Aquell jardí

El primer en què em vaig fixar quan vaig arribar a la nova casa, no va ser en l'espai, el jardí, en les finestres, ni en si era vella o no… Em vaig fixar en el jardí del meu veí. Hi havia sis gats. Tres taronges, dos de blancs i negres i una de blanca amb taques marrons.

Tinc els records desordenats. A vegades em pregunto què és el que va passar de veritat i el que no. I què va passar primer i què després. L'únic que sé es que dels set que van arribar a ser, només en queda un. La que queda és una gata. La blanca i negra. Ho tinc tot desordenat en la meva memòria, només me'n recordo de coses soltes. Ara hi penso, tampoc m'hi capfico, però quan hi penso, me'n dono compte que el temps ha passat ràpid, abans que me n'adonés.

El primer en marxar va ser un dels gats taronges. Va morir atropellat. Encara recordo el meu veí, com portava el cos mort del gat dins d'una bossa. No sé què en va fer. No els coneixíem gaire, aquells gats, però sabíem que el que havia mort era manyac. De fet, l'únic que era manyac. Els altres eren esquerps.
Els altres van anar marxant, sense que me n'adonés. Marxaven, fugien, desapareixien. Cap dels que van marxar va tornar.
Ja he dit que tinc els records desordenats. El que puc dir, és que, després que el gat manyac morís atropellat, i abans que gairebé tots marxessin, van néixer uns quants gatets. Crec que n'eren dos. No ho recordo amb seguretat. El que si recordo era que un era negre. Negre, fosc. Quan el vaig veure petit, allà jugant sota el porxo, amagant-se, no sabia que seria els meus malsons. Quan el gat va créixer, un dia, mentre el meu veí els hi donava menjar, un el va mossegar. Em van dir que havia sigut el negre. El veí portava la mà embenada, i des de llavors, durant un temps, fins que el gat negre va marxar, a l'hora de donar el menjar sempre portava un pal a la mà.
Quan això passava, jo era petita, devia tenir uns set o vuit anys, i entre que els meus pares que deien que no m'acostés als gats, i veure cada dia com el meu veí, amb el braç embenat i un pal a la mà donava el menjar, vaig començar a tenir una por terrible als gats, una por obsessionada. Quan estava a l'habitació, i volia obrir l'armari, tenia por que hi hagués un gat a dins. Quan els meus pares un dia em van dir que el gat negre havia entrat un moment a casa, la meva por va augmentar.

Però al llarg dels mesos, vaig deixar de tenir-li tanta por. Tan sols els hi tenia por als gats dels meus veïns, però els gats en si m'agradaven. Com totes les criatures, el meu germà i jo vam insistir als meus pares que ens deixessin tenir un animal domèstic. Al final van accedir, i uns coneguts del meu pare, que tenien molts gatets de pocs mesos, ens van donar una gateta. Era molt petita i bufona. La gran majoria del seu cos era recobert de pèl blanc. Als voltant dels ulls tenia unes taques marrons. La cua era petita, torta per un problema de naixement, i d'un color de xocolata. Al mig de l'esquena tenia una gran taca d'un marró més clar. Més d'una vegada la vaig confondre, al lluny, amb una gata del jardí dels meus veïns. Eren gairebé idèntiques. Crec que l'única diferència que tenien era la cua i la vellesa, ja que la del jardí dels veïns era molt més vella que la meva gateta.
Ha passat tant de temps, que no sé si tot allò era veritat. Ha existit mai aquella gata tan semblant a la meva gateta? Segurament, però tinc els meus dubtes. Potser era ella mateixa, la meva gata.
Llavors va tornar a molestar el gat negre. Era a l'època de zel. Sempre empaitava la meva gata. La perseguia. Una vegada ella es va perdre i es va quedar dalt d'un arbre perduda durant una nit i un dia. Quan la vam trobar, tenia la pota ferida.

Després de tot això, tot va passar de manera confusa. No recordo gaire res. Només puc dir que la meva gata va morir per problemes de respiració, no ho sé ben bé. La veritat és que la nit que va morir jo estava a fora, a casa d'una amiga. Des de llavors, cada vegada que veia el gat negre o qualsevol d'aquells al meu jardí m'enfurismava i començava a cridar-lo i insultar-lo.

Després, no sé quan ni com, els gats van anar marxant, fugint, desapareixent. Ara l'única que queda és una gata blanca i negra. És vella, té més de vuit anys. Està malalta. Normalment, jo sempre li guardava distància. Però ara, la veig tan vella que em fa pena. Des de fa poc, com que sempre que podia ella menjava el menjar del meu gat, ara sóc jo qui li dóna menjar. Ella també sempre procurava estar a certa distància de nosaltres, però últimament, quan ens veu, s'acosta una miqueta i miola. Té un miol gasta, curt i fluixet. De gata vella i malalta.

Quan la veig, recordo que aquell jardí del veí, havia sigut, feia anys, un refugi per a gats abandonats. Em pregunto que se'n deuen haver fet. Vaig arribar fa vuit anys, si fa no fa, i llavors n'hi havia sis. Van arribar a ser vuit, crec, i ara tan sols en queda una.
De tant en tant, com sempre, venen altres gats del barri i passen una estona pel meu carrer. Però cap es queda. Menys un de vell, gran i tigrat que s'ha instal·lat tan sols fa unes setmanes. No creia que aquell jardí tornaria a ser un refugi, però ara, al venir aquest gat... No ho sé. Qui sap.