La raó

La raó és la llum esmorteïda
del teu balcó,
quan la nit repassa el seu camí sinèrgic
amb el dia.

Sóc mesquí,
els meus mots topen amb el fred metall
del silenci
i l’esmolen.

L’enyor s’oxida,
i s’encalla entre els records
congestionats per la pols
dels dies.

No demano auxili,
ja he retallat prou vides,
ja he tastat la insípida glòria
de l’amor.

No se en quin moment
el brogit del vertigen
em va fer perdre de vista
els harmònics de l’aplom.

I ara sols em queda
la coïssor de l’equívoc
sota les crostes,
un coàgul d’errors.

Observo el teu balcó.
La tènue llum m’abraona
dins la meva penombra,
mentre arriba,
letal,
el caliu de la raó.