Quan arriba la tardor

Estimat i benvolgut amic meu,

El calendari és pèrfid, de vegades. No te’n adones però ja hi ets, sense que res ni ningú pugui fer-hi res.

La tardor és amb nosaltres, amic meu.

M’he adonat de la importància del temps en tot plegat. Com, en essència, tot segueix perfectament igual, només els fets canvien el curs de les situacions.

I el fet, amic meu, és el més díficil d’engrunar. La tardor esmicola a poc a poc els records de l’estació precedent, en la mateixa mesura que ho fa amb el paisatge però dins nostre tot es fa d’una forma molt més pausada.

L’oblit s’origina de forma feble i imperceptible. La fredor esborrona la pell com qualsevol altre sentiment emocional, en som conscients però no podrem predir amb exactitud quina serà la sensació exacte que ens faci plorar o riure. No podrem concretar mai amb prou seguretat quin serà el dia més feliç ni tampoc el més trist.

Sabrem que la tardor ha arribat amb signes inequívocs, el defallir de la natura comença abans i reneix en el mateix instant en que la mort actua. Reneix i res s’atura. Només els que ens mantenim aferrats al passat, deixem que tota la resta freni davant dels nostres ulls.

L’espessa capa de fulles seques, que s’amunteguen en muntanyes de marrons, rojos apaivagats i gammes de grocs es torna fascinant. Fins i tot allò que deixa de tenir vida s’acobla perfectament al món. És com si, d’alguna manera, no s’acabes mai. En un entorn on tot torna a tenir un altre objectiu un cop s’ha perdut la capacitat de créixer però no la d’existir.

Te’n adones, amic meu, del que ens envolta?

De la imperfecció de les nostres ànimes?

M’agradaria poder oblidar amb total facilitat, poder tornar-te a abraçar sense sentir una cremor dins meu que impliqui un odi corrosiu cap a tu, que el passat es quedés enrere i que els fets no fossin més que fulles amuntegades en un munt de records que aviat s’endurà el vent.

M’agradaria poder expressar-te amb la suficient claredat que intento perdonar.

I que la tardor ja ha arribat.