Amor de sirena

Un dia fa temps, quan encara tenia el cor fràgil, quan encara creia en l'amor, vaig recollir d'entremig les onades d'escuma una ampolla de color verd, el vidre encara era impregnat d'aquelles gotes amb gust sal. Dins hi havia una carta, el suro que tapava l'ampolla havia impedit que el mar fongués aquell poema, perquè era un poema, d'aquells que t'endolceixen el dia, que t'obliguen a viure.
Parlava d'una sirena, la més bella de totes, de la qual un mariner s'havia enamorat. Ell li donà el cor, ella el convertir en bocins de corall que va enterrar sota la sorra d'una platja deserta, perquè mai més ningú el pogués trobar, ni tan sols el mateix mariner, i posà una perla al pit d'aquest, al mateix lloc on hi havia tingut el cor. Així per l'eternitat seria seu, ja que és ben cert que quan un cor mor el batec de la vida s'acaba, els ulls s'apaguen i ja tot és res.