduït cercle d'amistats de què disposava. Caldria un esforç important per a introduir un canvi tan gran com aquell, però en Marc finalment va descobrir el secret de viure amb incerteses i amb possibles equivocacions que no fan més que ajudar a comprendre el funcionament de les coses. Els errors també ajuden a aprendre!. Quan va poder fer seva aquesta idea, es va sentir més fort, més gran i més feliç.
Va seguir avançant a bon ritme, i sense saber com, va trobar un cofre del tresor buit que es va voler endur a l'illa. El camí anava canviant a mida que avançava. Tot d'una el va trobar ple de palla i d'espigues de blat. L'or de la Terra!, el blat servia per alimentar persones i animals, era més valuós que el petroli pensava en Quim, i en Marc va decidir recollir les espigues de blat separant la palla, i va anar omplint el cofre.



EL CAMÍ VERD

Les plantes omplien aquell camí de vida. Hi havia arbres i vegetació molt diversa , i l'olor penetrant de la menta omplia d'optimisme la Joana. Era una dona de 36 anys, amb dues filles adoptades feia poc temps al Senegal, de 5 i 8 anys. L'ambient era temperat i la Joana trobava agradable la passejada. Hi corria un aire suau i es podia sentir el cant d'alguns ocells. Els rajos solars travessaven les fulles dels arbres i arribaven a terra tenyits de primavera.
La Joana va arribar a una prada immensa. Es va treure les sabates per sentir la suavitat de la gespa sota els seus peus. Sempre que podia caminava descalça, li agradava el contacte amb el terra, amb la Terra. Aquell fet li proporcionava energia. Ho havia après en les seves classes matinals de Tai-Xi, a la platja. S'hi congregava força gent, després de deixar els nens i nenes a l'escola. Feia poc temps que havia començat, però des del primer moment va començar a interioritzar la filosofia d'aquesta disciplina arribada de la Xina que promou actituds tranquil·les davant la vida com: vèncer el moviment amb la quietud, vèncer amb suavitat la duresa i vèncer amb la lentitud la rapidesa.
La Joana gaudia amb aquells exercicis, alhora que era cada cop més conscient dels seus moviments i accions. La posició del cos, relaxada i còmoda l'ajudava a sentir-se plena de vitalitat i alhora amb una lleugeresa que l'abocava a afrontar qualsevol dificultat amb serenitat. Era cada dia més conscient de la seva respiració, de la força de l'inconscient que s'amagava darrera una actitud determinada; cada cop li resultava més fàcil trobar harmonia en els seus pensaments i en els seus actes. La ment en calma, era un principi que semblava senzill, però no era tan fàcil de dur a terme en un món com el nostre, amb tantes presses, tants horaris, tantes obligacions... Aquelles estones de Tai Xi representaven un parèntesi en els problemes del dia a dia, un temps per a connectar-se amb ella mateixa, per ser més conscient de totes les sensacions i emocions que s'amagaven dins el seu cor. I era una bona manera d'enfrontar-se a una nova jornada laboral. Molta gent l'anava a veure, senzillament per parlar amb ella, per escoltar-la. Era de tracte fàcil i donava bons consells a qui els hi demanava. I la seva era una mirada neta, sincera , no amagava res.
Brots de romaní, farigola, menta, espígol i algunes altres plantes aromàtiques semblaven cridar la seva atenció, i va decidir agafar-ne una mica i portar aquelles herbes remeieres a l'illa. La Joana les coneixia prou bé i les feia servir com a infusions o bé per fer bossetes d'olor que penjava amb llaços de colors als armaris de la roba. A les seves filles els agradava molt ajudar-la a confeccionar-les. Darrerament, a la seva petita botiga
hi havia posat un racó dedicat a aquest tipus de plantes i de vegades en regalava a la seva clientela. Si algú estava refredat, li donava farigola o eucaliptus per a preparar infusions, si tenien malestar, els regalava una mica de menta; si tenien els ulls lleganyosos, els obsequiava amb romaní o amb camamilla per tal que se'ls poguessin netejar; i si un dels seus clients patia d'insomni, li preparava una bosseta d'espígol. Era fantàstic poder ajudar d'una manera tan senzilla a millorar la vida dels altres, i la Joana s'alegrava molt quan veia que donava bons resultats. Era del tipus de persona que donava sense esperar res a canvi, i tothom li estava agraït. Se sentia bé amb ella mateixa i això l'animava a tirar endavant. Era feliç, i l'arribada de les dues nenes havia donat un nou sentit a la seva vida. El seu somni era trobar una ànima bessona amb qui compartir-la, però de moment se'n sortia prou bé.
En Quim sentia la seva presència i la seva veu, però no li podia dir res. Només era el públic que observava aquella petita part de la vida de la Joana, i es va adonar que era una gran persona.

