Aquell no sé què

Aquella tarda havia de ser increïble, extraordinària, senzillament havia de ser perfecte. M'havia empolainat com mai, portava dos nits sense dormir dels nervis que duia a sobre i en efecte continuava estant-ho. Vaig sortir decidida de la facultat amb el cap ven alt, eren les 2:00 i havíem quedat a les 2:30 no gaire lluny del vapor universitari. Portava mesos somiant amb aquella cita meravellosa que em fes sentir la noia més afortunada del món, perquè jo n'estava d'en Rafa, n'estava i no pas poc. No es que tingues res especial però em feia riure, de fet era un imbecil però em feia riure. Tenia aquell no sé què que em tornava boja i de vegades era tan dolç... a més essent conscient de la meva increïble facultat per penjar-me dels tios més impresentables i malparits de gran part de Catalunya ja no venia d'aquí. Perquè jo pensava (com sempre) que ell seria diferent, perquè en Rafa ja ho es de diferent ell té quelcom que els altres no tenen...ell té...té...té aquell nosequè. I amb això n'hi havia prou perquè a les 2:15 estigues feta un sac de nervis.
Mirava de canto a canto mentre rumiava perquè coi portava tres hores mastegant el mateix xiclet.
I jo encantada de la vida el vaig expulsar de la meva boca amb gran precisió i amb un xic de potencia perquè arribes just a la vora de la cera, perquè aquella tarda res podia sortir malament, aquella tarda havia fet un tir de xiclet magnífic, amb nivell.

2:33, no hi havia motiu per alarmar-se, era comprensible retardar-se 3 minuts, no tenia importància. De sobte la Marina, que em truca. "veus el que et deia aquest tiu no es de fiar, et vaig dir que no quedessis amb ell, es un cabron" i jo vinga a dubtar i vinga a dubtar però no no, jo n'estava convençuda, en Rafa era diferent. No per què fossin les 2:46 m'havia d'exaltar, un embús el pot atrapar qualsevol. Si si, no tenia importància.
Cinc minuts més tard em passejava amunt i avall pel carrer i a les 3:00 podia dir amb certesa que hi havia exactament 37 passes del semàfor fins la cantonada. Bé, mitja hora, ara si, ara em podia preocupar. Però trucar-lo? I si es pensava que era una histèrica i m'enviava a fregir espàrrecs? El millor seria esperar, de fet això vaig continuar pensant fins les 3:58, hora en la qual vaig marcar el seu numero de telèfon amb impaciència i mala llet, i el malparit que s'hi posa..."Escolta, que havíem quedat a les 2:00" i ell.."Què? Que havíem quedat?".

Total, un altre gilipolles a la llista, perquè en el fons n'era conscient jo, itan que n'era, itan itan...
I la Marina que al tornar amb pregunta encuriosida..."ei! Ja has vist en Rafa?" i jo que li dic "En Rafa? Quin Rafa? El de Vent del plà?"