Andalusia i Olé!

Aquell viatge a Andalusia, no el podíem atraçar més, cada vespre, en aquella botiga que s'ens cuidaven aquella parella d'andalusos, sortia allò de: "cuando han pensado que podriamos ir al pueblo?" ah! Si si Francisca ya lo estamos pensando, pero sabe que pasa? Que la niña es muy pequeña y nos echará de menos, venga venga que su mamá ya la cuidará bien, i el Manuel, agafà el meu home pel braç i apa! Venga señor Vila, vámonos al campo que iremos a cortijo, y verá usted la de cazerias que hay por ahí! Una de palomos, perdices, conejos y liebres, y algun que otro marrano!.
Amb aquest panorama per davant i per acabar vam decidir anar a veure tot allò.
Un dia del 30 de Setembre de fa una colla d'anys, vàrem pujar al tren, tot anava arreglat per una agencia de viatges de Barcelona. Els bitllets de tren combinats amb els de autocars.
El viatge va durar bastant, tres setmanes per la capital andalusa i una més pel Cortijo, Màlaga, Sevilla, Granada, Còrdova, Huelva i la veritat es que es tot molt maco de veure, l'Alambra es una meravella i està plena de aliquetats i mosaics de corda seca, també dos gerres grans que s'anomenen "los jarrones de la Alambra" i son de ceràmica de reflexes. No es de estranyar que en Washington Herwin no s'en bellugués una colla d'anys escrivint "los cuento de la Alambra".
Els jardins del Generalife, raja aigua per tot arreu, a dalt de la porta principal hi ha representada la mà de Fátima, que era la filla de Mahoma, perquè segons el Profeta només hi havia tres dones bones al món, la seva mare, la seva dona i la seva filla.
La Mesquita, una altre relíquia de la religió Mahometana. Vull ressaltar els patis Cordovesos populars, són com una pintura policroma de primers de segle, i Sevilla a dalt d'un cotxe de cavall per disfrutar d'una passejada pel Puente de Triana. També vam fer la nostra visita per Huelva, i vam disfrutar del peix que vam menjar a la "esquinita te espero".
Un esplèndid viatge es va acabar i tot seguit anàvem per anar a la "Sierra de Còrdova", a tranques i a barranques anàvem camí a "Villa Viciosa de Còrdova" dons que aquella carretera hi havia cada sotrac que ni us imagineu. Al arribar a una plaça del poble, al baixar de l'autocar, de seguida ens van donar la benvinguda els oncle d'aquest parell, però tota la gent del poble, també ens donà la mà i ens saludaven, ens vam dirigir cap a la casa de Rodrigo, venedor de pernils, en Rodrigo va tancar la porta i va fer fora tota la gent que hi havia en el saló de la casa. Ens van dedicar una habitació que no hi faltava res. Molt d'agrair va ser, ja que tots aquests dies de viatge estàvem molt cansats.
L'endemà tot estava preparat per anar al Cortijo, i disfrutar d'aquells dies de cacera que tan ens havien parlat, i apa!! Arrenca un altre cop la roba del vestuari per anar en aquella Sierra tan comentada. Es veu que no si podia anar amb cotxe, allò era molt lluny i ja teníem dos burros preparats. Tot penjava de les alforges com pots, cassoles, paelles, pots etc... i a més a més venia altre gent amb els seus corresponents estris per la cacera, fen una nota de molt bon color.
Es van posar en marxa els burros i nosaltres ens vam fer amb un bastó cada un, la Francisca mel va donar.
En Rodrigo també li va donar una cansalada que no he vist mai de tan grossa. Muntanya a munt musicats per la cantarella de les campanes dels burros.
Al cap de molt, caminant vam arribar, i allà es van ajuntar tots els burros, però jo la vaig advertir... "y su burro? Nooooo ya lo reconzco, tiene las orejas blancas, no se preocupe".
"Al cortijo" no tenia els vestiments, ens varen destinar una habitació que no hi havia porta. Es van quedar una colla d'homes a dins la cuinar preparant el "gazpacho", després d'aquest primer plat discutien de que menjarien i jo els hi vaig dir: "miren si quieren me traen del huerto berenjenas, pimientos, calabacines i podemos hacer una tortilla a la catalana, que se le llama truita de samfaina, i així ho vam fer, van quedar tots molt contents.
Aquella primera nit jo estava molt cansada i casi no podia dormir, i això que els grills ens cantaven a tot pit amb la calor que feia.
L'endemà al matí els homes es van aixecar molt d'ora per anar de cacera, em vaig quedar sola amb la Francisca no gosava preguntar a on ens teníem que rentar, estava molt escamada perquè les necessitats teníem que anar darrera del "cortijo" amb un camp d'una herba molt punxent. Al final em vaig decidir, i li vaig dir: "Francisca... a donde tenemos que ir a labar? Siii mire, a bajo en la Fuente iremos, coje una toalla y jabón" i totes dues decidides vam baixar al petit barranc que portava a baix a la font, però no es pensin que allí hi havia una font, res de romanços, era un pou que i regia aigua de baix perquè estava tocant el riu. Quan vaig ser a baix i vaig mirar els horts, no m'ho sabia creure, com regaven aquella gent? Sense caballons, sel's i deuria escapar l'aigua per tot arreu, en fi.
Vàrem tornar a prendre el camí per anar-nos al cortijo, feia molta calor, les cigales cantaven com a boges, semblava que tot brillava de calor que feia.
Quan vàrem arribar de lluny sentia que cantava alguna dona i vaig preguntar que era, i em van dir que eren les dones que estaven cantant al riu, caram!! Quina sort, vaig exclamar, venga Francisca vamos al rio que las quiero ver, i així vàrem arribar a dalt d'un burro i vaig quedar encantada de veure-les, semblava un pessebre.
Al arribar a casa ens vàrem trobar una colla d'homes que venien a convidar els nostres per una cacera que organitzaven l'endemà.
Aquesta cacera te una mica d'història, vam sortir disposats a caçar molt i francament, no he vist mai tanta bèstia morta, però el meu marit pobre, el van fer pujar d'alt d'un arbre per esperar que passes el porc senglar "El marrano", al final al cap de dues hores esperant el meu marit va agafar un lumbago que no el deixava ni caminar i el marrano no va passar.
Va arribar el dia de marxar, i amb el pas que fa una burra es té temps de mirar i pensar moltes coses. Els asseguro que es molt maco a tot temps contemplar el paisatge perquè et quedi ven guardat a la nostra retina i penso moltes coses.... Anàvem a entrar al poble, ja s'havia acabat aquell viatge, tota aquella bona gent s'havia portat molt bé, caminàvem encarats a la lluna que ens mirava tota burlona com dient, tornareu a Sierra Morena?