El silenci ens escombra

El silenci ens escombra
dins aquest llit sense fons,
parany d’ombres
que no hem sabut eludir.
Somrius a la nit inclinada
que vessa hores lúbriques
sobre el pentagrama
del nostre sexe.
- Vora el llit reposa,
el piano asfixiat.-

Sospires, sospires, sospires,
simfonia erecta que es deleix
entre les sanefes, la carnal geometria
del frec dels nostres cossos.
Ens estimem en idiomes
que només intuïm
i devorem horitzons
que encallen
a la infinita sospita
de l’amor.

El silenci ens escombra
i gemega com l’èmbol
que amaguem entre
l’embolic de gestos.
- Explosió que nodreix
la sístole de l’èxtasi.-
No hi ha distàncies
a l’abstracte espai
d’estany fos
que hi ha entre nosaltres.

Ens observa la lluna,
despullada al balcó.
Escorre la seva llum
sobre el teu ventre
que es contrau,
deixant la nit
sense escapatòria,
Alba.