Cercador

Llista categories

Aquella pobra calavera. [temps real de lectura: 8 minuts]

Un relat de: Joan Colom

En el Nanorelat "Barcelona, 1939", de "Vint nanoacudits sobre LA MALETA", prometia continuar-lo en un microrelat. Doncs bé, ara m’hi poso, però abans us haig d’advertir que, entre els fragments de record del que la meva mare m’havia explicat, hi ha buits que ompliré fent ús del sentit comú, amb la voluntat de merèixer l’adscripció a les categories Biogràfica i Històrica. I també que excediré amb escreix l’extensió de cinc-cent mots, que és el màxim que autoritza a parlar de microrelat.

El meu pare, nascut a finals de 1919, el van mobilitzar en 1938. Va fer la instrucció militar a Begues (Baix Llobregat). Explicava que des d’allà podien veure els bombardejos sobre Barcelona (l’Aviació Legionària Italiana, amb base a Mallorca, va bombardejar Barcelona en gener i març de 1938) i tots els reclutes patien pensant que les llars familiars podien haver resultat afectades. Devia d’haver fet un curset accelerat d’auxiliar sanitari perquè quan el van destinar al Front del Segre no va disparar ni un tret: ell era a la rereguarda, atenent ferits. Així fins que va caure aquell front i va ser fet presoner.

Mentrestant, a Barcelona, els meus avis patint. En el pis de sota vivia una família molt catòlica que també devia patir, amb fill únic de l’edat de mon pare, també fill únic. El meu avi estava afiliat al CADCI, que s’havia integrat a la UGT, i en aquella època la meva àvia no anava a missa, tot i ser filla de carlins. Adreçant-se al veïns de baix sense increpar-los directament, la meva àvia sovint treia el cap pel celobert, exclamant "per culpa d’estos feixistes lo meu Carlos es juga la seua vida al front!" (lleidatana de naixement, l’àvia tenia una parla occidental més xocant per a un barceloní que la valenciana). Doncs bé, imagineu com n’estarien de neguitosos, els avis, quan el 26 de gener de 1939 les tropes dels generals Solchaga i Yagüe van entrar a Barcelona: ningú no els va denunciar, però per menys del que havien manifestat públicament alguns havien acabat al paredó.

I fou en aquesta situació que el meu pare, que havia estat uns mesos en un camp de concentració a la riba del Segre, es va presentar a casa amb una maleta que pudia de mala manera. A dintre hi havia un esquelet, encara amb restes de teixits tous, i el meu pare va explicar que se l’havia trobat entre canyissars, segurament procedent dels primers combats que s’havien produït un any abans, riu amunt. I, com que tenia intenció d’estudiar per a practicant, quan retornés a la vida civil (el pobre no sabia que li tocaría fer la mili quatre anys més, aquesta vegada amb l’exèrcit guanyador, primer a Cartagena i després a Maó), va creure que disposar d’un esquelet sencer, que pensava netejar amb formol, li seria d’utilitat. Superat l’ensurt, sa mare li va fer veure que, amb la fama de rojos que s’havien guanyat a l’escala, només faltava que els trobessin amb un mort a casa. I, fent gala d’una presència d’ànim que el meu avi mai no va tenir, agafà aquells ossos i els va anar cremant en el forn de la cuina econòmica. Al meu pare només el va deixar conservar el crani, maxil·lar inferior inclòs.

