El miracle de Dionís

Era divendres, la primavera s'obria camí tímidament després d'un hivern gris, llarg i fred. Malgrat que la temperatura encara no era la pròpia de l'època la natura s'avançava amb el color verd dels camps, els blancs i els rosats d'algunes flors. El sol acomiadava un altre dia, per cedir el seu espai a la lluna.

Al volant del seu petit vehicle, l'Alba contemplava el paisatge contenta d'estar lluny de la ciutat. Anava a passar el cap de setmana al Penedès on visitaria diverses bodegues per fer un article per una revista d'enologia. El Penedès no era la seva denominació d'origen preferida, però, no va dubtar en escollir la població d' Avinyonet del Penedès per dormir-hi, tot recordant aquell Gran Caus del 89, que molts anys enrere l'havia deixada sense alè. L'endemà començaria les seves visites per Can Ràfols dels Caus, bodega autora del vi situada a la població.

En arribar va cercar el petit hostal on s'allotjaria. Era a la plaça major, porticada i amb un sortidor al mig coronat per una escultura de pedra que reproduïa a Dionís, el déu del vi. L'hostalera la rebé i li mostrar l'habitació, menuda però acollidora, un refugi del món va pensar. Després de desfer la seva petita maleta va menjar-se unes peces de fruita que havia comprat a una pagesa abans d'entrar al poble i amb la barreja de la dolçor i l'acidesa a la boca va adormir-se esgotada per la vida.

Es va despertar sobresaltada per una gran fressa, massa aviat per ser una festa. L'Alba no era tafanera de mena, però, si una cosa l'empipava era que la despertessin abans d'hora. Es va dutxar i s'arreglà amb pressa. En sortir a la plaça gent de totes les edats envoltaven el sortidor amb l'estàtua del déu del vi i omplien les seves copes, ampolles porrons... aleshores s'adonà que en comptes d'aigua en brollava vi. Crits, somriures estridents, mostres d'afecta desmesurats... convertiren el poble silenciós de la nit anterior en una bacanal romana.

Un conjunt de cossos que s'anaven arreplegant els uns amb els altres, asseient-se, estirant-se, propiciant el contacte cada cop més evident mentrestant seguien bebent i alleugerint-se de la roba d'abric que ja no feia cap falta amb la llum del migdia i l'ambient caldejat. L'Alba tastar la primera copa d'aquell vi misteriós i es deixar endur per la seva fragància captivadora i el seu gust encisador. Era molt diferent dels que havia provat, una màgia de sensacions per les que es deixar endur. La resta del dia són records borrosos, onírics, eteris.

L'endemà de retorn cap a casa, amb el cap encara entarbolit s'adonà que no havia visitat cap bodega, però, tenia una altra història per explicar.