Amor material

I ara recordo aquelles paraules teves... ‘Què m'has fet? M'has embruixat! No marxes del meu cap ni un moment!'... I ric. Un somriure d'aquells de beneit. Somriure d'enamorat. Bruixot embruixat? Ets tu l'animalet que viu a la gàbia que hi ha al meu cap. TOT el dia penso en tu. De vegades, a l'hora de prendre decisions banals durant el dia, penso en el que tu faries en aquella situació. Semblarà idiota. De persona amb poca personalitat? Però és així. No ets, ni seràs, la noia més maca amb què hagi estat. Però tampoc no ets un ‘amor' adolescent. Les persones, a mesura que van madurant, cerquen altres coses en una relació. I resulta que jo buscant, buscant he trobat un petit tresor. Ets innocent. Ets alegre. Ets madura. Però també ets immadura. I irresponsable, de vegades. Tot i que d'altres em donen lliçons de ‘saber fer'. Ets dolça, pura, infantil, plena de caliu... Ets... ets TU. Ets ‘impredible'. I, a més, tens quelcom que et fa diferent a la resta. Com totes les persones, suposo. Però en tu aquest tret característic es fa encara més evident i notori. Un quelcom que m'embogeix. Que m'ha captivat i que s'ha apoderat de la ment... i del meu cor també, tot portant-me l'amor material...