A l'Escola Montseny

Avui et miro i m’escombren els records,
Allà on les aules respiraven el mateix que nosaltres.
El regalim de les ombres al pati,
Amalgamant-se amb les rialles i la sorra
És ara una llàgrima eterna a la galta.

Avui entenc la vertadera matèria
Que rebíem entre esbarjos
I que encara ressona per les totxanes blanques
De la teva pell.

El cansament de les hores reposa
En el passat afermat a la teva figura,
La gàbia dels moments que formen
Eternes espirals dins el teu esquelet
De metall.

Avui comprenc les paraules
Amb les que erosionàvem les parets
I nodríem les estones.

Avui t’admiro des dels ulls
que vas veure créixer
i torno a veure’m.
Em faig petit
com un vers
llunyà,
lluny,
nu,
un.