EL CAMÍ BLAU

L'Anna seguia el caminet blau, semblava tan delicat que en qualsevol moment podia esquerdar-se, com si fos tot de vidre. Per això avançava de puntetes, gairebé sense fer soroll. Era una experta en això. Durant el seu breu matrimoni va aprendre a no fer soroll, a passar sense ser vista. Després de tres anys casada, van venir els problemes i els maltractaments. L'Anna havia patit una profunda depressió, i durant un temps no sabia cap a on havia d'anar. S'havia sentit immersa en un riu, dins el corrent, veient com baixava l'aigua però sense mullar-se; aquella aigua era la seva vida però li semblava que ella no hi tenia res a veure. Allò no tenia ni cap ni peus!. Necessitava protecció i feia poc havia tornat a la casa dels seus pares.
Es respirava tranquil.litat, l'aire fresc feia olor d'anís i li omplia el cor de pau. Acabava de fer els 40, però se sentia més jove i més lliure que mai. No tenia fills, tot i que li hagués agradat . S'estava plantejant una adopció com a mare soltera.
Se sentia una música agradable que semblava sortir de dins del rierol. Potser era una arpa?. L'Anna es va acostar a la riba veient la seva imatge reflectida a l'aigua.
Mirant cap al fons transparent, va veure que hi havia algú lluitant per no ofegar-se i va decidir ajudar-lo. Va mirar cap a la dreta i després cap a l'esquerra, però no hi havia ningú més. Ho havia de fer tota sola. Els seus ulls van recuperar en uns instants la brillantor d'anys enrere, quan s'il·lusionava amb les petites coses de cada dia. Va decidir no perdre més temps i va deixar les sabates al costat d'un ametller que curiosament feia flors blaves, i es va capbussar. Al cap d'uns moments sortia arrossegant una nena. Devia tenir uns 10 ó 12 anys. Va deixar-la estirada al costat de l'ametller blau, i va recordar el què havia après quan era més jove en un curset de socorrisme a la seva escola. Li va posar el cap enrere aixecant-li la barbeta arrodonida, va assegurar-se que la petita no tingués cap objecte estrany a la boca i va col·locar un tros de la roba del
seu vestit als llavis, va inspirar i tapant-li el nas, va bufar amb força per tal d'omplir-li d'aire els pulmons, tot seguit va fer-lo sortir pressionant amb l'altra mà el pit de la nena i va repetir l'operació un altre cop. La noieta va tossir, expulsant una mica d'aigua i a poc a poc va anar recuperant un ritme respiratori adequat. La cara tan pàl·lida va adquirir un to més rosat i l'Anna va sentir-se realitzada. Era una sensació que havia perdut feia massa temps, quan creia que ningú la valorava positivament. Acabava d'aprendre a creure en ella mateixa i aquest fet li augmentava l'autoestima que darrerament tenia a molt baix nivell. Havia salvat una vida!.
La nena del riu va voler parlar, però de la seva boca no sortien paraules, només música. Era una criatura sorprenent. Si et paraves a observar-la, t'adonaves que sota l'aparença humana n'hi havia una altra: la cara tenia forma de lira, els seus cabells semblaven les cordes afinades d'una petita orquestra i tenien diferents gruixos i llargàries, els braços eren com dues flautes travesseres, i els dits de les mans eren fets amb les tecles d'un piano. Tenia el cos en forma de guitarra, les cames amagaven l'esquelet d'una marimba que feia la funció del fèmur, i uns bongos situats per sota dels genolls formaven la part corresponent a la tíbia i el peroné. A dins dels peus hi havia uns triangles de metall. Aquella nena era tota plena d'instruments, com una orquestra. Els seus cabells sonaven al vent i omplien el camí blau de bellesa. Els seus moviments lents i suaus feien sonar una cançó tranquil·la i el camí blau lluïa més clar, era una meravella. Van trobar una capsa de metall i la van omplir de melodia.
L'Anna estava fascinada. Aquell ésser era la música personificada!. Feia servir un llenguatge universal, només sons; sense dir cap paraula es feia entendre. Li va fer un petó i en aquell instant va passar una cosa inesperada: la nena es va fondre i va entrar dins del cos de l'Anna com una alenada d'aire fresc. El cor li bategava més de pressa i es va sentir plena d'energia. Des d'aquell moment, la música l'acompanyaria per sempre. L'harmonia era la clau, des d'aleshores va estar en sincronia amb el món i amb aquella força interior tan gran, va saber que passés el què passés, mai més tornaria a perdre l'autoestima. Amb aquella nova manera de presentar-se en el món, l'Anna va arribar a l'illa. Duia a les mans la capsa de les melodies que havien recollit a prop del riu. Sentia la vida més lleugera, més fàcil.
A l'Anna li havia agradat la música des de ben petita, però mai havia pogut estudiar, la seva era una família humil i tenia cinc germans. De cop volta tot canviava. Ara era tota plena de música. Els seus moviments es van tornar més suaus, i el seu caminar més harmònic. En el seu cervell ressonava la música d'arreu del món, era el regal més bonic que es podia somniar.

