A soles amb mi

No hi ha cap camí en particular.
Tanmateix un busca el seu camí, el teu propi camí.
Tot camí que ha estat pres en préstec o dictat porta a la fi a un atzucac.
Però el teu propi camí no és cap altra cosa que la teva presència en la vida.

m'ha fet pensar en un poema que tinc copiat a la llibreta i que penso que et pot agradar:

Tanca la porta, que no et sobti el fred
de cap absència, ni el batec furtiu
de desenganys i angoixes. Tens, com sempre,
músiques i records, si vols combatre
la peresa i potser enfilar-te als núvols
del joc i del desig. Sempre fa anys
d'alguna cosa que has potser oblidat
o que mantens curosament desada
a prestatges remots de la memòria.
Tanca la porta i tanca també els ulls,
que cap vida no val aquest silenci
que t'acull sempre quan tornes, cansat
i sovint decebut, dels teus viatges
i et retrobes amb aquell jo fidel
que mai no t'ha negat la companyia.

És de Miquel Martí Pol, escrit el 26 de juny de 2002 i es titula aniversari. Una cara diferent de la mateixa moneda...
Salutacions!

m'ha fet pensar en un poema que tinc copiat a la llibreta i que penso que et pot agradar:

Tanca la porta, que no et sobti el fred/
de cap absència, ni el batec furtiu/
de desenganys i angoixes. Tens, com sempre,/
músiques i records, si vols combatre/
la peresa i potser enfilar-te als núvols/
del joc i del desig. Sempre fa anys/
d'alguna cosa que has potser oblidat/
o que mantens curosament desada/
a prestatges remots de la memòria./
Tanca la porta i tanca també els ulls,/
que cap vida no val aquest silencia/
que t'acull sempre quan tornes, cansat/
i sovint decebut, dels teus viatges/
i et retrobes amb aquell jo fidel/
que mai no t'ha negat la companyia./

És de Miquel Martí Pol, escrit el 26 de juny de 2002 i es titula aniversari. Una cara diferent de la mateixa moneda...
T'he marcat on acaba cada vers perquè no sé si al enviar el comentari els espais es mantenen. Salutacions!

tot i estar tan sols tu... éreu dos: el seu pensament i tu.

No sempre ens cal la companyia d'aquella persona per a sentir-la molt propera...

de fet, de vegades voldríem deixar de veure-la constantment, no?

ens seguim veient!
Gemm@

A la vora del Nil ,
riu màgic i generos de vida.
sota una lluna càlida i tendre,
l' amor es a tocar, darrera de qualsevol duna, o darrera el canyisar.

Quan el lloc forma part de la passió i del amor, es dificil no estimar.
Avet_blau

La solitud, i el silenci de la quietud ens transporta a bord de la nau del nostre cervell al desconegut món dels sorprenents pensaments. Et felicito Marta.

El teu relat té una aire d'absoluta sinceritat, d'aquella que només s'obté quan una és a soles amb sí mateixa i té un dia ( o una nit! ) especialment clarivident per a reconeixer-se sense disfressa, per dir-se les coses pel seu nom, per pensar sense embuts, per explorar els racons més amagats sense recança i per saber-se sense pors.

Tot el text vessa aquesta franquesa, però especialment el darrer paràgraf, que trobo, a més a més d'encertat, molt bell.

T'envio una abraçada per a celebrar la coincidència d'avui que m'ha permés descobrir-te,
Unaquimera

A la calma i repós de la nit, adornada per indrets increibles, es quan podem escoltar la veu de dins que ens clama als sentits i, amb els estels de sentinelles, ens guia on retrobar.se en l'esdevenir del vespre de l'endemà.

Relat encisador on les paraules s'abracen soles.