Ara i sempre, el meu present.

Un darrer cop, he tornat.
Aquesta vegada ni mans ni peus em son pesans.
Els ulls oberts, el cor davant.
Enmig de núvols, enmig de nius.

En un darrer moment, he tornat.
Tan com en un darrer moment, marxaré.

Vessant llàgrimes.
El vostre adéu.
Vessant vides.
El meu somriure.

El camí és fràgil.
Això m'han dit.
Formulo preguntes.
Això em dic.

Un present
que s'aixafa ell mateix.

Resto quiet,
esperant decisions
d'estrangeres mans.

Tot futur és fred.
Tot demà és llunya.
Tota porta és desconeguda.
Tot jo, llistat de possibilitats.

Són tantes les paraules per escriure...
Tants els moments per viure...

Miro al meu voltant.
Tot plegat;
Petits éssers inerts que desflamen els seus dies...
Petits actes sincers que perduren entre els dies...
Vides de vidre que s'abrasen ara, perquè mai ho han fet.

Vides de vidre,
que han perdut el temps,
perdudes en el seu pes.
En el seu cos, el seu reflexa intern, el seu nom.
Evitant rallades.
Evitant les llàgrimes.
Evitant el seu temps.

Abans que marxis, avisa'm.
Perquè m'abraçaré als records presents
que mai he viscut plenament.

Abans que marxis, avisa'm.
I omplim junts les esquerdes
arrelades als nostres peus.