Desitjos

Un relat de: askatu82

Hi havia una vegada una noia anomenada Sílvia Torres a qui li agradava molt la música. Tocava la guitarra, el saxofon, el timbal, l'harmònica i la gralla. Tenia amics a qui també els hi agradava la música i moltes vegades quedaven tot junts per tocar algunes cançons. Al seu poble hi havia una botiga on hi comprava els instruments i de tant en tant s'hi passava per veure si hi havia alguna cosa nova. Un dia, mentre entrava a la botiga va veure que al centre hi havia un prestatge amb un instrument nou. A primera vista semblava una mena de trompeta però quan si va apropar va veure que estava equivocada. Era un instrument que no havia vist mai. La dependenta li va explicar que es tractava d'un instrument únic importat de la Índia. El seu preu no era excessiu però la Sílvia no tenia reunida aquella quantitat de diners. Després de pensar-ho una estona li va demanar a la dependenta si li podia guardar aquell instrument durant un temps. La dependenta li va dir que no hi havia cap problema i li va guardar, perquè coneixia a la Sílvia de feia molt de temps i sabia que l'acabaria comprant. Aproximadament un mes més tard, un cop reunits tots els diners va tornar a la botiga i va endur-se aquella mena de trompeta. Quan va arribar a casa seva va pujar al terrat on hi tenia un petit estudi musical i va obrir la caixa que guardava l'instrument. A simple vista no semblava gaire complicat de tocar. Només tenia una llengüeta per on bufar i uns orificis per tapar i destapar. Era com una flauta amb forma de saxofon així que decidida va començar a bufar. En poca estona tenia totalment dominat aquell instrument i en sortien unes notes molt agradables d'escoltar. De sobte sense esperar-s'ho va començar a sortir fum de l'interior de l'instrument. Semblava que s'estava cremant, així que la Sílvia va llençar-lo a terra i espantada va començar a tirar-li aigua al damunt però continuava sortint fum del seu interior. De cop i volta va sentir una veu que li demanava que parés i la Sílvia, que estava sola a la casa va començar a mirar espantada cap a totes bandes pensant-se que hi havia algun intrús a casa seva. La veu seguia parlant i la Sílvia no veia a ningú per allà a prop. Estava molt espantada. Quan finalment va començar a relaxar-se, va veure que el fum que sortia de l'instrument anava agafant forma fins a convertir-se en una mena de geni d'aquells que apareixen a les pel·lícules. La Sílvia no s'ho creia però tenia a casa seva un geni. El cor no se'l sentia de tant ràpid com anava i les mans, igual que les cames les tenia tremoloses. De sobte el geni va començar a parlar. Amb una veu molt masculina va explicar-li que ell era el geni de la macumba, que era el nom d'aquell instrument tant estrany que s'havia comprat i que portava gairebé quatre mil milions d'anys tancat allà dins. Li va explicar que la macumba només s'activava quan algú aconseguia dominar perfectament l'instrument i durant els segles ningú abans havia aconseguit treure'n més d'un parell de notes malsonants, excepte una persona que va viure tres mil vuit-cents setanta-quatre milions d'anys abans del naixement d'aquell individu a qui la humanitat va anomenar crist pel sol fet de no tocar gaire de peus a terra i dir a tothom que era l'enviat d'un senyor que ens dominava des del cel estant. Segons li comentava hi va haver un noi que va agafar la pràctica de l'instrument molt ràpidament i va poder demanar els quatre desitjos que li pertocaven. El primer que va demanar varen ser moltes dones, el segon molt de menjar, com a tercer desig va demanar que s'extingissin els dinosaures perquè el molestaven i finalment va decidir tenir poders sobre tothom. Un cop complerts els desitjos, el geni va marxar i aquell noi va començar a eliminar a totes les persones de la terra exceptuant-ne a les seves noies i a quatre criats seus. Una vegada eliminades totes les persones de la terra va començar a decorar el món de nou. La decoració va ser aproximadament la següent: a les puntes superiors i inferiors hi va col·locar gel per poder anivellar una mica les altes temperatures que hi havia, seguidament va començar a distribuir la terra, separant-la en continents i creant a cada continent una o vàries ètnies diferents. També va equipar els continents amb material suficient per poder-hi sobreviure tota una civilització sencera, és a dir, aliments, animals, boscos, matèries primeres,...i un cop tot llest va començar a procrear la seva pròpia ètnia. En els aproximadament vuitanta anys que va viure es va preguntar gairebé cada dia el perquè no li havia demanat al geni la vida eterna. Ell sol va crear quatre-centes setanta-quatre persones per a la seva ètnia, amb diferents dones, de les quals dues-centes quaranta-vuit varen ser noies i dues-centes vint-i-sis varen ser nois. Un cop escoltat això, la Sílvia sabia que a ella també li pertocaven quatre desitjos, i així va ser; el geni de la macumba li va dir que quan volgués podia començar a demanar el que volgués. Qualsevol cosa. En aquell moment la Sílvia es va quedar en blanc. Mai s'havia pogut imaginar que aquells genis existissin i per tant tampoc s'havia parat a pensar mai abans en què li demanaria si qualsevol dia se'n trobava un. El primer que se li va passar per cap va ser demanar la pau al món, però finalment va decidir deixar-ho per més endavant. Volia que el primer desig fos especial. Va pensar en demanar que aquell noi que tant li agradava es fixés en ella però va decidir no gastar un desig d'aquella manera perquè tenia clar que disposava de prou encants com per conquistar-lo sense gaire dificultats. El geni li va comentar que no tenia gaire pressa perquè tampoc tenia res important per fer i la Sílvia tenia tot el temps que volgués per pensar-s'ho però que si anava una mica més ràpida li ho agrairia. Finalment va optar per demanar la pau al món abans d'hora. El geni va moure un dit com havia vist abans en alguna pel·lícula i tot va semblar més silenciós. Seguidament la Sílvia li va preguntar que si tenia un temps límit per efectuar els tres desitjos restants i va contestar-li que no. Podia disposar de tot el temps que volgués, així que va decidir anar a donar una volta pels carrers a veure com havien canviat les coses. Al principi tot semblava millor però poc a poc es va anar donant compte de que no tot era tant meravellós. Tot el que podia provocar un desordre en la pau havia estat eliminat. No hi havia ni un sol bar obert, els cotxes no existien, ni les bicicletes ni les motos, la gent anava pel carrer amb un somriure a la boca, en una banda del carrer hi havia un grup de sis joves d'ideologia punk conversant amb un altre grup de joves d'ideologia neo-nazi que a la vegada conversava amb una parella de hippies. Hi havia un costat bo i es que la policia no existia, ni la guàrdia civil ni els mossos d'esquadra. Llavors va decidir anar a fer una visita a la seva gran amiga Yukis però en arribar al seu portal va buscar el timbre i es va adonar que el pis que buscava ja no existia. Va decidir tornar cap a casa perquè necessitava tornar les coses al seu costat. Les carreteres ara eren avingudes per on la gent passejava, i el que definitivament va fer canviar d'idea a la Sílvia va ser que la botiga de música no existia. Ràpidament va anar cap a casa seva i va demanar-li al geni que fes el favor de desfer el desig demanat unes hores abans. Va comentar-li que si el desfeia comptaria com a segon desig. La Sílvia va acceptar sense cap dubte. Abans de continuar li va fer una pregunta al geni. Va preguntar-li que com era que el pis de la seva amiga Neus havia desaparegut. El geni va contestar-li que la seva amiga en el món en el que vivia havia causat mal d'amors a alguna persona i, aquesta persona podria haver causat mal a unes altres, i així successivament, per tant si s'eliminava el mal des de l'arrel, s'aconseguia una part de la pau. Sort que ara tot tornava a la normalitat perquè la Sílvia no podia imaginar-se perdre a la seva gran amiga Yukis, una de les millors persones que et podies trobar mai. Simpàtica, agradable, tímida, ...en fi, una preciositat, tant com a persona com en bellesa.
Ara tant sols li quedaven dos desitjos i tenia que vigilar molt bé el què demanava perquè sabia que si s'equivocava i el volia desfés es quedaria sense cap més desig. Va tornar a posar en marxa la maquinària pesada i se li va ocórrer que podria demanar una nova reorganització del món. Podia fer com aquell noi que fa milers d'anys va dissenyar el món que tenim ara. I així ho va fer. Va demanar-li al geni de la macumba poder crear el món de nou. El geni va somriure i va tornar a moure el dit tal com ho havia fet abans. De sobte la Sílvia va desaparèixer juntament amb el geni i es va trobar situada a l'exterior de la terra amb el seu geni al seu costat que li digué que des d'allà podia canviar tot el que volgués. El primer que se li va ocórrer va ser exterminar un altre cop tota la raça i començar de nou però finalment va optar per deixar-ho córrer perquè el més probable hagués estat que la pròxima generació hagués sortit igual d'incivilitzada. Des d'allà estant es sentia molt poderosa però no se li ocorria cap cosa per canviar. Què és pot canviar d'un planeta per tal de que tot vagi millor? Les muntanyes? Els mars? Podia acabar amb les guerres però en pocs dies segurament en començaríem una altre i així successivament. El temps passava i la Sílvia només feia res més que mirar amb els ulls fixes cap a un planeta on la vida, més que un luxe era un malson. Va començar a pensar ja en un quart desig perquè estava totalment segura de que res, ni tant sols ella des d'allà a dalt podia canviar aquell món. Què podia demanar? De sobre va començar a pensar en tot el que li quedava per viure a partir d'aquell moment. Tenia tot just divuit anys i sabia que encara li quedava molt per viure. Segurament dintre d'uns anys acabaria la carrera després de passar-se gairebé un terç de la vida entre llibres i després de tants estudies i tanta carrera possiblement acabaria a l'atur ac
ceptant qualsevol feina per tal de poder passar els mesos. També estava segura que dintre de poc començaria a sortir amb aquell noi de qui estava tant enamorada i possiblement acabarien casant-se però sabia també que en el matrimoni no tot es felicitat i que qualsevol dia arribarien els problemes i després els fills que no et deixen dormir durant les nits, i li tocaria treballar vuit hores cada dia per mantenir una família abans d'arribar a casa i començar a fer les feines domèstiques que no et pot fer una criada perquè amb el miserable sou que cobrarà no li serà possible. Després arriba l'edat en que els fills es fan grans i tot són problemes i més problemes i seguidament, sense adonar-te'n, et fas vell i et trobes totalment sol perquè cap dels teus fills ha volgut acollir-te a casa seva i el marit es mor i has de sobreviure amb una pensió miserable després de passar-te anys i anys treballant com una burra. I tot això mentre vas veient com els familiars es moren, igual que els amics i com, a la terra, les coses no canvien i els països continuen en guerra els uns amb els altres. Així que, finalment la Sílvia es va girar i li va demanar al geni que sense fer-li cap pregunta li tragués la vida, però d'una manera especial. Volia que la seva existència en aquest món no hagués estat real i que per tant, ningú la recordés mai. El geni va moure el dit altre cop i ...

Comentaris

  • Un gran relat, molt imaginatiu.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 30-11-2015 | Valoració: 10

    Una bona novela. La noia que troba el geni a partir d'un instrument musical estrambòtic, el que passa quan la noia demana el seu primer desig, la seva amiga que desapareix, i al final, ella, farta, demana no haver existit mai.

    L'escrit és molt imaginatiu i fàcil de llegir. No sé què comentar-te'n, excepte que m'ha fet passar una estona entretinguda (creu-me, tractant-se de mi no és fàcil, sóc un lector massa exigent) i que t'animo a seguir fent més relats.

    I no tinguis massa pressa en matar protagonistes, fes-los durar més ;-)

    A reveure, askatu82.

  • A vegades he ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 22-03-2008 | Valoració: 10

    ...arribat a pensar que quan pactem una mort digna, un tombar el rei a una certa edat algú que no som nosaltres mor també com morirem nosaltres, és una mica una paranoia però m'ha fet tenir més cura de els terminis que em pose a la meua vida.

  • És una manera de veure la vida[Ofensiu]
    martaplanet | 27-05-2006 | Valoració: 6

    Està bé. Però hi ha una cosa que no acabo d'entendre.
    Primer demana pau al mòn i llavors desapareix la seva millor amiga, per aixó desfa el desig, però perquè despres diu que vol morir. Llavors no s'enten el perquè de voler que torni la seva amiga, ja que ella no la tornarà a veure.

  • Sobretaula[Ofensiu]
    NinGran | 04-02-2004 | Valoració: 7

    Hola askatu, m'agrada aquest 're-make' literari que has fet del conte de la làmpara meravellosa, encara que no trobo molt encertada la tria de la Sílvia.
    De totes maneres, sàpiques que has sigut l'impulsor d'una sobretaula molt creativa sobre el típic tema de què faries si disposessis de 3 desitjos. Merci!!

Valoració mitja: 8.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

askatu82

4 Relats

59 Comentaris

16637 Lectures

Valoració de l'autor: 8.61