El meu avi patern era un lector empedreït, que feia ostentació d’una biblioteca de més de mil volums, alguns dels quals havia heretat del seu pare. I com que, entre els cinc i els vint anys havia estat anant-hi a dinar els diumenges, no perdia cap oportunitat de recordar-me que algun dia jo seria dipositari d’aquell tresor i, de fet, un dels temes recurrents que més m’ensopeixen és imaginar-me munts de llibres (amb els dels meus pares i meus ja seran mil cinc-cents) a la vorera del carrer Mallorca, davant del Mercat del Ninot, a disposició de qui vulgui endur-se’ls, quan m’hagi mort i els meus hereus buidin el pis. Com a molt hauré aconseguit que els fills d’una cosina s’enduguin el exemplars més valuosos, potser per vendre-se’ls. Recuperant el fil del discurs, diré que , furgant en una de les llibreries quan encara era un crio, vaig trobar darrere dels llibres dues calaveres: aquella que ja coneixeu i una de gos sense el maxil·lar; es veu que el meu pare havia aprofitat l’experiència de deixar la primera neta com una patena per tenir-ne una altra, però no us puc dir d’on va sortir ni amb quina finalitat. A més de seguir uns quants cursos per correspondència de Ràdio Maymó, li va donar per entretenir-se amb aquestes coses, com hi ha qui s’entreté muntant vaixells en miniatura dintre d’una ampolla. Dic això perquè, amb molta paciència, havia aconseguit muntar l’esquelet d’una granota, m’imagino que encolant els ossets. I acabo la digressió amb la trista història de la fi d’aquest petit esquelet, que només conec pel relat que me’n va fer la meva mare, perquè jo sols tenia dos o tres anys. Sembla que tenia la mania d’amagar-me sota una taula rodona que hi havia a la galeria, d’aquelles que no s’envernissen perquè es cobreixen gairebé fins a terra i que a sota tenen una plataforma amb un forat també rodó per al braser. Els meus pares van pensar que si hi col·locaven alguna cosa que em fes por, deixaria d’amagar-m’hi, i se’ls va ocórrer posar-hi la granoteta. Però es van equivocar, perquè vaig desfer-la d’una manotada així que la vaig veure.

A risc de semblar immodest, hauré d’assumir temporalment el protagonisme de la història per dir-vos que la meva mare em va encomanar l’afició al dibuix, afició que va omplir les meves hores de solitud com a fill únic a qui no deixaven baixar a jugar al carrer. Cap als dotze anys vaig voler provar què tal se’m donava pintar a l’oli. Haig de confessar que, pintor figuratiu que era i volia seguir sent, el gènere que més m’interessava era el paisatge, però com que m’agradava la vida còmoda vaig preferir dedicar-me a pintar bodegons i, més endavant, retrats, activitat que podia exercir a casa, sense haver de suportar les inclemències del temps i les impertinències dels curiosos. I aquí és on torna a intervenir aquella pobra calavera: fullejant llibres d’art, m’embadalia amb les natures mortes del barroc i, en particular, les d’un subgènere anomenat "Vanitas vanitatis" o "Sic transit gloria mundi", amb la invariable calavera i el rellotge de sorra que, contrastant amb instruments científics o musicals i joies o monedes d’or, recordaven quant n’era d’efímera la riquesa i la fama. Doncs bé, suposo que tindria tretze o catorze anys quan, influït per aquestes obres pròpies del tenebrisme italià, espanyol i flamenc, vaig aplegar uns llibres antics, oberts, i la calavera al damunt, sense la mandíbula, tot a la llum d’un quinqué, per pintar-ho amb un fons fosc, gairebé negre. A més de fosc i tètric, el quadre em va sortir lleig, sense profunditat i amb uns colors irreals, conseqüència de no haver il·luminat prou la tela mentre pintava. I al cap d’un any vaig repetir, però en un format més petit, amb més llum i només amb el maxil·lar, potser per compensar que en l’anterior l’havia exclòs. No vaig perseverar: als divuit anys vaig pintar el meu últim quadre, un retrat del meu pare que no va quedar malament i vaig deixar inacabat el d’una cosina; feia segon de carrera, no em quedava massa temps lliure i suposo que, conscient que mai no passaria de mediocre, també se m’havien passat les ganes.

