I tu, què vols ser de gran?

Tot d'una, ajagut tranquil·lament al sofà de casa, t'adones de que no recordaves una tarda tan avorrida com la d'aquest diumenge.
Mires l'hora, 19:21, increïble, t'has passat el dia dormint, d'això se'n diu viure el moment. Carpe Diem si senyor. No es que t'interessi en excés però per curiositat fas una ullada a la pantalla del teu telèfon mòbil, dos missatges i una perduda. Algun amic que vol quedar? Avui no et treu de casa ni un bombardeig, avui passes de tot.
I es que encara que pugui semblar mentida no tens ganes de fer res. És un d'aquells dies en que preferiries que la humanitat desaparegués per unes hores per no haver de sentir aquelles insofribles frases de sempre "Es que no penses moure't del sofà avui o que?" "Que en farem de tu?"
I hòstia, per un dia que se t'acudeix fer vida sedentària no ets res més que criticat.
Potser és aleshores quan ets conscient de la terrible catàstrofe en la qual estàs immers. Perquè per dolorós que pugui ser ja va sent hora de que et convencis de la dura realitat, ja no ets un nen.
En quin moment va deixar d'interessar-te el fet de passar els dissabtes amb els pares a passar dels pares tots els dissabtes? Bé els dissabtes i tots els dies de la setmana.
Entre hormona i hormona desbocada descobries el meravellós món de l'adolescència. Meravellós? A estones.
Tants moments per recordar...i tants episodis per oblidar, perquè un altre cosa no però fica la pota i cagarla contínuament t'han ajudat a ser la persona que ets.
Madurar? No gràcies, pensaves ingenu...però ja ho has fet i no saps com.
Se't presenta davant teu la pregunta que més vegades haurà sentit un nanu, una frase que havia adquirit tal monotonia que havia deixat de tenir sentit, però que arribats a aquest punt en tenia massa de sentit, tan que feia por...
"I tu, què vols ser de gran?"
De gran? Si encara falta molt temps per ser-ho...oi?