Artistes contemporanis

Un mal dia vaig anar
a un coi de reunió
d'artistes contemporanis.
De llavors ençà que pens
que artistes contemporanis
mala pesta a l'herba són:
si poden, no s'expandeixen.
S'estimen més engrandir
la seva pròpia nostalgia.
Són com poetes urbans:
els bons que la bossa soni,
els genis al manicomi.

Jo és que quan pens intuesc
i puc ser un groller de l'hòstia,
però en terra de pallisses,
de pallisses catalanes,
m'avoresc com un pardal.

Els governs convoquen premis,
hi juguen i sempre els guanyen
artistes contemporanis.
Són avorrits i llepats,
tenen la careta blanca
talment parets d'hospital,
tenen la careta groga
com una groguenca morgue.
Miren fondo, però miren
poc a l'ull del fons dels ulls.
Pel sexe no sé com boixen,
que no he tingut mai al llit
artistes contemporanis.
Parlen baixet com no dir
i prest baraten la llengua
si els cal en les gestions.
Estan desfers de la terra
i n'estan també del cel,
que és el mirall progressiu
plantat a damunt la terra.
Parlen, returen, no acaben
els mots que comencen mai.
Diuen «això és allò de»,
«l'allonces així deçà»
i parlen el seu correcte
idioma particular.

Jo els trob pesats, avorrits,
mals d'aguantar, jo en conec.
Fan plecs de tres o de quatre
per intervenir l'espai.
Hi van i l'omplen de pena.

Pobres ells, que són així.
Pobres nosaltres, que hi som.