L’epíleg diria que és raonablement feliç: l’avi havia mort, la meva àvia se sentia sola en el pis i cada vegada que passava per davant de la llibreria se’n recordava d’aquell crani, tot el que quedava d’un soldat, probablement de la mateixa lleva del meu pare però que no havia tingut tanta sort, víctima d’una bala o de la metralla. I un dia es va armar de valor, el posà en una bosa amb tota cura i se n’anà a l’entrada de la Facultat de Medicina, molt a prop, on la va oferir al primer estudiant que va veure i que, contra tot pronòstic i amb un somriure d’orella a orella, va acceptar l’inusual oferiment.

Comentaris

Afegir comentari

Resposta a Aleshores:[Ofensiu]
Joan Colom | 27-06-2023
Imaginar-se un mateix, sense fer introspeccions profundes i limitant-se a recordar fets, és més fàcil que inventar-se històries. Una altra cosa és la dificultat que hi pugui haver per vèncer el pudor i la por a resultar més vulnerable, per allò que "un és esclau del que diu i amo del que calla". Crec que no té res a veure amb la por a la mort; potser, inconscientment, hi ha la por a perdre els records.

Passant al meu pare, potser sí que hi va haver molt d’irreflexiu —més que d’irracional— en allò d’agafar un esquelet insepult i endur-se’l a casa en una maleta, tot i l’atenuant de no haver complert els vint anys. Però sí que recordo haver-li sentit dir que li hauria agradat ser practicant —estudiar Medicina quedava fora de les possibilitats econòmiques de la seva família— o mecànic —el seu millor amic d’aleshores treballava de torner en el taller de son pare—. I sovint es lamentava d’haver seguit els consells de sa mare, la meva àvia, que, fent una crida al realisme —havien tingut la mala experiència que el meu avi, escultor, s’havia quedat sense feina després de l’Expo Internacional de 1929—, li havia dit que es deixés d’històries, acabés el peritatge mercantil i entrés a treballar en un banc. Sempre deia que odiava aquella feina, exclusivament alimentícia i gens vocacional, i que sempre va procurar que jo no acabés frustrat com ell, animant-me i posant els mitjans perquè pogués desenvolupar les meves aficions.
Allò irracional[Ofensiu]
aleshores | 26-06-2023
Imaginar-se a un mateix com a objecte és prou difícil,

Potser serveixi per conjurar (en el sentit de fer marxar) la mort!, no sé.

Hi ha quelcom d'irracional envoltat o revestit d'una certa racionalitat com voler ser practicant
Petit error....[Ofensiu]
Rosa Gubau | 25-06-2023
el que tu has comès. Difícilment tu cometràs un simple error. Els meus han sigut garrafals, i si soc honesta, ho vaig llegir i repassar unes quantes vegades, que sempre ho faig, fet encara més greu, perquè és cert que en aquest cas, els meus errors eren fàcils de detectar. Així i tot, i no per excusar-me, s'ha de dir, que el meu català és autodidàctic, mai l'he estudiat, simplement llegint i posant atenció en l'escriptura i confiant en el corrector. De totes maneres, les coses ben fetes sempre estan bé, sempre que no es transformin en obsessió, de voluntat, no me'n falta, i de ganes de millorar tampoc. A veure si ho aconsegueixo.

Gràcies per a tot Joan Colom.

Rosa.
Una bona història....[Ofensiu]
Rosa Gubau | 24-06-2023
d'un nivell altíssim. Per a tu, escriure sembla bufar i fer ampolles. Fantàstic relat.
Aprofito per desitjar-te un bon dia del teu Sant.

Moltes felicitats Joan.

Salutacions.

Rosa.
Sovint, la realitat...[Ofensiu]
llpages | 20-06-2023 | Valoració: 10
supera la ficció. Quina història familiar! És ben digne d'un relat, que està escrit de manera mestrívola, amb tots els detalls i un ritme excel·lent. No et guardis aquestes memòries dins del teu cap, Joan, comparteix-les aquí, que les trobo fascinants. Enhorabona!

l´Autor

Joan Colom

310 Relats

824 Comentaris

93192 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Afegir a preferits

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >