Angoixa

Era mitjanit, estava estirada al llit intentant recuperar la respiració, un atac d'ansietat l'havia deixada blanca, tremolosa i amb la visió ennuvolada, havia trigat a trobar les pastilles que poc a poc la retornaven a una calma enganyosa. Mentrestant s'eixugava les gotes d'una suor freda com el glaç i respirava encara amb dificultat es preguntava, una vegada més, que hi feia ella aquí i quan pot aguantar una persona fins arribar al seu límit, quantes ferides obertes acumulades que no cicatritzen.

Des de petita l'havien fet sentir una persona inferior, que no es mereixia i no podia aspirar al que tenien la majoria. Ara es troba, insignificant, desvalorada, indigne de ser estimada. Confosa perquè al seu voltant hi ha persones dolentes que tenen una bona vida i ella malgrat esforçar-hi i ser una bona persona no ho aconsegueix. Durant un temps el millor moment del dia era quan tancava els ulls i pensava que l'endemà potser les coses serien diferents, però ara encara que tanqui els ulls, no aconsegueix dormir, els pensaments, els records i frustracions li martellegen el cap condemnant-la a un insomni esgotador. L'única certesa que te és que el dia següent encara serà pitjor que l'anterior. Dies plens de crueltat, soledat, impotència i buidor.

Diuen que quan estàs a baix de tot només es pot anar cap amunt, però ella sap molt bé que hi ha molts fons per tocar.