Dormint entre lliris

Avui la llar de foc torna a estar apagada. M’hi ajec just al seu davant, esperant aquella lleu espurna que, poderosa i llampant, envaïa el menjador d’una escalfor encisadora i serena que transformava aquelles quatre parets, fredes i inertes, en casa meva; però la mà que ho feia possible, la que l’encenia cada matí, s’ha fos amb ella.

La Teresa s’acosta a poc a poc, se’m mira amb un somriure i m’acarona dolçament el llom. Els seus ulls estan una mica inflats, de segur que aquesta nit ella tampoc ha pogut dormir, jo perquè em mantinc despert per rebre’l i ella perquè segueix esperant, entre llàgrimes, la seva tornada.

Desprès s’allunya uns metres i es gira per mirar-me. Vol que la segueixi, és hora d’esmorzar.

L’amo sempre em barrejava entre el pinso uns trossets de pernil dolç, ho feia d’amagat perquè la Teresa no se’n adones. Ara el plat és ple fins dalt de pinso, no hi ha un sol tall de pernil, potser és quan més l’enyoro.

Ja no tinc la mateixa gana que quan era jove, amb prou feines me’n menjo la meitat i la Teresa, amb aquell posat moix, s’emporta el bol un xic preocupada. Surto a fora esperançat per la lluentor d’un nou matí, l’hortet està realment decrèpit des que l’amo no se’n cuida i malgrat que ja no es distingeix la mala herba d’un tros de col jo mai m’hi acosto. Si em veies l’amo trepitjant l’hort m’enduria una bona esbroncada i no el vull decebre pas, vull que estigui orgullós de mi.

Cap al migdia, desprès d’haver passejat esperançat per tots els llocs on l’amo em duia, m’estiro esgotat damunt del meu cistell de vímet. Avui tampoc l’he pogut trobar. Estic realment abatut, aquesta vegada creia que podria haver-se amagat entre uns matolls, a la vora del galliner, però allà només hi he sabut veure l’aixada. El mànec encara conservava la seva olor i em dec haver despistat. Que en sóc de ximple!

De sobte, les passes de la Teresa em desperten sobresaltat. M’he quedat adormit sense voler i quan aconsegueixo incorporar-me, ella ja ha sortit de casa. La segueixo sense esperar un segon i quan per fi l’ha torno a veure ja està acompanyada per algú.
De seguida em poso a bordar, reconec amb prou claredat el rostre de la visita inesperada i no m’agrada que estigui aquí, fa una olor molt desagradable que m’inquieta encara més, em recorda a cal veterinari.

La Teresa enfoca la seva mirada cap a mi amb la suficient duresa com per fer-me entendre que estic sent mal educat. M’ajec i callo sense deixar d’estar alerta.

El recordo perfectament, sempre que venia a casa l’amo es passava el dia al llit, a ell tampoc li agradava veure’l i encara que amb mi sempre es feia el simpàtic, ja me’n encarregava prou de fer-li saber que si feia patir al amo, no era benvingut a casa i encara menys ho era per mi.

Em limito a observar-lo amb certa reticència, el que més m’enrabia de les seves visites per casa és que la Teresa sempre acaba posant-se molt trista.

Aleshores ella l’abraça, abatuda, i deixa anar un gemec dolorós. Ja torna a plorar.
No m’ho penso dues vegades abans de tornar-lo a lladrar sense descans, això ja es massa per la meva paciència. Faig esverar a les gallines amb els meus lladrucs i de seguida em segueixen tots els gossos del veïnat. Fem tant de xivarri que amb prou feines em sento udolar.

Això és la guerra! –Penso.

La Teresa, que encara s’està eixugant les llàgrimes amb un mocador, alça la veu amb un to que no m’agrada gens, s’ha enfadat amb mi.
Abaixo el cap frustrat, amb qui hauria d’estar furiosa és amb l’homenot fastigós que sempre l’amoïna quan es passa per casa.

Que he fet jo de dolent?

Quan finalment ens hem desempallegat d’aquell individu indesitjable em sento més calmat i la Teresa em porta a passejar.

Fa estona que no parem de caminar i respiro amb dificultat, trec la llengua entre cansat i mort de set.
Ens aturem davant d’una font i m’hi acosto per beure. Encara puc recordar les corredisses pel camp, empaitant papallones i coloms, podia passar hores i hores voltant sense sentir el més mínim esgotament. Quan vaig ser una mica més gran l’amo se’m enduia a caçar llebres i talps, gairebé mai n’atrapava, però tot i així cada dissabte m’hi portava, no recordo haver sigut mai tan feliç com aleshores.

Malgrat tot, s’ha d’acceptar. Sóc un gos vell.

La Teresa ho sap i pateix per mi però no pas més que jo per ella. Encara me’n faig creus que hagi gosat portar-me a passejar tanta estona però li agraeixo de tot cor que encara confií en la meva fortalesa. Per això segueixo al seu costat, pas a pas, sense abandonar-la. L’amo em va encarregar que la cuides, i així serà fins que les forces m’ho permetin.

Noto les meves potes tremoloses quan, sense motiu aparent, ens aturem enmig del camí. Estava tan concentrat en seguir caminant que no m’he adonat que el paisatge que m’envolta és totalment desconegut. Estic plenament convençut de que mai havia estat en aquest lloc.

No m’agrada gens ser aquí. La Teresa ho nota i em demana que segueixi endavant.

Hi ha molts arbres, les fulles es mouen al ritme del vent i hi fa una olor peculiar. Gairebé no hi ha ningú.

Aquí tot sembla fondre’s en un silenci que m’angoixa cada cop més. La corretja ha deixat de tibar, tot d’una em sento confós. La Teresa du entre les seves mans uns lliris de color porpra, s’ajup gairebé a la meva altura i els diposita just al damunt d’una llosa de marbre blanc. Xiula perquè m’acosti a ella i de cop i volta entenc que vol ensenyar-me alguna cosa.


Em comença a parlar, esperant que comprengui les seves paraules. Només sé entendre el nom pel qual m’anomena, el que va desprès se’m escapa.

Oloro amb intensitat les flors que la Teresa ha deixat allà i mentre em concentro en el seu aroma, alguna cosa en aquella flaire m’és familiar.

Just en aquell punt, on els lliris descansen, també hi vull descansar jo.
Sento la necessitat de quedar-me allí, sentint el tacte fred i sòlid d’aquella gran pedra pàl•lida que m’envolta. Me’n adono de seguida que ja l’he trobat.

Que ja he trobat a l’amo.

Enfonso el cap entre les potes, com si en qualsevol moment hagués de venir a felicitar-me o a donar-me la benvinguda amb una carícia afectuosa. Només puc sentir el vent traspassant el meu pèl aspre i gruixut però la seva presencia persisteix d’una forma diferent a la que em tenia acostumat.

El dolor ha quedat enrere, la tristesa i la por ja no l’amoïnen com abans, n’estic completament segur. Estic tranquil perquè sé que ell també ho està.

Quan el sol comença a acomiadar-se de mi, just en aquell instant, és quan sé que ha arribat el moment de que jo faci el mateix amb l’amo.

Mentre m’allunyo d’aquell lloc no l’espero al meu darrere ni tan sols al meu davant, aquesta nit no tornarà i la llar de foc romandrà apagada. Malgrat tot l’espurna que ell va deixar en mi seguirà ben encesa, tan forta i càlida com el meu record l’alimenti.

Almenys així serà fins que, un dia, el vent només acaricií les fulles i ja no m’acaricií a mi. El dia en el que, jo també, dormiré entre lliris.