EL CAMÍ VIOLETA

Com era d'esperar, al camí violeta regnava la nit. Els estels omplien de reflexos platejats tots els racons i en Pere s'admirava a cada pas de la brillantor d'aquells astres. Era un home tranquil i reposat, tenia ja 37 anys i es dedicava a la ciència, treballava en un prestigiós laboratori a les afores de la gran ciutat. De nit, li agradava contemplar el cel, la llum captivadora d'aquelles estrelles l'ajudava a endinsar-se en un món atractivament desconegut, i podia deixar de banda les seves preocupacions i cabòries durant uns minuts, darrerament havia après a distingir algunes de les diferents constel·lacions a la llum de la Lluna.
Va avançar pausadament per tal d'assaborir totes i cadascuna de les sensacions que li produïa el camí que havia escollit. Semblava fet de miralls i això intensificava encara més la llum platejada d'aquell indret. Feia una mica de fred, però no era desagradable. L'aroma a lavanda es notava clarament. Tot era ple de silenci i aquells estels desprenien un aire de misteri.
Hi havia diferents constel·lacions que podia relacionar amb l'astrologia. Tot i ser científic, creia en el poder dels estels a l'hora de néixer i generalment era capaç d' associar les persones amb el signe zodiacal que els corresponia. Sabia si pertanyien a un signe d'aire, de foc, de terra, o bé si era dels anomenats signes d'aigua. I també podia filar més prim i saber exactament quin era el signe del zodíac de cada persona. L'estudi dels horòscops omplia part del temps lliure d'aquell científic. Creia fermament en el poder dels astres, envoltats d'enigmes que pretenia descobrir.
Si els mirava de ben a prop, en Pere podia distingir els colors de cada estel. Normalment, els estels desprenen llum blanca ja que són fets de tots els colors, però de vegades un color predomina sobre els altres. Hi havia estels blancs, però alguns eren blavosos, altres rogencs i alguns tenien tons més aviat grocs, igual que el sol que ens il·lumina cada matí. Tots aquells estels estaven interconnectats en una mena de xarxa còsmica formada per constel·lacions diverses, com la Via Làctia, on trobem el sistema solar, i moltes altres en un moviment constant. En Quim va tenir una idea: i si les persones també formessin una xarxa on tothom pogués estar interconnectat als altres?.
Acostant la mà cap a les estrelles, en Pere notava diferents temperatures, ja que segons la tonalitat que presentaven, podien ser més càlides, més fredes, i fins i tot més brillants o més tènues.
Com a científic coneixia els elements naturals de la taula periòdica i sabia que la majoria s'havien format en les estrelles. Això feia encara més interessant l'estudi de l'Univers. Potser aquí trobaria solucions que li permetrien descobrir nous tractaments per a aquelles malalties que,ara per ara, no tenien cura. En Pere vivia amb aquesta esperança i mirava el seu futur amb entusiasme.
Els estels deixaven anar un polsim lluent que en Pere recollia i emmagatzemava allà on podia. Com a home de ciència sempre duia algun estri que li pogués fer servei, i li va anar molt bé haver-se endut els binocles, ja que podia fer servir la seva funda com a capsa per anar-hi posant tota la pols d'estrelles possible. Era com un tresor que es va endur a l'illa.


EL CAMÍ MORAT

L'últim camí era el d'en Quim. Semblava llarg, i no era fàcil avançar. Hi havia una boira espessa que no deixava veure més enllà d'un parell de metres. Talment com a la vida real, en aquell camí hi havia dificultats i obstacles; calia anar amb molt de compte i aprofitar els petits espais més il.luminats per tal de poder tirar endavant. Darrerament, la seva existència s'havia tornat més gris, la vida més pesant i havia perdut l'esperança de formar una família, i de tenir finalment un treball prou estable per garantir la seva seguretat econòmica. Havia canviat quatre vegades de feina, sempre en una oficina i fent tasques organitzatives, ell servia per a manar a altres, però no li agradava gens rebre ordres. Vivia de llogater en un piset del centre, petit i endreçat. En Quim no tenia gaires coses. Només hi havia una habitació, el menjador, la cuina i el bany. Un sofà davant la televisió amb pantalla plana i un ordinador portàtil al menjador, i una cadena musical que no feia servir pràcticament mai. Era un home reservat i insegur. De vegades se sentia trist, decebut potser amb ell mateix. Li costava distreure's i sortir, sempre s'enduia feina a casa, així no tenia temps per a pensar en res. De dilluns a divendres anava a dinar a casa dels seus pares i col·laborava una mica ajudant la seva mare, ja que el pare patia demència senil i sovint no recordava moltes coses, o repetia una vegada i una altra les mateixes preguntes, les mateixes observacions, les mateixes paraules. En Quim feia horari de matí, de vuit a tres, i després passava la tarda amb els seus pares. Al vespre se n'anava a casa seva, li donava el menjar al gat i intentava mantenir-se ocupat fins que arribés l'hora de sopar, després potser mirava algun programa televisiu, segons el dia i cap a dormir. L'endemà, es llevava amb el temps just per una dutxa i un cafè, i quan ja s'havia arreglat, agafava el metro fins la seva oficina. Allà es posava a organitzar la feina de tots els subordinats, estava en una agència immobiliària important, però la feina anava a menys, cada cop hi havia menys persones disposades a comprar una vivenda. Ni ell mateix ho havia fet, amb un sou mitjà no podia permetre's pagar una hipoteca tal i com estaven els preus. Aquesta situació no era favorable per a l'empresa i havien començat a fer una reestructuració de personal. Temia per la seva feina, però no feia cap esforç per millorar.

L'olor forta d'aquell camí, semblant a l'amoníac, feia plorar els ulls. El terra bullia. En Quim no les tenia totes, però no podia quedar-se sense fer res. Els altres l'esperaven a l'illa.
La presència silent del ninot de neu l'encoratjava i l'animava a no fer-se enrere. Només estaven ells dos, i s'havien d'ajudar l'un a l'altre amb plena confiança. Ell no acostumava a comptar gaire amb ningú a l'hora de prendre decisions importants, i això li havia creat algunes enemistats a l'oficina. Però aquell era el camí de les oportunitats, i en Quim podria experimentar canvis en les seves accions que l'ajudarien en el seu futur. Ell sempre havia mostrat una actitud de superioritat vers els altres, que no era més que un mecanisme de defensa contra les seves pors; un home com ell no podia deixar entreveure els seus dubtes i les seves angoixes, calia semblar molt fort i segur d'ell mateix. Això era el que creia.
Amb penes i treballs, van arribar a l'illa, però el ninot de neu a poc a poc s'havia anat desfent. Havia volgut ajudar en Quim i va anar deixant una mica d'aiguaneu que apaivagava la cremor del terra al llarg del camí morat. En arribar a l'illa, només en quedà el barret. En Quim tenia els ulls plens de llàgrimes. Va agafar aquell barret de mag i se'l va posar.


Tots els amics eren a l'illa, molt excitats i contents. Quan van veure aparèixer en Quim, li deien "TORNA A CASA!". Ell no ho entenia
.

En Ton li va mostrar el seu foc fred, i li va explicar el significat ocult que hi havia descobert: cal viure la vida amb plenitud, si no és així, esdevé com un foc que no crema, per a què serveix?. "Torna, Quim!", li deia.

La Neus li va ensenyar el molinet del bruixot. Va bufar amb força i el molinet africà va escampar l'aroma dolç de carbassa per tota l'illa. Tothom es va sentir més relaxat. "Torna Quim", li repetien.

En Marc li va oferir el blat que havia portat per a fer farina,i entre tots van aconseguir fer una mena de pa que podien ingerir sense haver-lo de coure. "Torna, torna Quim!".

La Joana va preparar infusions diverses per a tots els gustos. Feien molt bona olor i cadascú se'n va prendre una. Quina delícia!.

L'Anna va compartir amb tots la capsa de melodies i l'illa es va omplir de música. Tots estaven contents.

En Pere va fer volar la pols dels estels per damunt dels caps de tots, i sense saber com, aquell polsim va fer-los retornar. "Torna Quim, t'esperem!"

Aleshores el somni es va tornar tot blanc. Ja no hi quedava ningú. En Quim estava tot sol, enmig del no-res blanquinós i asèptic. Duia el barret de mag del ninot de neu, i va pensar que potser podria fer màgia. De petit la màgia li agradava molt. "Torna Quim!", sentia. Cada cop ho sentia més clar i més a prop. S'estava despertant d'un son molt llarg. Quant de temps hauria dormit?, li semblava tot molt estrany. Va intentar concentrar-se i va veure molta llum, petites estrelles brillants il·luminaven l'habitació. Va provar d'obrir els ulls, les parpelles pesants es començaren a moure, els sons eren més nítids i algú va avisar un metge.
-Quim!, Quim! has tornat!. Tranquil, et posaràs bé...

Era la veu de la mare, que vestia una bata verda. En silenci, els ulls d'en Quim recorrien l'estança, tota blanca i grisa. Alguns aparells feien sorolls apagats, hi havia diverses màquines connectades al seu cos. En Quim no entenia res.

-Com estàs, fill?. Has estat dormint tres dies..., però jo sabia que tard o d'hora obriries els ulls. Som a l'hospital, vas tenir un accident. Un veí em va avisar, havia sentit un soroll estrany a casa teva... Et varem trobar desmaiat, al terra del menjador. Quin patir!...
-Senyora, cal que el deixi descansar. Pot sortir una estona?, nosaltres el vigilem.
-D'acord doctora, sóc aquí fora.
-No pateixi... L'avisaré quan pugui tornar a entrar.

L'endemà, quan ja estava més despert i els metges autoritzaven les visites, va rebre els amics: la Joana, sempre amb aquell aroma d'herbes i flors; en Pere, amb el seu posat de científic despistat; en Ton , que havia de començar a compartir moments amb la seva família; l'Anna, amb la seva discreció habitual; la Neus amb ganes d'iniciar nous projectes; i finalment en Marc que necessitava aprendre a ser més tolerant. En Quim se sentia feliç, tot i que no es podia moure encara. Va parlar llarga estona, a poc a poc, i va explicar el seu somni als amics. Tots es van sorprendre, però se'ls veia contents. Era el dia de Reis. Li havien portat uns quants obsequis desitjant-li una ràpida recuperació: un foc de mentida per al pessebre del menjador, unes bossetes d'olor per a l'armari, un molinet de cafè antic per a la seva col·lecció, un cd de música relaxant i un centre de flors seques amb espigues, tot embolicat amb paper d'estrelles platejades. A la postal on havien signat, es veia un ninot de neu somrient. En Quim no tenia paraules.

Tres dies dormint li havien servit per a aprendre moltes coses i per canviar la seva actitud i la seva manera d'entendre la vida. Algú li va fer arribar un barret de copa alta, com els dels mags. En Quim se'l va posar i va tenir un gran desig de convertir-se en un il·lusionista de la vida, volia viure amb l'esperança d'ajudar els altres i de superar qualsevol dificultat gràcies a la màgia personal per aconseguir coses importants sense grans esforços. En Quim va decidir escoltar, es va deixar aconsellar pels amics del seu somni, i va encoratjar-los a tots per aconseguir fer realitat els seus desitjos. Va parlar amb cadascun d'ells i els va ajudar a veure la vida des d'una nova perspectiva. Veia el paisatge nevat des de la finestra i recordava que el ninot de neu l'havia ensenyat a donar-se als altres abans de desfer-se. A la plaça els nens havien fet un altre ninot. I, de sobte, aquell ninot li va fer l'ullet!.